Una guitarra nova

Un relat de: aleix

Era ben maca, així, nova de trinca. Al probar-la assegut al tamburet de la tenda m'havia sonat com un àngel de plata cantant a un amor desitjat, i el fet de deixar aquell feix de bitllets sobre la taula gairebé no em va fer mal. Els meus dits acariciarien cada nit aquell "autoregal" com si fós una dona nua i exitada. Les cordes brillaven amb una lluentor extranya i la fusta pintada i barnissada de color marró fosc era fina com la pell d'una joveneta entremaliada. Vaig passejar sense pressa per la rambla, en direcció a casa meva. A aquella hora de la tarda no hi havia gaire gent, fet que em va fer gaudir del meu primer passeig amb la meva nova companya, ben protegida per la funda de cartró dur que la protegiria durant molts anys de possibles cops. Era un llarg viatge que començava, per fi m'havia decidit a començar de nou a buscar aquell vell somni, un somni aparcat durant molts anys a les golfes del meu cor. Tot un munt de papers i llibretes despertaven d'un llarg son, i poc a poc les dolçes notes del meu passat s'aixecaven com flors de primaveres oblidades. Cançons i acords que mai havien deixat de tremolar com un infant i que ara tocava fer reviure, com fós i pel que fós. No van ser ni els seus ulls ni el seu somriure, ni la seva indiferència ni l'oblit, però alguna cosa en aquella noia em va fer despertar vells neguits. Després d'uns anys tirant amb poca cosa, la feina, els quatre amics de sempre, amors absurds, errors tristos... en general poca acció. Del riu de la meva vida ja quasi no en baixava aigua, i els ocells que havien cantat dolçes tonades havien marxat potser buscant l'alegria en altres llocs. Doncs be, en veure aquell rostre de nina en el bar de cada nit alguna cosa va despertar dins la meva ànima. De cop i sense voler el riu que havia estat sec durant uns anys va començar a brollar, primer dins l'estómac fent ballar papallones oblidades, i després fent renéixer l'esperança i aplegant de nou ocells cantaires i verdor humida en el riu que jo ja creia gairebé mort. L'aigua tornava a brollar de dins el meu cor i em vaig sentir despertar d'un llarg temps de letargia durant el qual m'havia oblidat dels meu somnis, dels meus anhels i virtuts, de les meves pors i de la meva joventut. Només per fer una cançó! Una d'aquelles que és millor no cantar mai, una d'aquelles que no porta enlloc però que justifica només una mica el patiment. I havia sigut en veure aquell màstil vell i esquerdat que havia decidit fer el pas definitu que donava sentit a tot aquell deliri amorós que m'havia atacat de cop i sense avisar aquella nit. Va ser pensant en tot això que vaig arribar al pis on no m'hi esperava ningú. Vaig destapar la funda de seguida, amb l'ànsia d'un infant en nit de reis, i sense treure'm ni tan sols la jaqueta m'assegué recolzant la nova i lluent guitarra sobre la meva cuixa. Els primers acords van ser senzills i acurats, ajudats d'arpegis que creia perduts en el temps. Era com acariciar un vell amor, era com sentir altre cop una joventut que creia perduda per sempre. Curiosament el primer que em va venir al cap en aquell retrobament va ser una cançó molt especial, la cançó potser més especial de totes les que havia composat anys endarrera, "nom de dona". Va ser com un punyal clavat al meu passat, lúltima cançó! Perquè serveixen les poesies i les melodies harmonioses quan parlen d'amors impossibles? De que serveix guardar records en calaixos de pols i soledat? Alguns concerts amb poca gent, assatjos amb grups hipotètics que quedaven en pura anècdota, i finalment l'abandonar el somni o de tenir-te o almenys de cantar-te en nits de lluna... Ella no em va dir que no, es clar, ni es va queixar quan la vaig premer fort contra el meu pit, és l'avantage que tenen les guitarres, que mai et diuen que no, que sempre es deixen. Només paper i bolígraf per acompanyar el ritual i després deixar que les frases i els acords s'enredin formant idees i sentiments. Només aquella mirada i el fum que feia que m'allunyés una mica de conèixer i estimar allò que és tan a prop i tan lluny a la vegada. Per només aquell deliri m'havia comprat una guitarra! Dec haver embogit altre cop de joventut, vaig pensar. " Uns ulls a qui cantar patiments inconfessables, el fum com barrera bruta i infranquejable, vells anhels, noves lluites i horitzons, despertar vells acords i l'anyorança, sé que no ets més que allò que havia aconseguit oblidar, condemna d'escriure sentiments i convertir-los en melodia per alliberar-los d'un cor desamparat..." Tot va fluir en mitja hora intensa i de moment n'hi va haver prou. Em vaig sentir viu com feia temps que no em sentia. Ella no sentiria mai aquella cançó, perquè ella és només la cançó, perquè quan un canta a l'amor és perque dins seu sap que no el podrà aconseguir mai, i és per això que el canta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

190 Relats

173 Comentaris

119278 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com