Una estranya coïssor als ulls

Notava una certa coïssor als ulls i, amb un lleuger gest instintiu, se’ls va refregar suaument. Llavors va comprovar, incrèdul, que els tenia humits i que d’ells en sortia un regalim aquós. De la butxaca del pantalon en va treure un mocador i amb ell va eixugar-se aquells ulls que s’amaraven per moments.

Va pensar, erròniament, que l’incident ja estava superat, però de seguida va adonar-se que no era pas així. Els ulls continuaven vessant aquell líquid que ara ja li entelava la visió. Tot era borrós i desdibuixat. Li semblava que davant de la nineta hi havia una pantalla plena de lluïssors i reflexes lluminosos en moviment que generaven formes translúcides estranyes i fantàstiques, que no li deixaven veure res amb nitidesa.

Alguna que altra vegada ja li havia passat una cosa semblant, per exemple quan estava constipat o quan una brossa se li havia ficat entre la còrnia i la parpella, però sense aquella estranya coïssor als ulls que avui sentia. Com que aquella situació persistia, sense saber com resoldre-la i atès que ja començava a estar-ne tip d’haver-se d’anar eixugant de tant en tant, va telefonar a un metge, amic seu de tota la vida, per explicar-li els símptomes i que li donés un remei efectiu.

El seu amic, el metge, que el coneixia molt i molt bé, se’l va escoltar amb tot interès i desprès només li va preguntar... Que estaves fent exactament o que t’ha passat quan s’ha produït aquest fenomen que m’has comentat ? Ell esperava sentir qualsevol cosa menys que li fes una pregunta com aquesta.

Encara que desconcertat, va explicar-li que estava tranquil•lament veient un reportatge a la televisió envers els gravíssims efectes de les mines antipersones. Persones mutilades que havien perdut cames, braços, mans, ulls... Criatures que a més a més dels danys físics soferts, els hi havien assassinat el futur.. Joves sense cap altra perspectiva que la prolongació de la seva actual realitat i sense esperança d’un esdevenidor diferent que ni tan sols podien imaginar. El neguit que envaïa la gent de que, malgrat haver-se acabat el conflicte, en qualsevol moment l’esclat d’una mina els podia destrossar i canviar-los la vida... Persones que no sabien que era la tranquil•litat, la seguretat, la pau, la llibertat... viure la vida sense aquestes horribles pors.

Va continuar explicant altres aspectes relacionats amb el reportatge que havia estat veient i que, tot plegat, l’havien trasbalsat i commocionat... i el metge, que se l’escoltava atentament, va esclatar a riure... i abans no pogués reaccionar, el seu amic, el metge, amb un to pletòric d’alegria, va dir... Gràcies a Déu !!!

Ell es va quedar astorat, sorprès, confós, perplex i silenciós, esperant un aclariment a aquella enigmàtica exclamació. El seu bon amic, el metge, amb una veu pausada, serena i tranquil•litzadora va començar dient-li...

Els teus ulls han vessat llàgrimes i tu, noi, senzillament, has plorat. I això, és clar, a tu t’ha vingut de nou, un efecte desconegut, sens dubte... i ho has fet com expressió d’un sentiment, d’unes emocions... i això, amic meu, al teu cas, era absolutament impensable fins ara...

I va continuar esplaiant-se tot dient-li que considerava que era una mena de miracle i que se n’alegrava molt... Que el fet de plorar, l’estava humanitzant... perquè li havia sacsejat l’esperit i li havia despertat la sensibilitat i l’emotivitat... Van estar parlant durant una bona estona.

El metge pensava que potser si que l’esperit del Nadal existeix, emparat sota qualsevol camuflatge i que, potser si, que hi havia tingut alguna cosa a veure en el canvi anímic del seu amic... No n’estava pas gens convençut, però... i si fos cert ?