Una història que desconeixia

És molt fàcil creure que ho sabem tot de la vida de les persones que ens envolten. Pensar que no se'ns escapa cap detall, que d'una manera o d'una altra ens podem imaginar fàcilment com va ser la seua vida. Però tothom té una història per contar. Alguna etapa que, per una raó o una altra, ha volgut amagar i mai no ha volgut que es sabés. Per això quan finalment coneixem part d'aquella història, no podem evitar sorprendre'ns, i d'una manera o una altra, canviar la forma de mirar al protagonista d'aquell fet.



Mai no he tengut una especial simpatia per la meua àvia paterna. Sempre ha estat l'àvia, la "güela" que deim a Eivissa, la dona que es feia càrrec dels animals a ca seua a Sant Llorenç... La veritat és que sabia molt poc d'ella, però no mai m'havia aturat a pensar que potser seria la persona de la família que més hagués patit durant la guerra civil, i en general, durant la seua existència.

De família humil, era una més de vuit germans i germanes. Quan només era una nena, sa mare morí. Supòs que fou per mor d'alguna malaltia de l'època, però també és una cosa de la que mai no s'ha parlat a casa. De fet, la família paterna mai no ha estat el centre de les converses, perquè així com a ma mare sempre li ha agradat explicar històries de la seua família, i d'aquesta manera he pogut conèixer que els meus avis no manifestaven cap especial simpatia per cap corrent polític, que el meu oncle (o blonco, com es diu a Eivissa) era comunista i va viure vuit anys a Austràlia, i que el meu avi venia de contraban tabac i altres mercaderies estrangeres; el meu pare sempre ha callat, i s'ha dedicat a parlar del present, o a queixar-se de nosaltres. Sigui com sigui, el cas és que el que jo sabia de l'àvia era això, que s'havia casat amb un cosí germà i que posteriorment havia tengut dos fills: la meua tia, i mon pare. A més, pel que deia, havia tengut una vida fàcil i feliç.

Què m'hauria fet pensar que allò no era veritat del tot? Sincerament, és molt difícil per a les persones que visqueren la guerra civil i el que vengué posteriorment que tenguessin una existència còmoda i alegre. I és que allò que ella deia era només per amagar el que de veritat succeí. El pitjor de tot és que el poc que sé, no és gràcies a ella ni al meu pare. Ha estat ma mare la que ens ho ha explicat a la meua germana a mi, i ella ho sap perquè un amic de la família li contà. És trist veure com s'amaguen i es perden tantes i tantes històries de patiment...

La veritat és que el pare de l'àvia, el meu besavi, era republicà. No hauria de ser estrany, però en una illa on es mostrà poca resistència al franquisme, i que de fet, l'ocupació republicana durà gairebé un mes, sí que pot sorprendre. El cas és que amb l'illa ja declarada com franquista, tots els "rojos" corrien el perill de que els anessin a buscar a casa i no tornassin mai més. Per això aquell besavi es veié obligat a amagar-se. No sortí d'Eivissa, però degué ocultar-se en algun puig. Mentrestant, l'àvia i els seus set germans i germanes, amb la mare morta no feia gaire temps, s'hagueren de fer càrrec de la protecció de son pare. Li portaven menjar, evitaven els guàrdies que pul·lulaven per la zona... I de fet, els guàrdies vigilaven els germans fins i tot quan sortien a orinar. Però bé, finalment tenc entès que l'avi pogué tornar a casa.

Anys després l'àvia es casà. Com ja he dit abans, l'home era un cosí germà seu. Em pregunt si el matrimoni fou per amor o concertat. Supòs que és una de les moltíssimes coses que mai no sabré. El que sí que sé, i és aquí on ve la part interessant, és que l'avi, tot i ser també eivissenc i pobre, era feixista. I m'estranya que algú com ell pogués casar-se amb una dona filla d'un "roig", d'un enemic. Però clar, els lligams familiars sempre ho són... Fos com fos, tengueren una filla i un fill -el meu pare- i visqueren junts fins que fa dos anys i mig l'avi morí.

Jo sempre havia pensat que el seu matrimoni havia estat com els demés de l'època, i tenint en compte que fins ara desconeixia gran part de la història, anava ben equivocada. I és que l'àvia, com moltes altres dones vivien sotmeses a la ideologia del marit. Ell, un feixista. Ella, una roja. Ell, assaborint la victòria. Ella, amb el continu record de son pare amagat. L'àvia no podia donar suport a uns ideals que anaven en contra dels seus principis, però no era suficientment forta com per encarar-se amb l'avi i manifestar les seues idees. Per això, i des del moment que es celebraren eleccions, manipulades o no, la dona es tancava a casa el dia que tenia lloc el referèndum. No podia sortir a votar. No era prou valenta. I el seu vot i el seu record quedà amagat en l'ombra de la solitud.



A vegades m'agradaria asseure'm vora ella, pelant patates o fent flams, i preguntar-li per tot això. Escoltar-la. Comprendre-la. Entendre el dolor que hagué de patir durant anys. Sentir la força que la féu capaç de suportar l'avi i la dictadura després del que li tocà viure. Però tristament, sé que mai no ho faré. Mai no m'asseuré vora ella a preguntar-li per tot això. No ho faré perquè sé que no en vol parlar. Si no ho ha fet durant més de setanta anys, per què ho faria ara, i amb la néta? Seria més lògic que n'hagués parlat amb els fills. Però dubt que ho hagi fet. I encara que ho hagi fet, mon pare tampoc en parlaria. Són paraules, històries i sentiments condemnats a morir en l'oblit d'una freda tomba.