Una de pirates I

La Joana es va despertar presa d'aquell malson que l'assetjava des de la desaparició a alta mar dels seus pares que havien agafat un vaixell cap a les amèriques. Es va quedar quieta uns instants perquè se li controlessin el pols i la respiració. Odiava aquell malson on es veia un pirata amb ulls sanguinaris segrestant a la seva pobre mare.
Es va vestir amb aquells vestits que li havia proporcionat la seva tieta després que accedís a ocupar-se d'ella quan tenis deu anys. Mai els havia suportat i no començaria ara. En va agafar un de verd que li recordava a la seva mare i va sortir de l'habitació.
Els seus tiets eren uns burgesos de bona família i reputació. El pare de la Joana era el germà del seu tiet que ho va abandonar tot per la dona que estimava i va baixar d'estament (tal com deien els tiets) fins camperol. Havien set molt feliços fins el moment en què el tiet Adolf li va demanar que anés a la terra que havien descobert, que ells hi anirien més endavant. D'aquell vaixell que va salpar del port de Cadis no se'n va tornar a saber res més.
La Joana va entrar a la cuina i va observar que estaven tots molt alegres.
- He aconseguit molts passos per les Amèriques, evidentment sortint des del port de Barcelona, ens estalviarem tros en carro- deia amb entusiasme el seu tiet- com desitjo anar-hi tenint en compte que les missions estan acabant amb la barbàrie d'aquelles terres.
- O que bé estimat.
Tres dels quatre fills del matrimoni se'ls van mirar una mica molestos. La Isabel i la nineta dels ulls dels seus pares va dir:
- Que bé pare seré la primera de les meves amigues d'anar-hi!!
- Pare - va començar el Ferran amb veu pausada, ell era el membre de la família que més apreciava, eren grans amics- quants passatges tens? Suposo que no obligaràs a la pobra Joana a embarcar en un vaixell en destinació al lloc on els seus pares no van poder arribar mai.
- Evidentment la Joana vindrà amb nosaltres.
En sentir aquestes paraules la Joana va observar els membres de la seva família, que van fer una ganyota de desengany i va fer un pas endavant dient:
-Gràcies Ferran per preocupar-te per mi, però potser així sabré què se n'ha fet d'ells. quan marxem?
- D'aquí una setmana.
En sentir aquesta resposta va assentir i va desaparèixer per la porta amb una llàgrima als ulls.
Durant la setmana de preparació del viatge la noia es va acomiadar de les seves amigues i va supervisar la roba que les minyones li posaven al bagul de viatge. Durant aquells dies també va tenir llargues converses amb en Ferran sobre els seus pares i els somnis que l'assetjaven. Era amb l'únic que s'havia atrevit i s'atreviria mai a parlar sobre aquells assumptes, o això era el que pensava.
A dos dies de la marxa del vaixell van anar a fer un visita al poble de on la Joana havia nascut i crescut fins els deu anys i on el tranquil poble els acollia a l'estiu.
- Bé adéu poblet !!- va dir el Ferran content.
Va mirar de reüll a la seva cosina que semblava molt trista. Caminaven amb passos lents i tranquils per aquells paratges que ells adoraven. La noia acariciava les flors que més adorava sabent que potser no les veuria més, els gallarets, els liles... i olorava totes les olors per retenir-les per últim cop. Finalment es va assentar a la gran soca d'un arbre centenari que havia caigut per culpa de la força d'un llamp.
- No veuré mai més aquests llocs, no sentiré mai més aquestes olors, ni podré tornar a seure en aquesta soca. No podré visitar les tombes simbòliques que se'ls hi va fer als meus pares per ordres de l'avi que en pau descansi. Els meus ulls no podran observar mai més aquestes masies. Però veuré més món i sabré més coses de la desaparició dels meus pares. Oi? - va demanar observant els càlids ulls verds del Ferran.
- Clar cosineta, ja veuràs com descobriràs què va passa als teus pares. Tranquil·la.
Li va apoiar la seva mà a l'espatlla i la va sacsejar una mica. Els seus ulls es van trobar però tots dos van haver de reprimir el sentiment que sentien mútuament. El Ferran tenia vint anys i era fill d'un altre home que va morir de malaltia. De seguida la seva mare va trobar un bon espòs i van tenir bessonada: la Isabel i el Ramón que eren de l'edat de la Joana, més tard la petita Elisenda va néixer i es va convertir en el pollet inseparable de la Joana.
El port de Barcelona era un autèntic bullici, la Joana mirava trista el seu entorn sabent clarament que una part d'ella no volia agafar aquell vaixell i volia marxar corrents per no marxar-ne mai. Mai.