Una història corrent. 5è i penúltim capítol

Una historia corrent , Capítol 5è i penúltim Juny de 1998 : Els poetes
Homenatge a Salvat Papasseit .
Asseguda davant el portàtil, amb la serp lluminosa de la ronda litoral als peus, i el mar distingint-se del cel per un sol to de blau mes fosc, la casa plena de la veu de Cohen i conscient de que aquell era el darrer i definitiu pas, el que li feia més mal, la darrera porta, la darrera llosa, la tomba d' aquella història, l' Alícia inicià el que seria la fi del seu relat :
"Un dia, algú em va fer un regal d' aniversari que no puc oblidar : una capsa de fusta.
En una petita caixa de llautó que te un gat ros pintat a la tapa i, que deso en el primer calaix del meu armari, entre la roba interior, hi ha una claueta que obre una caixa de fusta que conté dos sobres de color tabac que no van dirigits a ningú.
La caixa, de fusta clara i de la mida d' una caixa d' havans, és al prestatge més alt de
l' armari on deso la roba de temporada, lluny de la meva vista, i de la de tothom.
Els sobres, oberts tots dos, contenen dos fulls també de color tabac, escrits amb bolígraf blau.
En el primer, tancat pel remitent, i obert acuradament per la receptora, hi havia una clau petita i una sola frase escrita :
" Aquesta clau guarda el secret més íntim ".
El paper, un full doblegat acuradament en quatre parts, està escrit amb un traç ample i ràpid.

Quan vaig obrir la capsa, m' hi esperava un altre sobre sense tancar. En un full també del mateix color tabac, plegat en quatre, hi havia aquest escrit, que revela el secret
d' una passió impossible:

"Acosta els llavis, amant,
als seus mugrons de
foc, que sentiràs
la fiblada de l' amor
en la seva sina
de vellut de seda"

I un nom: Ernest .

De tant en tant, agafo la clau i, com si fos un ritual, obro la capsa, i aspiro l' aire que conté...
Hi he desat els dos sobres i una cinta verda amb tres nusos.
La cinta te una explicació irracional : un dia, quan estava més desesperada per que veia com tot s' allunyava, vaig sentir, no sé on, que era un encanteri per no perdre un amor fer tres nusos a una cinta.
Quan estàs així, no regeixes bé i t' agafes al que calgui.
Havia comprat aquella cinta per lligar-lo al llit. No hi vaig ser a temps...
De tan en tant, obro el primer sobre, el que contenia la clau, llegeixo el seu contingut i em fixo en cada paraula, i sento l' emoció que vaig sentir la primera vegada : tots els sentits alerta, el cor batent i ressonant en el cap, la vista ennuvolada, la gola seca, les mans tremoloses, l' olfacte atent...
Obro el segon sobre i en llegeixo el contingut, i sento com m' envaeix una emoció que em puja fins el cervell i experimento aquella alegria indescriptible que dona el saber que comparteixes el mateix sentiment, i el dolor i la desesperació de saber-lo impossible.
És l' únic que em queda d' ell.
Malgrat tot, sempre, sempre, m' estic agraïda perquè, desprès de tants anys, soc capaç de reviure aquells dies amb la mateixa intensitat.
Ha estat el millor regal d' aquests darrers deu anys de la meva vida.
Hi ha hagut un abans i un desprès d' aquesta història.
Ara, tinc un amic amb qui no he pogut compartir tot el que jo hagués volgut, potser ha estat millor així."
***

No pogué continuar ' Alícia desà el text, i tancà l'ordinador.
Escriure formava part de la teràpia.
Desà els sobres a la capsa, la tancà amb clau, i la retornà a la capseta lacada amb el gat ros a la tapa.
La retornà al calaix de la roba interior, i la capsa de fusta a l' armari de les mantes. Substituí Cohen per una recopilació d' àries de Maria Callas i s' assegué en una cadira de lona blanca, a la terrassa, davant del mar, amb una copa de vi blanc, i un pensament que li començava a rondar.
Potser havia de tenir una conversa amb ell. Desprès de tant temps no podia ja fer mal a ningú. Tot havia passat. Ells eren bons amics, havien trobat la manera de continuar el contacte.
Però desprès d' haver fet l' exercici d' escriure, de posar negre sobre blanc els seus secrets, s' havia adonat que, el que ella creia una certesa incontestable potser no era veritat.
Ella s' havia enamorat, però....i ell..?
S' acabà el vi d'un glop i agafà les claus i baixà a caminar per la platja malgrat la fosca que ja s'havia ensenyorit del paisatge, sense poder deixar de pensar que potser
s' havia estat enganyant, i que l' Ernest no l' havia estimada mai .
Que potser havia confós la passió d' ell amb l'amor, i que quan ell va haver d' escollir, no la va triar a ella perquè no l' estimava prou.
No només per lleialtat a la dona amb qui vivia i a les obligacions que havia contret amb ella.
De fet, mai n' havien parlat obertament. Hi hagué entre ells una mena de consens, una clàusula no escrita, de no aprofundir, de no parlar de la relació.
Adults autosuficients que dominaven els seus sentiments i eren responsables de les seves vides sense fer-ne drames.
Havia de reunir el valor suficient per parlar-hi. Per parlar-li del seu amor, de la seva desesperació, d' aquell sentiment que no l' abandonava mai. Dir-li que ell era el seu darrer pensament abans d' adormir-se i el primer en despertar, que no havia estat capaç de tornar a fer l' amor amb ningú...
Que no n' esperava res, d' ell, que només volia la veritat. Que li digués si ell n' havia esta enamorat, si l' havia estimada ni que fos una mica.
Volia despertar del seu encantament arriscant-se a perdre la seva amistat si feia falta. Enfocar la resta de la seva vida amb la veritat que sortís de la seva boca per dura que fos.
Passà l' estiu.
L' Ernest era a Londres amb la seva família. La va trucar en arribar de les vacances, com feia sempre.
El só de la seva veu l' amansia i la seduïa. L' Alícia va deixar la conversa per més endavant.
La por de perdre aquella complicitat que els hi havia quedat , l' acovardia.
Optà per un altre sistema. Aquell any s' imposà minimitzar els seus contactes amb ell: declinà d' assistir als actes que sabia que coincidirien, restringí les trucades a les imprescindibles per la feina.
Res de trucades personals. S' acabaren aquelles interminables converses plenes de complicitat i riallades que la feien tant feliç i desgraciada a la vegada.
Com al "bolero", la distància no era l' oblit.
Desprès d' un any de lluitar amb ella mateixa, prengué la decisió i va citar l' Ernest en la trobada anual abans de les vacances.
Contràriament als altres anys, que dinaven junts, va quedar amb ell al cap vespre, en un bar a la Plaça de les Olles.
Havia estat dubtant tot l' any, però havia arribat el moment.
Es vestí com si ell l' hagués de despullar, i temorosa arribà a la cita abans que ell.
El resultat és aquest escrit que va afegir posteriorment al contingut de la capsa :

***
I

Juliol de 1998 : Homenatge a Martí i Pol

Barcelona, terrassa/jardí d' una torre convertida en bar restaurant al barri del Guinardó
Taules sota els til.lers.. tovalles blanquísimes cobrint taules de tamanys diversos, parament de taula procedent de vaixelles diferents...un aire informal curosament buscat. Terra cobert de grava, hortènsies rosades emergint d' antics testos recoberts de trencadís.
No hi ha música i se sent el cant d' algun ocell casolà.
L' Alícia, seu en una taula. Ja li han portat el cafè, i fa una estona que escriu, rellegeix, tatxa....

"Potser en Martí i Pol m' hi ajudarà....

Dins teu
Si saps que tot és provisori, fes-te
dins teu, amb urc, un reducte i defensa't
del fluctuar, girant-hi els ulls sovint.

