Una hora esperant-te

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Estar-se dempeus cansa.
Vaig canviar de posició per alliberar la tensió del maluc esquerre. Els genolls em començaven a fer mal i tenia fred.
Estar dempeus cansa. Però esperar-te a tu, més.
Tot el que pensava era que podria haver-me endut un llibre. O un jaqueta. La jaqueta m’hagués fet un favor, però quan ja sortia de casa m’havies dit que en cinc minuts baixaves.
No m’agrada carregar embalums al damunt, inútilment.
Tampoc comptava amb que quan el sol es pongués encara no ens hauríem vist. Una hora esperant-te.
M’amago a un racó on no hi passa el vent. On em quedo protegida. Aquí. La gent caminava amunt i avall i ningú se n’adonava que jo era allà, excepte dos homes que es van espantar.
Vaig pensar en la meva mare i en com es passeja per tota la casa quan hi ha gent.
Quan no hi té ningú a casa, m’imagino que fa el mateix: revisa cada habitació, obrint i tancant cada llum, inspeccionant amb la mirada si tots els objectes són al seu lloc i si no, els recol·loca.
Un dia li vaig preguntar No tens res a fer amb la teva vida? I va fer que no amb el cap, amb un somriure, mentre sortia del menjador i em va deixar a les fosques amb el meu llibre entre les mans.
Sola i avorrida, vaig començar a mirar a les finestres dels edificis que ara brillaven i decoraven les façanes, que havien desaparegut amb la negra nit.
Miro com la gent interactua i els colors de les habitacions canvien. Vermell. Blanc. Blau. Groc.
Un dels edificis té vuit finestres enceses. El del costat, només cinc. Vull mirar els dos a l’hora, però he de decidir quina escena es més interessant.
Quan finalment baixes em dius que tinc les mans fredes, t’apartes.
Arribem a casa i les apropo a l’estufa, amb l’esperança de que més tard em deixis tocar-te.

Nur Costa

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: