Una història, un relat

Un relat de: bixitu

Un vas d'aigua ple cau.
Sentada davant d'una paret, mai m'havia plantejat si hi hauria vida sense tu, mai... Fins ara. Mai m'hauria copsat del que suposava un adéu per sempre si no hagués estat per tu. Mai m'hauria adonat de la resquícia en que m'estava convertint. Res m'evadeix. Porto de sotamà aquest dolor, aquest sentiment, per no contristar als del meu voltant, a tots vosaltres que dia a dia m'acompanyeu en aquesta tètrica situació. Potser m'estic convertint en una noia sense caràcter, una fleuma, que embriagada de tu, de les teves sevícies accions, s'encega per no veure res mes en el món que a tu.

Tu, paret, m'escoltes? Semblava recíproc el que un dia era una patètica efusió d'aquell sentiment que ell va crear. Estimada paret, tu que mai canvies de color, tu que tapes, tu que tens paciència per veure corcar les taules i cadires, per veure omplir-se i buidar-se tots els gots d'aigua. Algun dia em podré evadir, de debò?

Potser les possibilitats s'esgotaren, potser fou culpa meva que el vas d'aigua caigués, potser...
Potser com el flequer que amassa la pasta, la cou al forn i observa orgullós el seu resultat, jo vaig fallar al escollir la temperatura per al forn, el forn que un dia fou el nostre... Potser ja d'aquell forn només en quedi la flama d'una amistat. M'agradaria poder-ho dir. Un altre vas ha vessat mentre parlava. M'agradaria poder dir que queda entre nosaltres una amistat. Llavors em pregunto, ha existit mai? Ha existit mai un flequer, que ens amasses amb amor, posant-li la adequada mida de sal, i de sucre? Ha existit mai un "nosaltres" que signifiqués tu i jo?

Em sembla cruel de la forma amb que em mires quan ens creuem, com si jo fos la culpable, com si jo fos per tu com un bar, en que pots entrar i sortir quan a tu et plagui. Malgrat tot, després de tu hi ha vida, una vida que tiro sense problemes endavant, una vida en què ja s'ha fos una bombeta, com una llum, farta d'estar encesa, s'apaga. Una vida en que la paraula sublim ja no te ningun significat.

Els ocells que passen per la finestra del costat, ja no canten, entonen una cançó de tristesa.
Intento escoltar en tu, paret, el que realment desitjo, que algun dia, ell, es plantarà davant de mi, i, mirant-me als ulls i de tot cor, em dirà que és amic meu, que parlarem molt sovint, que compartirem totes les coses bones i dolentes, que m'estimarà com una amiga de veritat i no només per complir.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de bixitu

bixitu

2 Relats

3 Comentaris

2590 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Un dia sense un somriure, és un dia perdut. Quants n'he perdut ja?