Una de periodistes (Qüestions de l'ofici III)

COM ELS VELLS TEMPS…
(O la història d'un periodista, abans detectiu, que salva d'un espant al conseller de cultura, a la Sagrada Família)

"Un instant, per rídicul que sigui, a vegades pot canviar-nos la vida."

No sap si maleïr el dia que es va trobar en aquell precís instant, en aquell precís segon, en aquell precís moment, en aquella maleïda inaguració.
Els informatius radiofònics informaven:
"El conseller de cultura i arquitectura de la Generalitat, el senyor Vilajosefa, inagura avui, la penúltima fase de les obres de la Sagrada Família"
Un altre informatiu comentava:
"En el seu dia, el senyor Vilajosefa, es va comprometre a fer tots els possibles perquè les grans restauracions i obres de Catalunya estiguessin acabades abans del 2007."
Un tertulià matinal polèmic comentava:
"Aquest compromís i altres fantasmades pre-electorals les va fer públiques, set anys abans, quan en Vilajosefa era un polític jove de quaranta anys que volia guanyar punts i encara no s'havia vist emmerdat en les grans temptacions de la diabòlica política."
Aquell dia inagural, el nostre heroi de metre seixanta, el jove periodista Guillem Lepetit havia de cubrir aquesta informació pel magazine cultural de Barcelona Televisió (BTV).
Previament a la gran inaguració, el conseller, segons els actes previstos del dia, havia de pronunciar una conferència sobre el món gaudinià. Aquesta conferència s'efectuava a l'estudi d'arquitectes adjunt a la gran catedral. A l'entrada de l'estudi, el nostre periodista esperava que els becaris de torn vinguessin a cubrir també la notícia.
Calia conseguir esgarrapar quatre paraules del conseller, ni que fos donant cops de colze als guardespatlles.
Tal com era prevís, el senyor Vilajosefa i tot el sèquit d'arquitectes, tècnics, polítics i llepaculs oficials varen entrar a l'estudi adjunt de la Sagrada Família per visitar una exposició de plànols de la nova part del monumental edifici. El conseller, en nom de la Generalitat, va dedicar unes paraules d'agraïment a tots aquells que havien fet possible tal miracle, entre els quals s'hi trobava l'il·lustre escultor Subirachs, content i feliç d'haver prorrogat durant tan de temps la seva jubilació. En el moment de la previsible conferència del conseller, poc abans d'atansar-se a les obres i veure in situ l'evolució de la catedral modernista, va passar allò que ningú creia que passaria.
En Guillem va decidir passar del rotllo del conseller i es va col·locar a l'entrada de l'estudi. Estava esperant els becaris pringadets. Esperava que arribessin amb la càmara i tot el tinglado que comporta fer un reportatge decent per la tele. Mentre s'esperava volia fumar-se una cigarreta, però no, no ho va poder fer. De seguida, un tio estrany va entrar i el va apuntar a tres metres d'ell amb un pistola.
Va pronunciar aquestes paraules: no digas nada o te mato. Llavors, ell es va posar de mala hòstia perquè un xoricet com aquell no l'amenaçava a ell amb aquella merda de pistoleta passada d'època. I no sabia que fer si deixar-lo passar o clavar-li una puntada de peu als collons.
I mentre ràpidament li passava pel cap el dilema, va recordar-se del dia que volia deixar la seva antiga feina i de les paraules del seu psiquiatre:" si et canvies de feina, busca-te'n una més tranquil·la i no tant violenta". I sense donar-se'n compte, el xoricet Revilla volia entrar a l'estudi i volia amenaçar a tothom amb la seva ridícula pistoleta.
I en Guillem que no sabia que fer. Cinc anys enrera, en plena investigació atura-xoriços, li hauria clavat una pallisa, però ara, no sabia que fer ja que ell volia ser un respectable periodista no només cultural, sinó també d'investigació i de successos. Llavors el xoricet Revilla va posar-se nerviós quan el petit periodista -com els vells temps-li va barrar el pas i el va amenaçar tot dient que avisaria a seguretat. El xoricet li va donar una bona empenta i el va fer caure al terra i això va posar de mala bava al petit periodista. En Guillem no s'havia adonat de la presència d'unes quantes senyores devotes militants del partit de Sant Gervasi-La Bonanova que varen cridar histèriques en veure la pistoleta del xoricet.
Espantades varen marxar correns a buscar ajuda, és a dir, els de seguretat. Cinc anys enrera, ell hauria actuat sense compassió, s'hauria tret la seva Magnum 44 i hauria acollonit al delinqüent que estava apunt d'entrar a l'estudi on tota la crème de la crème catalana escoltava encisada les paraules entusiastes del nou conseller.
