Una estona d cel...

Primer de tot em presentaré,em dic Miquel, tinc disset anys i estic travessant la etapa més feliç de la meva vida.
He conegut a la Noelia, la meva xicota des de fa dos anys. Tots dos em passat els nostres alts i baixos, però sempre em queden ànims per tirar endavant la relació, per molt que als meus pares no els agradi pel fet de ser dos anys més gran que jo.
Ella és morena, alta, ulls verds, per a mi , la noia més maca, i es dedica a escriure cançons de Hip Hop.
Un dia, vaig agafar i la vaig seguir perquè sospitava algo, hi així va ser. Havia quedat amb un noi al parc de davant de l'escola, es veu que l'havia conegut al xat. A partir d'aquell dia no tornar a aparèixer en la meva vida. Tot el món s'em va enfosquir.
Vaig deixar de sortir amb els amics, a canvi de quedar-me a casa empassant-me culebrons. M'havia tornat una persona molt diferent a la que era.
Al Juliol, els meus pares van voler fer un viatge a les Illes Canàries per anar a veure uns familiars.
Em van deixar tot sol a casa tota una setmana. Tota la colla d'amics em van organitzar una festa amb la finalitat d'animar-me.
Havien comprat paper de liar, maria i molta beguda. Vam fer la festa del segle. A partir d'aquella nit, vaig començar a pensar d'una altra manera i em vaig convertir en el típic xulo de poble.
Sempre anava amb uns pantalons molt estrets, jersei de tirants, una xupa i el porro a l'orella.
Només faltava un dia perquè tornessin els meus pares de vacances. Com no volia cuinar, vaig quedar-me a dinar a casa del meu millor amic Adrià.
Ens vam ficar a veure els Simpsons, i vam quedar parats al veure que de sobte va aparèixer la dona de les notícies anunciant el major desastre de la meva vida. L'avió que despegava havia perdut el control i havia caigut al mar on tots els passatgers havien mort ofegats. Em vaig quedar tot empanat sense saber que dir, al saber que en aquell avió hi pujaven el meu pare i la meva mare. Dins del meu cos vaig sentir un grau d'impotència molt elevat. Si m'haguessin donat temps a dir-li tot allò que mai els hi havia dit...com T'ESTIMO. Aquesta simple paraula que engloba tantes coses: sinceritat, comprensió, tendresa amor, confiança, amistat... Només un minut per dir tot això i abraçar-los, però ara ja era massa tard, ja havien pujat al tren de mitjanit.
Farts de les desgràcies succeïdes en la meva vida, vaig optar per el camí més fàcil, l'oblit.
En molt pocs dies, gairebé vaig conèixer a tota la gent del meu poble, però jo ho era tonto ho m'ho feia, perquè aquelles amistats em van portar a un món on jo mai voldria haver arribat a descobrir. Vaig començar a punxar-me, o més ben dit, a drogar-me en aquella porqueria de barris on es veia tota la gent pel terra i prostitutes fent autostop. Eren persones que no perseguien cap somni, no desitjaven res, només vivien el moment. D'aquesta manera em vaig tornar jo.
Al poc temps d'integrar-me en aquesta vida, vaig conèixer a la Laura, una noia encantadora amb esperances de treure'm d'aquell malson sense opinions pròpies, però... vaig tornar a caure. Aquell dia m'havien fet oferta d'unes amfetas, i me les vaig prendre totes per acabar d'adobar la nit. De sobte, vaig començar a vomitar i vaig acabar estirat a terra. Això és l'únic que recordo, a part d'una sensació molt estranya. Em vaig posar a contemplar el cel als meus últims minuts de vida, i de sobte el meu batec es va acabar.
Des del firmament vaig veure venir a dos persones que em van dur ha fer el viatge més meravellós de la meva vida. Em van agafar de les mans i em van pujar per unes escales daurades. En cada núvol, vaig veure un familiar meu. En els últims estaven el meu pare i la meva mare. Em vaig acostar i els hi vaig dir: T'ESTIMO. No em sentien, ni em veien, però jo ser que m'entenien. Em sentia una persona inútil, sense cap visió clara del dia de demà. De sobte les dues persones que em portaven van desaparèixer i em vaig quedar sol. Sé que m'havia mort i em vaig dirigir amb la intenció de agafar un núvol per seure, quan de sobte, vaig sentir una veu trista que plorava i deia:
- Miquel, siusplau no t'en vagis lluny de mi, no veus que jo no puc viure sense tu? Miquel despertat siusplau... ets la llum del meu destí...
Al dir aquella paraula, LLUM, s'em va il·luminar un camí, que vaig seguir. Havia vençut a la mort, i a la vegada, m'havia vençut a mi mateix.
Per fi, vaig arribar al meu cos, després de tant viatjar. Ja tenia peus, cames, cap, ulls, i el més important, un cor batent. Estava viu. Vaig obrir els ulls amb por i vaig veure tota una sala del hospital plena dels meus amics que em donaven per mort, sense cap por vaig girar el cap i vaig observar a la Laura que em va venir i em va abraçar amb tots els ulls plorosos. Era el meu millor dia de tota la meva vida. Estava feliç, amb la gent que m'envoltava, i satisfet del que havia aconseguit.
Entre l'alegria que tenia la gent, es va formar una estrella al cel amb les cares dels meus pares dient-me: JO TAMBÉ T'ESTIMO FILL.