Una gran impotència

Un relat de: ¥eÞe§

Necessito que m'odiïs, necessito que m'humiliïs i m'ofenguis insultant-me sense parar. Vull que em miris als ulls i vegis el foc que desprèn la meva rabia i la meva tristesa, aquesta impotencia que provoca el saber que mai t'he tingut; Vull que et fixis en la brillantor intensa de cadascun d'ells i aquests et mostrin el meu interior… Un interior on es mostra el calor d'unes cendres que no aconsegueixen apagar-se, on es mostra un pur infern, i junt amb aquesta rabia un enorme bosc perdut on els arbres impedeixen veure el cel.
Odia'm sense descansar i arrencam cada part de la meva pell on vais voler un día que es gravessin els teus petons. El saber que aquests petons mai van voler trobar el meu cos, la meva pell i els meus llavis fa que el foc que s'agranda al meu interior flueixi amb més intensitat i energia. Entra als meus sentiments i dilueix les petjades inesborrables i marcaques fins al més profund de la meva ànima. Necessito que et colis en la meva ment una última vegada per esborrar tots els records que sorgeixen día a día mentre sento que aquest cor no aconsegueix deixar de mirar enrere i no aconsegueix deixar d'estimar-te, i que alhora pensa que per molt temps que passi, per molta vida que transcurri, per moltes èpoques i etapes que visqui, pero sobretot per moltes persones que estiguin al meu costat, recordaré que vas ser tú qui va aconseguir avivar el meu espíritu i donar-me l'esperança i tota la il·lusió que van permetre fer-me feliç, però que ara, en aquest moment s'han transformat en un obscur i secret funeral on acudeixen mil sensacions i els més íntims desitjos… Uns desitjos que manquen de forces i voluntad per assolir els objectius i fer-los realitat…
Però davant de tot això sé que tornaré a navegar entre la boira espessa d'una nit gelada sense estels, plorant i cirdant el teu nom al vent, sofrint per aquesta indiferència que em mata i que aconsegueix llançar les poques forces que tinc a un gran pou sense fons, on mai vaig poder trobar el meu destí...
Per això i perquè el meu amor és incondicional, necessito que em menyspreïs, necessito que m'odiïs amb totes les teves forces, a veure si aconsegueixo eliminar-te de mi… Però en el fons sé amb seguretat i amb solemne fermesa que tots i cadascun dels trossets que queden del meu cor et seguiràn estimant amb tanta intensitat que aconseguiran unir-se de nou, formant així aquest cor que vaig creure que havia perdut, aquesta habitació on aparèixes en cadascuna de les parets, un indret on resideixen les mínimes il·lusions de que algun día puguis adonar-te que moltes persones t'estimaran, moltes seran especials per a tú, inclòs moltes d'aquestes persones et faran costat i t'ajudaran en el que necesites, però en el fons, adonar-te que d'entre elles hi va haver una persona normal que sempre va voler estar al teu costat, compartint el màxim possible amb tú, algú que només va voler entregar-te el seu afecte i la seva ternura, algú que t'estima tal i com ets, i només desitja el millor per a tú, i que tant de bó fóssis feliç, algú que per molt desastre que sigui, sap que ningú aconseguirà estimar-te i apreciar-te de tal manera… Només espero que comprenguis que encara que ens separem, encara que surti de la teva vida, encara que els nostres camins mai més tornin a creuar-se, sempre que miri als estels podré veure dibuixat el teu rostre i quedarà reflexat tot el que vas arribar a fer per mi, i també sé que alhora una llàgrima lliscarà pel meu rostre al saber que mai t'he tingut entre els meus braços… Perquè un día vas entrar a la meva vida i et vas proposar deixar la teva petjada en el més profund d'aquest cor, en el més profun del meu ésser, un ésser que quan exhali el seu últim suspir podrà sentir en el seu interior que encara segueixes regnant aquesta habitació situada al meu pit…

Comentaris

  • Uffffff ... [Ofensiu]
    Aur@ | 11-03-2006 | Valoració: 8

    Que bonic, que intens, que poètic, però que dramàtic! Molt colpidor, transmets la tristesa i el dolor que s'han instal·lat en aquesta habitació roja que batega amb dificultat i dolor.

    De veritat, molt bonica lamanera de transmetre la teva tragèdia quotidiana.

    Si actualment estàs patint aquest calvari, t'envio una abraçada de suport.