Recordava aquelles classes a l'Acadèmia de Detectius, aquelles meravelloses classes de criminologia, que el convertíren en un dels més brillants super agents col·laboradors dels mossos d'esquadra. Ell va acabar l'apassionant carrera de dret. Es va entusiasmar amb el tema criminal i va entrar a l'Acadèmia Oliver de Detectius. Poc després ja col·laborava amb la poli. Precisament en casos de xoricets comuns, de narcotraficants disfressats de desvergonyits proxenetes d'alt standing i també havia investigat múltiples casos d'infidelitat conjugal, altrament catalogat com, unes banyes més grosses que totes les torres de la Sagrada Família juntes. La brillant carrera d'advocat criminalista i sobretot de prometedor investigador privat va estroncar-se de cop quan el metge de capçalera li va diagnosticar un estrés més perillós que les bagonetes del Dragon Khan.
Durant aquells temps ell havia utilitzat per aturar xoriços mètodes poc hortodoxos.
Els seus eren mètodes més propers a les pelis de l'Stallone i el Swarseneger que no pas al mestre en arts marcials de la sèrie Kung Fu.
Per tot això, va decidir canviar de feina i dedicar-se, entre altres coses, al periodisme criminal i d'investigació i de tant en tant, per relaxar-se una mica, alguna crònica cultural com la que volia cubrir en aquesta ocasió. Però en comptes de sortir del foc, va caure a les brasses.
L'ambient començava a caldejar-se i abans que el xoricet Revilla reventés, boicotegés el fantàstic discurs inagural d'en Vilajosefa titulat "Gaudí, els seus deixeble i els seus admiradors actuals", ell va decidir actuar. Ah, me n'oblidava! A la tal conferència o discurs també hi eren presents tota la comissió de capellans, beats, catequistes, confrares i japonesos que lluitaven per què es canonitzés el gran geni de Gaudí.
Us preguntareu: com va actuar? Molt senzill. Va córrer cap a l'individu en qüestió i li va barrar el pas. Després el va emputjar cap enrera i aprofitant el desequilibri del xoricet li va clavar una bona patada de karateka als collons al més pur estil Van Damme. El xoricet, evidentment, va caure a terra maleïnt-li els ossos. Les senyores de Sant Gervasi-La Bonanova que tornaven per confirmar que havien avisat a seguretat, varen presenciar la patada i varen aplaudir entusiasmades. Havia vulnerat la seva norma número u: que no tornaria a utilitzar la violència per res del món. De seguida aparegueren els guàrdies de seguretat i els goril·les guardespatlles Pikolin del Conseller. Com sempre, varen aparèixer tard, quan en Guillem ja tenia el xoricet immobilitzat i quan les senyores de Sant Gervasi estaven més entretingudes que amb pesat discurs inagural d'en Vilajosefa.
Els únics, realment, que aguantaren el discurs foren els de la comissió pro "Sant Antoni Gaudí protomàrtir". Fins i tot, el fill del conseller, en Jofre, havia fugit de l'estudi i també havia contemplat la seva discreta i efectiva exhibició aturaxoriços hispànics.
El pobre nen estava fascinat. A casa seva no li deixaven veure el Son Goku ni cap entreteniment infantil violent. L'únic que podia veure eren els Teletubbies, i ja se sap que els Teletubbies no són tant distrets com semblen. Just quan havia donat la patada als ous al xoricet (Revilla, no pamplonica!), havia entrat per la porta el conegut cineasta català Bonaventura Pons. El cineasta es va quedar meravellat amb la seva actuació. I de seguida va pensar que caldria fer-li un càsting per la seu nou film, adaptació d'una novel·la negra catalana. I en aquell moment varen aparèixer els becaris precaris i ho varen filmar tot. Es pensaven que era un gag del Guillem ja que el nostre petit periodista sempre improvitzava un gag en les seves cròniques televisades.
En aquell moment, també va entrar un famós publicista. Quan va veure la patada se li va ocórrer una nova campanya per millorar la seguretat dels llocs públics. També va entrar en aquell moment un peix gros del Barça. Estava buscant un nou davanter per reforçar l'equip per la pròxima temporada i el peix gros es va preguntar: "quina deu ser la clàusula de resició d'aquest desconegut jugador? I també va entrar gent famosa i de la tele i sobretot un conegut jove guionista de culebrons de tarda. De seguida que el va veure va pensar que era el personatge ideal per posar una mica més de morbillo a la tarda. I tota aquesta gent feia tard al fabulós discurs conferència inagural d'en Vilajosefa que s'havia començat a posar nerviós ja que no veia el seu fill Jofre per enlloc i perquè ja no sabia si estava parlant de la gran aportació de la Generalitat a l'arquitectura catalana o estava pensant: "per què m'haig d'emportar aquest trapella de fill a la feina i no el pot cuidar la meva estimada dona que és eurodiputada i perquè cap maïnadera me'l vol cuidar i perquè me l'haig de carregar jo que no volia tenir fills però per fer content el molt honorable vaig decidir col·laborar amb la campanya "Fes que Catalunya siguin més de sis milions" i perquè ningú m'escolta i estan més pendents dels famosos oportunistes que venen i volen sortir al telenotícies…"
I el rumor que algú havia aturat un perillós terrorista va començar a córrer com la pòlvora entre els mitjans de comunicació locals i un allau de periodistes es varen llençar al damunt del pobre Guillem que no sabia que dir ni on anar i només se li va ocórrer comentar: "ei, que jo també sóc periodista! Ei, que jo vaig estudiar a la Pompeu el segon cicle i ara estic treballant a la BTV." I just havia acabat d
e comentar això que va entrar el Molt Honorable Presi de la Gene que venia d'una cimera internacional d'economia planetària de Suïssa i en Guillem un cop ho va saber li va comentar al Presi:
"Ei, que una part de la meva família és de Suïssa!" I el Molt Honorable va somriure i va veure com el conseller sortia de l'estudi-ja que havia decidit interrompre el seu discurs inagural ja que no quedava ningú a l'estudi-, i va afegir-se al guirigall de l'entrada.
