Una història corrent

Capítol I : Tornant de València

L'autopista transcorria per un paisatge de tons ocres esquitxat per clapes de verds d'intensitats diferents provenint de matolls i arbrat. A la dreta, s'estirava llunyana la cinta blava i brillant de la Mediterrània, a l'esquerra els vessants dels Ports de Beseit.
Feia una tarda vibrant, un sol tebi de primavera i l'aire càlid ple d'aromes que composaven una simfonia atmosfèrica quasi irreal.
L'Alícia conduïa un potent automòbil que es fonia com mantega en les seves mans, lliscant veloçment, com si volés, aliè a tot. Com si l'estat emocional de la seva propietària se li hagués encomanat, transformant-se en un cavall en íntima comunió amb el seu genet.
Començava a adonar-se del que havia fet.
Passà la llengua seca per les genives, notà el gust ocult i s'extremí. Això era nou.
Feia tres dies que tenia una set estranya, com mai havia tingut.
Era un estat d'assedegament interior, com si s'hagués buidat de tots els líquids que produïa seu cos. Potser per això la seva pell li feia una altra olor. Una olor que no era la seva.
Ho havia notat desprès de la primera aturada, en tornar a entrar al vehicle havent fet benzina.
L' olor traspassava els diversos perfums que havia gastat profusament en una dutxa matinal llarga i calenta : el gel de bany, la crema estesa generosa i acuradament per tot el cos i finalment, el perfum dolç i afruitat, que havia espolsat suaument pels polzes, i darrera les orelles...
Era una olor que, com la set, que no calmava amb res, li sortia de dintre...
***
Havien passat setanta dues hores des que havia fet el camí d'anada, plena d'expectació i temença, però amb el desig de fer alguna cosa que trenqués amb la dinàmica de la seva vida.
Dos dies abans, en l'espaiosa sala del seu pis, situat al nou barri marítim de la Barcelona post olímpica, asseguda al sofà de cuir blanc, un caprici del seu marit, i simulant fullejar una revista de la qual la tensió no li permetia de distingir entre el text i les fotografies, digué:
-Bruno, tinc un congrés a València. Me'n vaig dijous al matí i tornaré diumenge a la tarda. Una llauna, creu-me. Ja he parlat amb la meva mare. Anirà a buscar la nena a l'escola i se l'emportarà a casa seva. Has de passar a deixar-li les coses. Es quedarà amb ella, a les dues els fa il·lusió.

Anar a congressos formava part de la seva feina, i li va semblar que era una tapadora fàcil i perfecta. Però aquella vegada la seva veu li sonava falsa, sense consistència, com si li ressonés dins el cap, i com si al sentir-la, tothom pogués adonar-se que aquell congrés, era en realitat una tapadora per fer-li el salt.

Ell ni s'immutà :
- Ah, va bé. Ja saps que tinc regata aquest cap de setmana, oi ? De tota manera ja quedaré jo amb la teva mare, li portaré la Maria i les seves coses més tard. Així la veig una estona més. Si no hi ets, aprofitaré el dijous per sopar al Club.

Aquella conversa era més o menys la de sempre. Sense emocions, neutre, de dues persones que comparteixen la casa, la filla, la hipoteca i ocasionalment, el sexe. Només que aquella vegada, ella en portava una altra de cap.

En Bruno continuà explicant-li un conte a la seva filla, la va portar a dormir i la vetllada es va desenvolupar com estava previst. Era dimarts i tocava Buenafuente.

***
L' Alícia era una dona atractiva. Espectacular sovint, cosa que no sempre l' afavoria, ja que no portava massa bé que se li acostessin homes que no desitjava.
Feia pensar que tenia una autosuficiència que estava molt lluny de sentir.
Intentava agradar a les dones, però tenia poques amigues. La consolava pensar que les poques que tenia, eren dones independents i eficaces, que sentien respecte per ella.
Pel que fa als homes, quan n'hi interessava algun, havia de ser ella qui donés el primer pas. Havia tingut fracassos que li destrossaren l' autoestima.
La coincidència d' haver-se atret mútuament, fet que la feia creure que l'amor existia, la feia ser absolutament fidel a en Bruno. Al menys fins aquell moment.

Per què amb l' Ernest? No ho sabia ni volia analitzar-ho. Des que el va conèixer va voler tenir alguna cosa més que una amistat amb ell. S'hi sentia literalment arrossegada.

