Una dona de la neteja

Un relat de: peres

Va passar a final de juny a la Tate Britain de Londres, però la notícia no s'ha sabut fins ara. Una dona de la neteja del museu va llençar a les escombraries part de la instal·lació de l'artista alemany Gustav Metzger, titulada Recreació de la primera mostra d'art autodestructiu, que formava part de la mostra antològica L'art i els anys seixanta: això era demà, dedicada a les manifestacions artístiques sorgides a la Gran Bretanya en aquella època.
A la pobra senyora no se li va acudir que la bossa d'escombraries plena de papers de diari i fulls rebregats que hi havia just al costat d'una taula atapeïda de filferros i una tela de niló bruta pogués ser cap altra cosa que el que semblava, una bossa d'escombraries per llençar. Se la va endur, i encara gràcies -penso jo- que el carro que duia no era prou gros per encabir-hi tota la instal·lació. A la senyora de la neteja li havien dit el vespre anterior que el museu havia de fer goig, que l'endemà s'inaugurava la mostra. Perquè això va passar just la vigília que s'obrís la instal·lació.
L'endemà, abans d'obrir, Metzger alarma els comissaris en veure que a la instal·lació hi falta una peça. Els comissaris lliguen caps i al final parlen amb la bona senyora, que no se sap avenir del trasbals, i van a buscar tots plegats la bossa al contenidor. La troben! M'imagino com lluïen els ulls de Metzger, d'alegria pel retrobament. I el sospir alleujat dels comissaris. I l'ensurt i la sorpresa de la senyora de la neteja, que encara no se'n sabia avenir i desconeixia si ara ja podia estar contenta o encara havia de fer posat d'alarma.
Creieu que això s'acaba aquí? No pas. Ara ve la bona.
La notícia de la premsa diu que la bossa "havia patit danys pel contacte amb altres bosses d'escombraries" i que Gustav Metzger es va sentir "obligat a substituir-la per una altra". I ho va fer, unes hores abans de la inauguració.
La notícia també afirma que "el museu no ha volgut revelar el cost de la substitució". La Tate Britain ha emès un comunicat on assegura que "un fet com aquell ja no podia tornar a passar amb l'obra, ja que a la nit quedava coberta la instal·lació de Gustav Metzger".
I en aquest punt, ara sí, acaba la notícia. I s'obren els interrogants.
Per exemple:
1. Una bossa d'escombraries que ha de representar una bossa d'escombraries, no és més autèntica si ha patit danys? A Londres col·loquen les bosses d'escombraries en prestatgeries inodores i dins d'una vitrina perquè no es malmetin?
2. Si el problema de la bossa llençada per la senyora de la neteja era que feia pudor, pel contacte amb les altres escombraries durant el temps que va passar dins del contenidor, no donaria aquesta pudor i l'experiència real viscuda per la bossa més autenticitat a la mostra?
3. No podem saber de cap manera quant va cobrar Metzger per la nova bossa d'escombraries?
4. La Tate Britain només ha pres mesures perquè no passi res més amb la instal·lació de Metzger, i no amb les altres?
5. Quanta gent va anar a veure l'exposició sense saber que la bossa d'escombraries de la instal·lació de Metzger no era autèntica? No caldria, des del punt de vista ètic, tornar-los els diners?
6. Quanta gent, en canvi, hi va anar havent sentit rumors del que hi havia passat i per tant empesos pel morbo de veure la bossa d'escombraries falsa i, si podien, saludar la senyora de la neteja?
7. Han acomiadat la pobra senyora de la neteja? (espero que no)
8. L'han renyada gaire? (espero que tampoc; en qualsevol cas, abans de renyar-la o deduir-li del sou els danys i perjudicis, caldria fer els càlculs corresponents a les preguntes 5 i 6)
9. Han pensat a assenyalar amb cinta adhesiva o un sistema similar els límits de les instal·lacions artístiques, quan no siguin prou clars?
10. Quantes vegades han passat fets similars en desenes, centenars o milers de museus del món sense que ningú se n'hagi adonat? Quants cops hem vist una obra d'art que ha patit danys, retallades o amputacions en el trasllat o en la instal·lació i que els comissaris o els mateixos autors els han passat per alt, per no haver de reconèixer que durant dues setmanes aquella instal·lació l'han vista milers de persones incompleta o mal muntada?
11. Qui ha filtrat ara, al cap de dos mesos, la notícia de la Tate Britain? Metzger? Els comissaris? La senyora de la neteja, que des del primer dia volia protagonisme i es trobava frustrada perquè la seva acció creativa havia passat inadvertida a l'opinió pública?

Comentaris

  • I no m'extranya que et copii[Ofensiu]
    cricat | 19-09-2004 | Valoració: 10

    no m'extranya xq la historia es molt bona, jo tb la vaig llegir al diari i em va agradar molt, i no m'extranya que la Pau Janer l'hagi agafat.

  • M. de la Pau Janer m'ha copiat[Ofensiu]
    peres | 08-09-2004

    És de l'Avui d'avui, 8 de setembre:

    "EXPOSICIONS CURIOSES
    Maria de la Pau Janer

    Hi ha exposicions que ens diuen coses, que ens expliquen històries. Algunes tenen la gràcia d'allò que ens vol sorprendre, el sentit de la provocació. N'hi ha que propicien la reflexió. Altres ens proporcionen entreteniment o ens desperten el somriure. En algunes ocasions, originen malentesos. Va succeir a la galeria d'art Tate Britain de Londres. Hi havia una exposició d'objectes minimalistes, extrets de la quotidianitat, simples i, en teoria, contundents. En un lloc determinat, hi havia una bossa d'escombraries. Qui ha dit que no podem fer art dels estris més normals, fins i tot vulgars de la vida? L'art és sempre interpretable. Es guia per les regles de la llibertat, del pensament de l'artista que s'acara amb el món i hi diu la seva.
    No sé si hi acudiren molts curiosos. L'assistència i la recepció del públic sempre són com un gran interrogant. Hi pot anar gent o pot no anar-hi ningú. La sala estava tancada, quan hi arribà la dona de neteja a fer la seva feina. Va agafar aquella bossa d'escombraries i va llençar-la. Per a ella no era una actuació estranya, sinó el mateix gest que havia repetit centenars de vegades al llarg de la vida. Les bosses d'escombraries són sempre per llençar. O no?
    Aquell acte va tenir conseqüències inesperades: per als encarregats de la galeria, per a l'artista anònim i, més que mai, incomprès, però sobretot per a la pobra dona, que no entenia els retrets. Ella s'havia limitat a complir amb la seva obligació. Havia de netejar la sala i va fer-ho com sempre, amb la mateixa dedicació que hi havia abocat tots els dies d'una vida feta a netejar. Per què s'enfadaven? Ella no entenia gaire d'art. Hi havia coses que li agradaven. Altres la deixaven freda. Ho ha repetit mil vegades: qui pot entendre que una bossa d'escombraries sigui una ombra d'art? Fa molts anys, va anar a l'escola i ningú no li ho va dir mai. A la galeria, respiren tranquils: després de molts esforços, van aconseguir recuperar la peça en qüestió."

    Continuem, però, sense saber com es deia la dona de la neteja ;)

  • Llàstima del començament[Ofensiu]
    rosaur | 01-09-2004 | Valoració: 8

    Un començament una mica enfarfegat, sí, però mantens el nivell alt.

    Jo encara afegiria una altra pregunta: com es diu la dona de fer feines? Tal com ho expliques, ella és la protagonista, no? Per tant, ens agradaria saber el nom d'aquesta dona. A veure si algú el troba, fent un google...

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154726 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com