Una freda nit de tardor...

I anava caminant pel carrer, una nit fosca i freda.
No hi havia ningú, només m'acompanyaven la nit, la lluna des del cel, i el so que feien les meves sabates de tacó.
Ja feia dies que buscava ua resposta a la pregunta, però no la trobava. Però tenia l'esperança de que trobaria aquella resposta en aquesta freda nit de tardor.


I ara és quan començo a recordar tots els moments que hem viscut tu i jo junts.
Somric al recordar-te.

Però, que està passant?
serà que al pas del temps només fa que hi hagi rutina entre nosaltres?

On s'han anat aquelles tardes on miràvam junts la posta de sol?
On estan aquelles nits apasionades on els nostres petons eren els protagonistes de la nit?
On està aquella por que tenia al pensar que podries desaparèixer en qualsevol moment de la meva vida?

I és quan el meu cap ja no pot més.


Però la nit segueix,
i va ser la màgia de la lluna que va fer que aquella nit estiguès amb tu.

Aleshores, és quan ho vaig entendre tot amb un petó ben dolç,
amb una mirada màgica,
amb un "t'estimo" que l'acompanyava una veu suau i tremolosa.

Després, és quan les teves mans em van donar tota l'escalfor que necessitava perquè no tinguès fred aquella nit..

Et miro,
tu també em mires,
et somric,
tu me'l correspons amb un altre somriure,
i és quan me'n adono que sóc feliç d'aquesta manera,
amb tu...