Cercador
Una fulla i un núvol
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una fulla de morera intentava capbussar-se en piscines amorfes entre el nuvolam d'un migdia de finals de setembre.
També anhelava ser un núvol, per allò de traslladar-se i la llibertat que dóna el vent (això creia, havent-hi ballat a la branca, havent-la refrescada, sacsejada de dormides massa llargues i també acaronada).
Ignorava la força del vent més fuetejaire.
Un núvol ni cúmul ni estrat, al seu torn, desitjava esdevenir fulla d'arbre caducifoli, per aquella bellesa del canvi de color i poca cosa més perquè ja era molta i més que prou.
El núvol li va explicar -via intuïció peculiar i amb comunicació més anímica que mental- que el vent és un element inclement capaç d'anorrear àdhuc un pensament ferm.
La fulla -per la mateixa via- li va fer saber que estar-se en un arbre implicava arrels arran de les quals hi havia qui s'havia fet fort, tot i que desconeixia qui o què. Ella no era de mena sòlida i promíscuament jugava amb qualsevol raig de sol que la volgués travessar amb llum i escalforeta.
El núvol i la fulla, finalment, van arribar a l'acord de no intercanviar-se el paper que se'ls havia atorgat en aquella existència, havent-n'hi -i ben clar que ho tenien- per a donar i per a vendre.
Aprofitant un aire que no fos mediocre però sí trascendent -necessari-, la fulla màgicament es va envolar -no se li ha de dir que era un fet natural, previst, conegut... per més que fos volgut, escollit i decidit- cel amunt. Cada gota que configurava el núvol va tremolar com una llàgrima a punt de desprendre's. Fins a fer-ho. A mida que plovia, el núvol perdia alçada, convenient per a assolir el mateix camí que la fulla que, balancejant-se i esperant-lo, havia iniciat.
D'aquesta manera van arribar a un espai adimensional on l'essència més evolutiva que els pertocava quan es fusionessin explicaria molts perquès que com és que no es van preguntar.
Segurament la resposta feia qui-sap-lo que la abraçaven-compartien.
També anhelava ser un núvol, per allò de traslladar-se i la llibertat que dóna el vent (això creia, havent-hi ballat a la branca, havent-la refrescada, sacsejada de dormides massa llargues i també acaronada).
Ignorava la força del vent més fuetejaire.
Un núvol ni cúmul ni estrat, al seu torn, desitjava esdevenir fulla d'arbre caducifoli, per aquella bellesa del canvi de color i poca cosa més perquè ja era molta i més que prou.
El núvol li va explicar -via intuïció peculiar i amb comunicació més anímica que mental- que el vent és un element inclement capaç d'anorrear àdhuc un pensament ferm.
La fulla -per la mateixa via- li va fer saber que estar-se en un arbre implicava arrels arran de les quals hi havia qui s'havia fet fort, tot i que desconeixia qui o què. Ella no era de mena sòlida i promíscuament jugava amb qualsevol raig de sol que la volgués travessar amb llum i escalforeta.
El núvol i la fulla, finalment, van arribar a l'acord de no intercanviar-se el paper que se'ls havia atorgat en aquella existència, havent-n'hi -i ben clar que ho tenien- per a donar i per a vendre.
Aprofitant un aire que no fos mediocre però sí trascendent -necessari-, la fulla màgicament es va envolar -no se li ha de dir que era un fet natural, previst, conegut... per més que fos volgut, escollit i decidit- cel amunt. Cada gota que configurava el núvol va tremolar com una llàgrima a punt de desprendre's. Fins a fer-ho. A mida que plovia, el núvol perdia alçada, convenient per a assolir el mateix camí que la fulla que, balancejant-se i esperant-lo, havia iniciat.
D'aquesta manera van arribar a un espai adimensional on l'essència més evolutiva que els pertocava quan es fusionessin explicaria molts perquès que com és que no es van preguntar.
Segurament la resposta feia qui-sap-lo que la abraçaven-compartien.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436257 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com