Una gota...

“… Pinto calaveres blanques sobre un fons negre de vellut.
Regalima l’aigua constant mentre n’hi ha que riuen implorant clemència.
La ciència distorsiona la imatge.
El soroll enreda el paisatge. I jo m’amago rera la fumera de l’olla a punt d’esclatar. Va home va, recull la pala que el gos t’espera i no te pas coixesa.
Llisca fins el basalt d’aigua de pluja i deixa-hi caure unes gotes de suor perquè coagulin amb la benzina i deformin les imatges al pas de la llum.
La llum de la farola que ara ja encenen més d’hora. La llum encadenada que encega la teva mirada. La llum reflectant que ara mateix estàs mirant. La llum que paralitza l’ànima i emblanquina la ment.
Glaçada tens la mirada, però és un gel sensible al calor que es desfà com un terrós de sucre al cafè. A flor de pell és glaç, més que glaç, la rosada glaçada que t’embolcalla. Però a la que el sol despunta i la teva pell nota la seva agradable escalfor, el glaç passa a ser suor i cau al basalt d’aigua sobrera que s’està a la vorera, esperant ser trepitjat pel proper vianant despistat. Mentrestant, la llum hi juga i es belluga provocant formes tornassolades amb les restes acumulades entre aquestes quatre rajoles escapçades.
La llum anel•lant, la llum transformadora, la il•lusió regeneradora que llueixes de bon matí després de la rosada quan només d’una passada et fregues els ulls perquè el tel de glaç acumulat regalimi avall en forma de suor, cap a la basa formada en aquella cantonada d’un carrer qualsevol.
Allà on la llum et pren, on la llum et sorprèn i el sol t’enlluerna i fa que la caverna en la que estaves visquent quedi enrera, junt amb la sobrera bromera que s’escola pel clavegueram.
Obre els ulls i pensa: Un nou dia que comença...”