L' ocasió era propícia : estava passant un decebedor moment personal i un excel·lent moment professional.
El seu matrimoni no funcionava massa bé, al menys per ella, i entre la feina, la nena i el gimnàs feia el possible per no pensar massa coses, i ser poc a casa.
El marit la tenia per una dona emancipada que no el necessitava per a res. Ja li anava bé aquella situació, li donava un gran marge de maniobra per organitzar la seva vida.
Havia tingut un cop de sort al associar-se amb una potent multinacional i el seu negoci marxava sol.
Això li permetia dedicar-se a les seves afeccions tal com la pesca esportiva, una mica de política de saló, i darrerament havia descobert el que s'estava tornant una gran passió : la vela.
Els congressos, les convencions, els cursos d'ampliació i reciclatge van permetre a
l'Alícia viatjar pel seu compte, no estar pendent d' ell i no caure en la desesperació obsessiva de veure com el seu matrimoni no era el que esperava i que bona part es devia a la seva autosuficiència.
Moltes vegades havia pensar que les dones que es planyien més, que eren més febles tenien més sort amb els seus marits, que estaven més pendents d'elles...ho va intentar sense èxit, massa comèdia per uns resultats més que decebedors.
***
Aquella vegada la situació no era diferent, però seria diferent.
Fer-li el salt a en Bruno...s' hi barrejaven varies coses, la morbositat de la situació, les ganes de veure si n'era capaç, un cert respecte per les conseqüències : que passaria si se'n assabentava ?i si l' Ernest no responia a les seves expectatives?
I si la curiositat per satisfer el desig que li provocava aquell home es convertia en alguna una cosa més important? I si com sempre, feia el ridícul i s' equivocava
d' home? Preferia no pensar-hi massa. Sempre era a temps de trobar una excusa si no ho veia clar .

Havia tastat els seus petons per primera vegada a la festa de carnestoltes de l' empresa. Ell i l' Alícia eren els únics que no s' havien disfressat. Ernest va dir que no havia trobat res, ella, simplement, no es disfressava mai, ho odiava.
Amb una excusa que ara no podia recordar i aprofitant la confusió general, el va portar al seu despatx, i ell la va besar. Un petó llarg, intens i humit.
La resposta del seu cos va ser química pura. Va pensar que es desfeia. A ell potser li devia passar el mateix.
Es van deixar anar sorpresos, i sense dir-se res, pràcticament van fugir cap a la festa amb por de ser descoberts, cadascú pel seu costat.
***
La cinta del Mediterrani ara s'havia tornat en un extens camp blau i plata vorejat del groc de la sorra. Les onades feien un serrell d'escuma blanca que resseguia un traçat imaginari. El puny del canvi de marxes li omplia el palmell de la mà i això la feu estremir de cap a peus. Encara tenia la pell sensible, com nova, com si li fes mal.

Necessitava asserenar el cos, racionalitzar els sentiments abans d'arribar a Barcelona. Explicar-se l'historia a ella mateixa per veure si la podia entendre.
Treure transcendència als fets. Simplificar-ho. Reduir-ho al que havia de ser : una experiència més. Un caprici.
S'adonava que li calia dissenyar una estratègia per sobreviure a l'impacte emocional mentre estigues sota els seus efectes.
S'aturà a l'àrea de servei i demanà un cafè amb llet calenta, amb la improbable possibilitat de que s'acomplís el seu desig : cremar-li la gola i deixar de sentir aquella set que res calmava.
"Moltes dones enganyen els seus marits i no passa res", pensà. "No cal dir res. No cal trencar tots els plats per una aventura de només pur sexe"
És el que havia fet Bruno, aquella vegada que tota tripulació va tornar el mateix dia a Barcelona i a ella li va dir que havia perdut l' avió, i desprès s'assabentà per una indiscreció d'un company, que no s'havia quedat sol a Ciutadella, i quan ella li ho va demanar s'hi va enfadar i li va dir que si no es fiava d'ell, i tota aquella col·lecció de retrets que va venir a continuació, que la van envoltar com una teranyina, tant, que va decidir deixar-ho córrer i renunciar a parlar de res més...però que li coïa, per que tenia la certesa que li mentia i qui sap les vegades que ho havia fet.
La seva filla ho salvava tot, ells l'adoraven, i en el fons no podien viure l'un sense l'altre. Algunes vegades havien intentat separar-se i no havien pogut resistir més d'una setmana un lluny de l'altre.
No havia trobat mai, fins ara, un home que li hagués interessat més que ell.

Necessitava urgentment tornar a la realitat. Trucà en Bruno, però tenia el mòvil fora de cobertura. Sospirà alleujada. Estava segura que se li notaria en la veu. No estava preparada per dissimular, com si res hagués passat.
Trucà la seva mare i parlà amb la Maria, va quedar que en arribar passaria a recollir-la.

Queia la nit quan va entrar a Barcelona, i un enyorament li engrapà el cor, a la ràdio sonava el "Boig per tu" de Sau, i la ciutat li semblà transparent com una copa en la que es reflectia la cara de l' Ernest.

Continuarà...