una historia sobre el poquer tontament inacabada

El conducte de ventilació deixa una mica que dessitjar en comparació al aparent luxe del restaurant. Poc a poc un cos va passant a través d'ell, procurant fer el mínim de soroll possible per tal de no ser trobat abans d'hora. Al girar per una cantonada troba una llum que suggerentment li porta a pensar que ha arribat a la seva meta. La llum entra al conducte a través d'una reixa, després d'observar-ne els possibles punts febles l'intrús es veu amb cor d'arrencar-la. Treu un cabdell de fil de la butxaca dels seus bruts (i ara també estripats) texans. Amb cura passa el fil entre un barrot de la eixa i hi fa un nus ben fort, tot seguit desprèn un metre més de fil i el separa del cabdell d'una mossegada. Portant al límit totes les seves articulacions, l'enginyós noi intenta girar el seu cos de manera que els seus peus estiguin de cara a la reixa i, acabada la difícil feina, tira breument del cordill per assegurar-se que encara està lligat; espera uns segons i amb tots dos peus arrenca, d'un ràpid cop, la reixa; la qual provoca un lleu so sord amb la paret mateixa al ser tivada pel cordill lligat.
Ja està, ho ha aconseguit: és a dins. Després de sortir del conducte i d'extreure'n la seva bossa, torna a posar la reixeta al seu lloc per evitar la descoberta d'un polissó al selecte local.
Al cap de pocs minuts, el jove intrús (ja vestit per a l'ocasió) surt dels serveis i es dirigeix cap a la sala de joc on es troba un armari amb aspecte de guàrdia de seguretat. Porta un esmoquin unes quantes talles més gran que el que ell porta i, tot i així, és pot veure perfectament com encara li va curt d braços. Quan es disposava a traspassar la porta, li barra contundentment el pas:
-Perdoni: em podria ensenyar el VIP?
-El pase? I tant! Un moment que el busqui...
Un ostentós bitllet de 200€ surt d'una butxaca i passeja dòcilment per la cara de l'armari i, aquest, l'agafa tranquil·lament i li deixa el pas obert - endavant, senyor -.
Un cop a dintre, s'atura a contemplar amb perspectiva la cambra: és força gran tot i que a causa de l'elevat nombre de taules, fa l'efecte de que l'espai és inferior a l'autèntic; l'aire, viciat de fum, porta l'ininterromput xiuxiueig de tot de comentaris que es feien els incansables jugadors entre si.
Apartats de totes les demés, hi ha una taula en un racó, la qual rep privilegiadament els directes feixos de llum d'un focus situat just a sobre. Assegut en una del parell de cadires que rodegen la rodona superfície, s'endevina, entre la boira nicotinosa, algú, duu una túnica negre, amb caputxa, que afegint-t'hi la potent llum que li ve de sobre, impedeix que se li pugui veure el rostre. El nostre protagonista, no dubta ni un instant en saber qui serà el seu contrincant. S'apropa a la taula, on l'encaputxat passa l'estona fent un solitari, hi té molta traça.
-Acceptaries fer una partida de pòquer amb mi?
l'home atura un moment la seva partida i al cap de no res, la continua com si mai li haguessin preguntat res. Sense donar-se per vençut, el ludòpata capritxós espera pacientment a que el seu (possible) contrincant acabi la partida.
Un cop acabada, li pren la baralla de les mans i en treu una altre de la seva butxaca: - si et guanyo a al solitari, acceptaràs fer la partida de pòquer, per favor?
Sense moure's de la seva posició capcota, al solitari jugador assenteix amb el cap i agafa les dues baralles de cartes repartint-les com les regles ordenen.
Cada jugador medita el següent moviment, són conscients que un moviment errat els farà perdre la juguesca. Un cop han passat acuradament cada una de les cartes del munt, comença la partida. Sembla que tots dos juguin una partida que es sapiguen de memòria, doncs la ràpidesa amb la qual mouen les cartes és digne d'aplaudiments. Passen els minuts i a la fi un dels jugadors acaba la partida. L'intrús s'aixeca amb un migsomriure entre els llavis, sap acceptar les derrotes, se les sol agafar amb humor.
-Gràcies per l'oportunitat, de debò. Un altre cop serà
-Espera't...
-Perdona, què has dit?
-Jugaré amb tu la partida que m'has demanat....
-Però si he perdut al solitari, he perdut la juguesca.
- No et preocupis, des de sempre que he jugat al solitari, sóc capaç de recordar l'ordre de les cartes, en veure com són barrejades. Podríem dir que he fet trampes...
Un amarg somriure bessa de la boca del guanyador provocant un inquietant calfred al seu oient. Acabat el diàleg previ, el guanyador reparteix les cinc cartes a cada jugador. Comença la partida.
Al cap d'una hora la partida encara dura. L'expressió del novell és serena, l'ha del seu adversari: un misteri. Les apostes, un cop han sobreposat els límits que acaparen les simples fitxes amb les que es sol jugar, comencen a posar-se realment interessants. L'encaputxat jugador, després d'haver estat una estona meditant, treu un papir d'una butxaca interior i l'estén a sobre de la taula.
-Què és aquet full?
-Un dels meus bens més preuats, l'herència de la meva família: l'eixada de la mort.
El contrincant mira entre perplex i escèptic al full, l'agafa i, acte seguit s'adona de que a la mà contrari a la que aguanta el full, hi té l'esmentada eixada. Es veu vella, però tot i així, fa la sensació de que et pugui tallar només miran-l'ha.
-D'acord, accepto. I jo en canvi m'hi jugo la vid...

Sento comunica'ls-hi que l'autor del relat s'ha quedat sense idees per a continuar. Sé que pot tallar el rotllo per a qui estava enganxat al relat (que segur són moltíssims!). si voleu us puc explicar alguna anècdota perquè se us passi el mono, per si de cas: no ho faré

adéu