Una família d'ocupes [Concurs de criatures fantàstiques]

Una família d’ocupes


Hola, em dic Clara. Aquest és el meu diari:
Cada matí la Padrinota em pentina amb una pinta d’aquelles grosses de cardar llana que espanta i m’ajuda a vestir-me. Li agrada molt posar-me vestits roses, i dos llacets aguantant les dues cues que sempre hem fa. Jo em miro al mirall i només veig els llacets de punta i el vestit una mica de gairell.
En baixar al menjador veig a l’oncle Jordi, un donyet amb el seu típic mocador al cap amb un cascavell, preparant-me l’esmorzar. El cascavell dringa mentre l’oncle va a munt i avall de la cuina. Així tot hom sap quan arribo —diu amb la seva veu aspre— au pren l’esmorzar, un bon got de llet amb xocolata és el millor per suportar un llarg dia d’escola.
Quan prenc el got baixa el Padrinot. Com que sempre triga massa en aixecar-se, la Padrinota és fica dels nervis i acaben discutint. No hem molesta gaire perquè jo se que s’estimen i que només és cosa del moment.
Quan acabo la llet, agafo la bossa que m’he preparat la nit anterior i marxo amb l’oncle Jordi cap a l’escola. Els padrinots no m’acompanyen mai. Ui nena! Com correrien mestres i parents si veiessin dos gegants prop de l’escola —riu la Padrinota.
El camí de l’escola és divertit, el Jordi sempre molesta als altres nens i els fa caure o estira de les cues a les nenes tant ràpid que no tenen temps de veure’l. Fins i tot un dia va aixecar les faldilles a la professora, que va mirar al seu voltant esglaiada, mentre jo somreia per sota el nas
En arribar hem dona un petó a la galta esquerra, mai la dreta diu que no li agrada, i hem promet que quan jo surti estarà esperant-me.
Llavors el meu somriure desapareix, els Padrinots diuen que he d’anar a l’escola per aprendre moltes coses i fer-me una dona feta i dreta però a mi no m’agrada. Ningú hem mira ni hem parla, tothom fa com si no hem veies fins i tot els professors.
Alhora del pati i de dinar sempre estic sola, excepte pel Jummy, el petit conillet de la classe dels nens de parvulari. Diu que li agrada molt l’entrepà de tonyina i enciam que hem fa la Padrinota, tot i que no sé perquè sempre es deixa la tonyina. Sovint el deixo sortir de la gàbia, però si la professora torna, la tanca. Qui s’ha la deixat oberta —crida enfurismada. Jo contesto que he estat jo, que en Jummy vol estirar les cames però la mestra sempre m’ignora.
Desprès de dinar sempre m’haig de quedar asseguda en un racó del gimnàs, com que no puc córrer no hem deixen participar en les activitats d’educació física.
En acabar l’última classe m’espera el Jordi. De camí a casa ens acostem fins a la cova de les afores del poble. Allà hi ha la Banyeta, fent forat amb la seva banya. Un dia arribaràs a la Xina —diu sorneguer l’oncle. És com els gossets dels meus companys d’escola, però a mi el Padrinot no me la deixa tenir a casa, ens foradaria tota la casa! —exclama mig seriós mig en broma. Així que els donyets la tenen amagada a la cova. Ella és molt feliç aquí —diu l’oncle— pot sortir a passejar quan vol i que té molts amics.
A mi hem fa molt feliç quan ens ve a buscar a l’entrada de la cova. L’oncle sempre li duu un entrepà, li agraden molt, sobretot els de pernil salat. Després li raspallo el pelatge, tot i que sempre acabem jugant a fet i amagar.
El sol ja s’ha amagat i l’oncle diu que és hora de tornar a casa. M’acomiado de la Banyeta, mai puc evitar sentir-me molt trista al separar-me, tot i que sé que al dia següent l’oncle m’hi tornarà a dur per jugar amb ella.
De tornada sempre fem una mica de marrada per tal de visitar altres amics del bosc del Jordi, sobre tot la Maragda, una aloja de ulls verds lluents, pell iridescent i veu melodiosa. Sempre ens convida a una tassa d’herbes i unes rosquilles. Jo crec que l’oncle està una mica enamorat, però quan li demano es posa vermell de ràbia.
I finalment arribem a casa. Cada dia me la miro i veig que ha caigut alguna altre pedra, i pregunto al Padrinot perquè no la fa adobar. I ara —contesta— quines coses tens nena. La Padrinota m’explica llavors que algun dia podré instal·lar-me a una casa del poble habitada per humans d’aquelles tant maques que tenen el meus company d’escola i que aleshores aquest marxaran i ens instal·larem tots junts, però primer he de créixer. Una espantacriatures com tu, de dos pams i migs, no esgarrifa a ningú —riu la Padrinota amb tota la seva gran córpora. En tinc moltíssimes ganes, imaginat una casa nova! Però de mentre hauré de seguir anant-me a dormir al segon pis del mas i aixecant-me ben aviat per a que hem pentini la Padrinota.