No et vulguis tanmateix massa allunyat
de les coses, no fos que el teu reducte
se't convertís poc a poc en un
ermot, on tot es dur i eixarreït.

Estima la bellesa que t' envolta
i que se't dona clara i generosa,
i en tu i per tu estima també els altres,
car d' aquests dos amors en previndrà
l' harmonia i, tal volta, la grandesa."

De petita em van ensenyar que no s'havien de mostrar les emocions en públic i molt menys, verbalitzar-les.
Es considerava una forma de feblesa i una manera perillosa d' arribar, enduta per les circumstàncies, a compromisos que desprès no voldria o no podria complir.
Amb el temps, i gràcies a la generació que m'ha tocat viure, vaig entendre que la meva actitud davant la vida havia de canviar, i així ho vaig fer. Sempre, però, he guardat en algun prestatge del meu cervell la por a donar-me a conèixer de veritat, i he utilitzat les màscares i disfresses que han calgut, per anar per la vida.
Sempre havia pensat en mi com en una altra persona que vivia dins del meu cos, amb la que pactava, dialogava i a qui sovint havia de recordar el guió de la seva vida.
He tingut molta por d' equivocar-me, de prendre decisions.
Però ara no és el moment de fer un recompte de la meva vida. És la que és, i vaig prendre en el seu moment les decisions que vaig creure oportunes.
Sempre m' ha fet por el mal que fa enamorar-se pel component de descontrol emocional que comporta, que em fa sentir vulnerable, desorientada i en mans
d' esperits desconeguts.
En aquest sentit, vaig prioritzar les relacions amb els homes dels que jo en podia mantenir el control i desferme' n quan el tenia prou, i dels que em vaig enamorar, va ser amb la prudència suficient de reservar-me sempre un espai de lucidesa per valorar-ne les conseqüències i no prendre mai cap iniciativa que em pogués perjudicar.
Ha estat sempre difícil per a mi trobar l' equilibri entre el meu desig i les meves conveniències.
II

Suposo que tens raó quan dius que sempre tenim tirada a un determinat tipus d' home o dona, però jo penso que sovint m' he equivocat perquè he cregut que de la mateixa manera que jo era capaç d' adaptar-me al que mes em convenia també podia aconseguir el mateix dels altres.
I ai
xò no va així
M' ha costat tant de parlar amb tu del meu enamorament, per que em feia por de fer-me mal i que sense voler m' en fessis amb la teva capacitat de raonar tant summament estructurada. I sobretot tenia por de perdre el que més valoro: la nostra amistat.
Però feia temps, anys que l' ajornament d' aquesta conversa m' estava fent nosa, interferia en les meves històries amb tu . M' havia decidit a no passar d' aquella nit.
Per fi quan em vaig llençar no em vas dir res que jo no intuís i simplement vaig comprovar que efectivament no vam compartir el mateix sentiment.
I això necessitava saber-ho.
Vas estar encantador i la teva exposició va estar encertada i jo la comparteixo i hi estic d' acord punt per punt amb tot...
Quan m' en vaig adonar del que em passava amb tu ja no vaig estar a temps d' aturar-ho.
Jo em vaig enamorar del teu cervell, de la teva personalitat, de la teva paraula, del teu to de veu...vaig pressentir el perill, però volia més :
Saber el que pensaves, com vivies a quina dona estimaves qui eren els teus amics, la teva família...vaig voler més coses
I quan les vaig tenir, em vaig espantar de mi mateixa i m' en vaig adonar que el perill ja no era un pressentiment, sinó una realitat i, vaig ser incapaç de reconduir una situació que ja se'm havia escapat de les mans.
Estava en el camí de descobrir capacitats que ignorava posseir , era una espècie de descoberta de mi mateixa un regal inesperat que em feia la vida una possibilitat de veure'm des de fora, com en un viatge astral. Una possibilitat de ser jo mateixa, de no fingir, perquè a la fi, no m' hi jugava res més que els meus sentiments i vaig decidir que per una vegada a la vida, correria el risc de deixar-los manar i d' abandonar-me totalment fos quin fos el preu que hagués de pagar
Sabia que no podia durar molt, i no pretenia més, només el temps que tu en donessis...Dius que les dones t'han tractat bé. Només puc dir-te que em vas tractar
d' igual a igual i que amb tu vaig aprendre coses que serien objecte d' un altre estil literari, a estimar-me i respectar-me.
Quan es va acabar, reconec que ho vaig passar malament i el compte de la factura va ser alt.

