Una GRAN pel·lícula

Saps com és veure la teva vida com si fos una pel·lícula?
Jo sí.
En un principi ho veus tot negre, estàs flotant en l'aire, incapaç de moure't per pròpia voluntat. Sents un soroll estrany, un so metàl·lic que es repeteix una i altra vegada, pesat i uniforme. De sobte una llum s'encén, t'encega i sents les primeres paraules que vas escoltar quan només eres un embrió.
"Hòstia puta! Embarassada?"
Suposo que a la majoria de gent no li passen aquestes coses, no? Per mi van ser les primeres paraules, què hi farem.
Després sents un so lent i continu, el cor de la dona que et porta a dins. Aquells nou mesos que vas haver d'esperar es tornen nou segons i veus el moment del teu naixement.
Una dona estirada a terra, enmig d'un autobús abandonat amb, com a mínim, nou borratxos o drogoaddictes. Ella crida mentre la seva vagina es fa cada vegada més gran a ulls dels homes que l'envolten i riuen dient coses com:
"Cullons, si que és gran això que surt d'aquí, no?"
o:
"Merda, aquesta puta està parint sobre el meu matalàs!"
Finalment surto de dins la meva mare que, com a bona mare que havia de ser en el futur, em deixa en un racó de l'autobús i segueix bevent i drogant-se amb els seus companys mentre jo, simplement, he deixat de respirar. Per sort, suposo, no acaba allà la meva vida, un home em dóna una puntada de peu que fa que les vies respiratòries se m'obrin i pugui posar-me a plorar morta de por, gana i cansament.
A partir d'aquí la pel·lícula comença a passar-se de forma alarmantment ràpida, com si la resta de la meva vida fos avorrida i no valgués la pena mirar-la. Puc entreveure el moment en que l'assistent social va arribar quan tenia tres anys i em va arrencar dels braços de la meva mare que, com no, m'utilitzava per fer pena quan demanava diners als bancs, per no dir que m'havia intercanviat almenys quatre vegades per una dosi de droga. Després vaig veure com amb cinc anys arribava una família que m'adoptava i m'acceptaven a casa seva com una més de la família. Potser sí que a partir d'aquí la meva vida es torna grisa i horriblement monòtona, és el que té la normalitat...
La pel·lícula s'atura de sobte amb un soroll sord, com si la màquina que l'estigués projectant s'hagués trencat. Unes quantes vegades apareix la imatge de la meva cara de quan tenia tretze anys, estic somrient, en aquest precís instant m'adono de que és la fotografia que ens van fer a classe, estic abraçada a una amiga que, ara que hi penso, fa molt temps que no veig.
El so metàl·lic es repeteix i la pel·lícula continua. Aparec amb catorze anys, reconec massa bé el carrer per on estic caminant, seria l'últim dia de la meva vida feliç. Ella camina cap a mi, m'agafa del braç i m'arrossega mentre jo quedo pàl·lida i espantada, suposo que sabeu qui és "ella", només pot ser una persona: la meva autèntica mare.
La pel·lícula es torna una imatge negra, s'ha acabat?
Llavors, de sobte, la màquina es torna a encendre i apareix la meva cara actual, una cara semblant a la d'un cadàver, ullerosa i insípida. La camera s'allunya progressivament mentre m'adono que evoca l'última cosa que recordo: la meva mare i jo, segrestada, una al costat de l'altra, ella cridant-me, odiant-me, fent-me mal de totes les maneres possibles, i, després, simplement va acabar amb mi.
La pel·lícula s'apaga. La gran pel·lícula de la meva vida s'ha acabat, no és res més que uns segons d'una immunda i patètica vida humana que no val res, només dura uns pocs minuts, els mateixos que pots tardar en escalfar-te un plat de sopa al microones.
I, sí, això és veure la pel·lícula de la teva vida, veure que no ets tan important com un personatge de Hol·lywood que té el dret i l'honor d'una pel·lícula de, almenys, dues hores.