Una dona, dos fills i tres fugides

Un relat de: Sílvia Marty i Matas

Fa quatre anys que dorm amb peücs, fins i tot alguna nit freda d'estiu allarga la mà dins el calaix cercant la tela amorosa però desgastada amb què abrigar-se els peus. Quatre anys de nits solitàries acumulades sobre el llit, feixugues com el munt de roba per plegar que espera sobre la butaca de l'habitació. Roba que ha substituït una altra roba, els pantalons i les camises que ell sempre abandonava a la mateixa butaca on s'asseia a despullar-se, mitjons dins les sabates i calçotets per terra, a tocar del cossi de la bugada. L'endemà el desordre desapareixia per reaparèixer a la nit, quan ell tornava a despullar-se assegut al sofà. Dos dies després, la roba regressava olorosa als armaris i calaixos corresponents. Ell la prenia tal i com se'n desprenia: amb natural desimboltura.
Un dia ella va decidir deixar d'anar-li al darrere i es va declarar silenciosament en vaga de braços caiguts. Els pantalons s'amuntegaven als reposabraços, els calçotets es desplaçaven pels volts del llit com una pilota durant un partit, els mitjons canviaven de sabates fins que van arribar a omplir-les totes. Va ser aleshores quan ell es va queixar: les sabates començaven a exhalar aromes molestos, va dir. Ella va proposar que les ventilés a l'ampit de la finestra. Ell va preferir comprar-ne de noves i, de passada, canviar de casa.

No sabia que estava embarassada, però l'hauria deixat marxar igualment. La nena va demostrar ésser filla del seu pare i va néixer mandrosament a les 42 setmanes de gestació. Ell va preferir creure que no era filla seva i, tot i que no va poder vèncer la temptació de visitar-les, va etzibar a la mare un irònic "veig que no vas perdre el temps".

La Carlota és una calcomania de la seva mare: ulls que tot ho miren, mans sempre enfeinades i cordes vocals que desgranen tonalitats amables. En Jose és tot el contrari: un terrabastall, fill d'un temporer vingut d'una ciutat andalusa. El naixement del nen, quinze mesos després del de la nena, va convèncer l'exmarit que la Carlota no era filla seva i ho va fer palès: a partir d'aquell moment, el compte corrent de la criatura només marcaria reintegraments, els que faria la seva mare per poder mantenir dos fills amb un sou de bibliotecària a mitja jornada.

En Jose també va néixer sense assistència paterna, amb la sola companyia d'una llevadora que arrufava l'ombra del bigoti, i aviat la mare va optar per lligar-se les trompes, no tant per no tenir més fills sinó per no haver de viure cap altra fugida. Després de parir la Carlota, avergonyida d'haver arribat sola a l'hospital i haver-ne sortit acompanyada solament d'un farcellet, va decidir parir a casa i convidar una amiga. L'amiga, però, havia sortit a sopar quan ella s'estremia de dolors abdominals.

Amb els anys s'havia acostumat a la soledat. El seu lema era "una dona que pareix sola pot enfrontar-se sola a qualsevol cosa". Va alimentar els seus fills, va carregar-los als braços, va emmalaltir amb ells, va vetllar-los les febrades. Va emmarcar els dibuixos infantils i va omplir-ne casa seva sense que cap home pogués vanagloriar-se d'encastar-li els claus a les parets. Va canviar l'oli del cotxe, va revisar nivells, va ser mare, pare, lampista accidental, manetes forçós, metge i infermera, mestre, cuinera, pallasso, trobador, aprenent de mecànic, sereno i amant accidental.

Al vespre, quan els seus fills dormien, ella seia a la galeria i, a falta de foc, guaitava la lluna; la veia jugant a cuit i amagar amb els núvols, la seguia fins que es perdia sobre la teulada. Lluna rodona o moruna, lluna solitària que refermava la seva opció, lluna dels enamorats, lluna de melangia. Quan decidia anar-se'n a la seva habitació, a l'altre costat del pis, en recuperava la visió.
La butaca l'acollia quan un malson o una febrada l'obligava a passar mitja nit amb criatura als braços. Ella acaronava els cabells dels petits i guaitava la lluna, mentre recordava serena les nits corcades del seu matrimoni. Una mirada s'escapava al braç del de la butaca, només un moment fugisser, dècima de segon que no s'entreté a contemplar. No hi ha res per veure, la llavor de la ràbia rau somorta: no hi ha roba a la vista, només una filla malalta als braços i un marrec engelosit al llit, dos rostres ovalats amarats de llum blanca, impregnats de lluna.

Una nit fosca sopava a casa amb algú prou distant i proper alhora com per poder seduir. Els nens dormien; ell sabia de la canalla per un amic comú però no havia sofert la seva remor. Ella gaudia d'una pausa i es confortava amb un pensament: una mare amb els fills dormint o passant el cap de setmana amb el pare és molt més interessant que una mare amb nens arrapats a les faldilles. Sabia que la primera és, als ulls masculins, una possible conquesta; la segona no és ni una dona, només una mare sense cap altre qualificatiu.

La veu dolça, el vi vell, la nit fosca, el riure còmplice, la música encertada, els ulls brillants, les mans tremoloses d'ella, les mans calentes d'ell, el desig inquiet però contingut frisava per conduir-los al llit. La cortesia va aconsellar-los un preludi suggerent: ballarien plegats. Ella recolzava el cap sobre la seva espatlla per imitar un enamorament que no arribaria, controlava la tendresa que li fluïa pels dits i oferia el coll sensual als llavis de l'amic que havia de convertir-se en amant. Els peus gairebé no es movien, només els cossos arrapats s'agombolaven al compàs del desig alliberat pels crescendos musicals. Ell desplaçava la mà per l'esquena femenina, augmentant la pressió del palmell fins a arrapar la zona cervical i dominar el cap de la dona, ja submissa. Abans de tancar els ulls per deixar-se anar, per sotmetre's a la passió que es despertava, la dona va intuir una carícia familiar. L'endormiscat esperit maternal va esglaiar-se: una mà menuda li arrapava les faldilles. Ell va aturar el ball.


Ben mirat, ell hauria fugit igualment, si no en aquell moment, l'endemà. Potser era millor així: no calia sofrir el desengany d'un despertar insípid, no havia de patir pel comportament dels nens al matí, no havia d'improvisar explicacions... i ella mai havia pensat en preparar torrades per a quatre.

La música seguia sonant. Va proposar als seus fills que ballessin plegats una estona. Algun dia ells també la farien ballar sola; esperava que ells, però, sortirien per la porta gran i a plena llum del dia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer