Una de sí, tres de no

Un relat de: sacdegemecs

Estimat Evarist,
Potser aquestes són les darreres paraules que t'adreço i no pas per voluntat meva en exclusiva. T'hauràs adonat que, darrerament entre nosaltres, les coses no acaben de rutllar ni surten segons el que havíem previst. Una vegada arribats fins aquí, hem d'admetre que a la nostra relació hi sobren els subterfugis, a la vegada que ens sobrevenen els fets davant dels nostres propis nassos, sense que puguem actuar en conseqüència. La nostra complicitat ha tocat sostre. I és que En Máximo Deldécimo Cortés ha entrat a cor què vols en la nostra vida i, no ens enganyem, personatges com aquest fan molta més angúnia que un exèrcit de cabres furibundes al vellutat engonal d'un nuvi a punt de casar. En Màximo és home de poques prerrogatives, és aquell esperpent que arriba sense ser invitat i marxa sense fer gran xaranga, però emportant-s'ho tot per davant. Sincerament, estimat, més que res ho sento per la teva família, de manera especial pels teus fills, que són els més innocents d'aquesta opereta de tres rals, que entre tots hem anat executant. Goso dir que fins la teva dona (i mira que en solen ser de primmirades en aquestes qüestions, les dones) s'havia habituat a les nostres trobades tan metòdicament puntuals. Qui sap, si fins i tot, aquesta condescendència tan generosament gentil, hagi estat la que ens arrossegat a fer la fi del cagaelàstics d'una manera tan poc elegant i traumàtica. Potser ella, Evarist, hauria d'haver agafar el rave per les fulles i procurar aturar aquest desvari passional que ens ha menat fins on ara som. Tenia tots els asos a la màniga i no els ha sabut jugar... quin tros de quòniam està feta, recony! Amb tot però, m'he permès la llicència d'analitzar-ho al detall, i he arribat a una deducció prou concloent: com dimonis hi havia de posar ordre si, de tota aquesta samfaina d'emmetzinament perseverant i encobert, és la que se n'ha untat més els dits? Sostinc que de la nostra relació, la teva esposa, n'ha estat la principal beneficiària: la que n'ha tret el most més tendre, el més saborós. Què dimonis havia de fer, ella, per posar fre a la catèrvola si n'esdevenia la seva cornucòpia? Com se'ns acut ara demanar-li senderi, si el dia de l'aniversari de la teva tieta Engràcia, quan estàveu ben entaulats al Vell Papiol, i sota els auspicis d'aquell Priorat tant desllorigador de vanitats, aquesta venerable iaieta, li va intentar fer obrir els ulls i, la teva dona, va respondre-li amb una llambregada tan inquisidora que gairebé la deixa ballant claqué al mig de la sala amb la raspa d'una orada a la sal que s'acabava de cruspir? Per què m'has d'admetre, reietó, que la teva Antonieta de santa, allò que s'entén per santa, només en té el nom i passa que t'he vist. La teva parella (deixem-nos de compliments): vacances, pa tou i vi fresc; enemiga acèrrima del roc a la faixa i sòcia numerària i abonada a "cal tira de veta". T'ho diré fluixet; para l'orella: potser la teva gran perdició és ella, Evarist, no pas jo... Per a tu, jo sempre he estat aquella gran duna de sorra ardent que precedeix l'oasi que tens a tocar. Sé que moltes vegades he estat ingrata, corsecant, però he posat al teu abast tot allò que el meu mentor, l'Oriol Casabella, m'ha donat de coll per ofertar-te. No m'ho agraeixis: a partir d'ara mateix prou que ho pagaràs!
Continuo. L'única ortodòxia exportable dins d'aquest entorn tan convuls que ens ha tocat viure és allò tan nostrat de tant tens tant vals. Creu-t'ho i executa-ho amb la màxima discreció. Discreció és èxit; èxit són diners i diners són l'antítesi de les punyetes. Incontestable al cent per cent. Tu, no ho has sabut fer: llàstima! Aquest tren només passa una vegada i no s'atura sempre a les mateixes estacions.
I és que això nostre, Evarist, ja no va ni en rodes, que diria el teu pare a qui vaig conèixer força abans que a tu... I quin sant baró fou el teu pare, renoi. Els quinze anys que vaig conviure amb ell m'aportaren més del que hom pot desitjar; quinze anys de meticulositat helvètica com pocs. Quin gran home que fou, Evarist. Llàstima que tu t'hagis quedat a mig camí, a l'hora de seguir el seu exemple; potser la prudència és la que t'ha fet traïdor (i em permeto manllevar una frase dels místics xirucaires). Diuen que els testos s'assemblen a les olles... doncs tu, posats a ser generosos, deus haver estat un test a mig coure. No t'hi assembles ni en fum de sabatot, rei. I no passis pena, jo no t'ho he tingut mai en compte i accepta que, a partir d'aquest moment, només sóc història passada... L'argument del segon acte el deixo a mans del senyor Deldécimo. L'hi he cedit el cartipàs i el llibret de l'argument per què l'executi segons els seus particulars cànons.
Sé que la nostra ruptura és unilateral; un mur insalvable, una taca de cafè sobre una corbata de seda. Tens una escala amb tres esglaons atrotinats i un cebralín del tot a cent. Res a fer: curt i ras.
Has de saber, adorat Evarist, que tot i els nostres mesos de convivència i connivència a penes sé qui ets; sols sé què esperaves de mi i el què et demanava a canvi. He estat una menja massa saborosa per les teves papil·les de golafre galopant. Admeto que pel que fa a mi, ho saps tot o gairebé tot. Dic que gairebé tot, perquè sempre t'ha fet mandra llegir la lletra menuda, Evarist. La teva galvana impenitent t'ha menat fins aquí: potser havies d'haver estat una mica més destre en l'elecció. La lletra menuda també és literatura; en aquest cas, alta literatura. Has pecat de supèrbia, Evarist. De res però, et val lamentar-te ara. Pel que sembla no hi ha res a fer. Cada vegada em resultava més feixuc esgrimir les meves armes de seducció davant d'un babarota com tu. Has pogut constatar però, que la meva lassitud i l'augment progressius de les disfuncions engalipadores van de costat. Tants a tants.
Asseu-te. Deixa'm acabar: jo, com tu, també sóc més víctima que botxí. No llencis al meu damunt els teus espeternecs de mascle ferit en el seu amor propi. La nostra còpula periòdica sempre ha estat marcada pels agents externs; de bon principi ja vas tenir ben clar que unes altres voluntats menaven les meves passes, tot i que jo arbitraria les teves. Et tenia lligat curt: ho admeto; és la primera norma en qualsevol relació. No hi busquis més raons que les estrictament necessàries; procura cenyir-te a les regles del joc. Ho sento, a partir d'aquest moment, facis el que facis sempre tindràs les de perdre. Per començar a casa teva, incideixo, de mi no se'n tornarà a cantar mai més ni gall ni gallina.
En vols més, Evarist? Sóc la filla bastarda del "bitllo bitllo", ho vas saber des del primer dia. T'he estat sincera i, de manera molt decidida, fidel. Ara i aquí ja ho tinc tot fet. He sentit a dir que demà, l'Oriol Casabella, ha de rebre una visita important; dedueixo que he de tornar a començar a perfilar una nova estratègia d'encaterinament conjuntural. Cada canvi d'amant comporta uns nous reptes, unes noves perspectives, uns horitzons esperançadors. Amb tu, he viscut una meravellosa història d'amor. És possible que no l'oblidi mai; n'estic del tot convençuda que tu, encara l'oblidaràs menys. M'agradaria deixar en el teu subconscient un record tendre, amable, agradívol, però quan ha d'intervenir aquest bergant del Màximo Deldécimo, això esdevé francament improbable per a no dir, impossible. Per que diuen, ençà que el món és món, això funciona d'aquesta manera... Jo m'hi he acomodat sense fer gaire fresa; pel que sembla, no t'ho he sabut transmetre.
Abans de tancar la porta definitivament i fer-me etèria com he procurat estar tot aquest temps, vull fer-te una darrera confessió. Evarist, mai no vas tenir present què significava intentar viure a la meva esquena. El dia que arribaves a casa feliç, eufòric només havies d'exclamar "posa-t'hi bé que te la foto" i alça Manela, jo com una bleda assoleiada i l'Oriol Casabella més inductor que conciliador només tenia paraules per exclamar "fot-li Evarist, fot-li...No passis pena: és tota teva! Tret de la mort, tot té solució". I entre metàfora i sinalefa, entre el robí i la maragda, entre els tecs a la Gavina i les escaldufades a Caldea: pela amb cinquanta i dos ralets de propina pel que serveix la taula i anar tirant com en Met de Ribes. Enmig d'aquest guirigall de dispendis i prebendes que penjaven d'un fil d'aranya, la meva amorfa i remagrida àuria lluny de decréixer s'anava fent més i més generosa. Per això, avui, s'ha acabat el joc de mans, Evarist. Explica-li-ho al senyor Deldécimo o millor encara, explica-li-ho al jutge que ha signat la nostra separació. L'home no ha tingut en compte la distància a què hem de mantenir-nos l'un de l'altre; és gairebé segur que ja sospita que farem tot el possible per canviar de carril si ens tornem a veure de cara.
T'he estimat molt, fins i tot massa.
Mai més teva,

Hipo Alcinc i Mig




Addenda: Malgrat que una part proporcional del nostre divorci és mèrit dels Nikkei's, Tae's, Dow-Jones, Euroibor's que ens acompanyat aquests darrers cinc anys, et prego que no els facis més mala premsa de la que els pertoca en propietat. Tampoc marquen ells les directrius dels desamors com el que ens ha tocat viure. Sé que ho entendràs.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66356 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com