Una filera de cargols bavosos

Quan bufo al vent i sis cents patinadors urbans arrauxats i veloços celebren la conquesta i la presa de Barcelona.

Quan alço l`esquena i milers de coloms esclaten alliberats.

Quan baixo la mirada i una revolució pausada entre els arbres, entre el fullatge, es declara al mig d`aquesta puixança primaveral.

Quan amb la meva bicicleta caic pels carrers de la ciutat, com un suïcida impenitent, com un anarquista esvalotat.

A la velocitat de les granotes, com dibuixant a la palma de la mà o pentinant un eriçó recorro els passeigs entre les dones i les xicotes tan cobejades...

Des de la meva bicicleta es veuen caure grises totes les construccions vora el mar, com un terratrèmol, una sacsejada.
Una filera de cargols bavosos fan una filera silenciosa abans de llençar-se al buit. S´estavellen amb un soroll de plats trencats, escandalosament. No hi ha manera de reconstruir-los. La vida es cruel.
A l`església em deixen col•locar-me dessota d`aquella pintura ombrívola. Els hi agrada que no fugi del seu punt de mira. Mirarem senyor abstrús com reconstruir el seu esquelet malmès. Tot està, com vostè sap, en la fe. Però, veiem una ànima prometedora, hem de dir.
S´ha declarat la guerra al pis. Tenim queviures suficients per passar uns mesos. Els primers bombardejos han estat sols intimidatoris.
Tres cents coleòpters conjuminats remenant a les ales de les quals penjant amb fils invisibles sorolloses capses de mistos mig buidades declaren l`insomni agitant tota la nit els seus cossos formidables. Els ciutadans no poden conciliar el somni i surten a la terrassa amb cara de coixí de dormir.

Qué he de fer per què diguis que sí. No ho sé. Desespero. T`estimo, no m`oblidis. Quina mena d`olor fa la teva ànima? Jo l`identifico amb els vespres d`estiu, amb la pineda encesa, la resina bullint.