ABSÈNCIA
És bo tenir sempre el a punt el recurs
d' un mot que empleni el buit de tu, per fer-ne
la pertinent cuirassa que em preservi
del mal son de l' enyor i la tristesa,
aleshores te'm fas present en cada
vers que escric, i quan ,sol, me'l repeteixo,
no hi ha distància entre el teu cos i el meu,
units per sempre més en el poema.


III

Hem sabut ser amics i t'he tingut quan t'he necessitat
i t'he necessitat molt més del que t'he tingut
No veig que hi te a veure d' on ets ni de quin clan vens
Un home com tu amb la teva capacitat, amb la teva intuïció i tenacitat que sap transmetre el que vol i a qui vol, que és valent i generós i una mica cap quadrat
Un home del que em sento tant orgullosa per com ets i pel que fas, que diu que m'ha estimat i estimo, i del que me'n refio totalment, tu creus que a mi m' importa quin sigui el teu origen?
Que hem errat en el temps, en les nostres circumstàncies i en els nostres projectes de vida, si, això és ben cert.
Que en aquesta història hi ha hagut una relació desigual, és ben cert, per que jo em vaig enamorar, i tu no.
Vaig equivocar el temps, no la persona.
La meva vida ha canviat, ja no he pogut tornar a ser qui era, i me'n alegro.
No pretenc que m ' entenguis, ni entrar en detalls que pertanyen al meu món íntim, i que explicar-los em semblaria pornogràfic..
Vull que sàpigues que has ocupat un racó al meu cervell i, que et porto amb mi allí on vagi i que ni tu ni jo hi podem fer res.
En la meva desesperació em vaig fixar un objectiu: que no m' oblidessis mai.
I en cada petó, en cada carícia, en cada sospir, en cada mirada, en cada abraçada, hi vaig posar el desig, l' encanteri, la màgia...i el verí, per que en cada petó cada carícia cada sospir cada mirada cada abraçada que fessis o et fessin hi trobessis el meu pas, la meva empremta sobre la teva pell, sobre la teva vida. Que el teu plaer anés lligat sempre a la meva imatge.

Penso que haver donat aquest pas de parlar amb tu m' ha anat be i que les circumstàncies per disminuir la meva dependència afectiva, que no l' oblit, son propícies. Difícilment coincidirem enlloc durant molts anys, i serà millor per a mi, no fabricar-me pretextes innecessaris per veure't.
Potser aquest procés serà més ràpid que no em penso.
Pel que fa a la lleialtat, com que no ho acabo d' entendre el que vols dir i per a tu és important, ho he buscat al diccionari :
"lleial adj. Que guarda escrupolosament la fidelitat deguda, incapaç de fer traïció"
"fidelitat f. Qualitat de fidel. La fidelitat d'un súbdit, d'un criat. La fidelitat conjugal. La fidelitat dels gossos. la fidelitat d' una traducció ,d' una citació"
No crec encaixar en cap d' aquests casos. Implica una actitud de submissió per sobre de tot altre criteri, que no vull de tu. Només vull que siguem amics. Amb això n'hi ha ben be prou.
És el final d' una etapa i com sempre, en comença una altra.
Una abraçada.
Alícia
Quan acabi aquesta carta, en faré una còpia i la guardaré en una capsa de fusta junt amb l' única carta que em vas escriure"