Els últims de sortir de l'estudi havien sigut els de la comissió "Pro Sant Gaudí" que van aplaudir tot i que no havien acabat d'entendre el discurs. I aquella entrada era pitjor que aquell camarot d'aquella pel·lícula dels germans Marx. I tothom volia saber qui era l'heroi que havia salvat el conseller d'un gran ensurt i el pobre Guillem que no sabia on mirar ni què dir ni què fer i s'arrepentia del dia que s'havia fet periodista i s'enrecordava que molts dels seus companys que havien estat a l'Acadèmia Oliver havien deixat la professió ja que últimament no es guanyava ni un duro i investigar casos de corrupció i d'infidelitat conjugal, altrament dit banyes, ja no estava de moda i difícilment es podia viure espiant a quatre empresaris que no paguen a Hisenda.
I per tot això, en Guillem, suposa, només suposa, que el seu amic Frederic va deixar la feina detectívesca i va decidir, després de molts anys d'estudis i d'esforços inútils, autodegradar-se i presentar-se a una fantàstica empresa d'estafes temporals, i allí, el varen contractar com a cambrer i amb els diners estalviats, el pobre Frederic, volia fer feliç la seva doneta, la Josefina; tot i que la tal Josefina era uns histèrica i una maniàtica i quan en Frederic es trobava al llit amb la seva dona, aquesta sempre li retreia que la tenia molt petita. I el pobre Fede, molt deprimit, va decidir utilitzar els fantàstics serveis de Corporación Cosmoestètica i fer-se un alargamiento. I un dia que el Fede tornava de treballar, després de quedar amb el Guillem i prendre's un parell de birres, va trobar-se la seva Josefina amb un desconegut- que resulta que era fotogràf eròtic- i ell que s'havia despullat , per donar una sorpresa a la seva dona, va rebre una pluja d'aigua freda i la seva dona, que encara no havia vist el resultat de l'operació, va quedar-se de pedra, perplexa veient la transformació corporal del marit, i en comptes de felicitar-lo, no parava de renyar-lo perquè a ella no li agraden tant llargues. I el suposat amant de la Josefina, en comptes d'aprofitar la discussió conjugal per marxar dissimuladament, va quedar-se perplex mirant aquella meravella corporal i el suposat amant li va deixar el número del seu estudi per si volia conseguir uns dinerets extres. I la Josefina va fer fora de casa al Fede. I el Fede va anar a plorar al Guillem. I el Fede, sense casa, va trucar al suposat amant. I aquest el va acollir a casa seva, sempre i quan es deixés fer tot tipus de fotos. I les fotos de la meravella del Fede van fer furor i aviat va deixar la feina de cambrer i ja no enyorava la feina de detectiu al costat del Guillem i va ser contractat com a artista d'estriptis per comiats de solteres al Poble Espanyol. I tota aquesta pluja de pensaments passaven pel cap d'en Guillem enmig d'aquell guirigall. I el pobre xoricet entremig d'aquell guirigall i amb les manilles posades no s'havia pogut escapar. I un becari de la BTV li va demanar al Guillem que entrevistés al xoricet (recordem que és xoricet i no fuet ni espatec) i ell una mica nerviós ho va fer i va demanar que tothom callés que havia d'entrevistar al dolent de la peli. I el pobre xoricet (recordem que és Revilla i no és salami ni chope del Pozo) no parlava gaire català i en prou feines parlava castellà i només sabia àrab.


I en Guillem que de llengües en sap un munt li va preguntar en àrab què carai pretenia amb tot plegat i el dolent de la peli, o sigui, el xoricet li va dir que ell era un obrer explotat de la refotuda Sagrada Família amb set boques per alimentar i que des de feia un munt de mesos no cobrava ni un duro, vull dir, ni un maleït euro. I també va afegir que tots els seus companys magrebins estaven igual o pitjor que ell i què no hi havia dret i que ell s'havia presentat voluntari per reclamar justícia! Justícia! Justícia davant el conseller Vilajosefa. Aleshores en Guillem va sentir-se molt malament perquè havia donat una patada als ous a un pobre magribí que només reclamava un sou digne. I en aquell precís moment tothom va comprendre la manera com s'havia acabat tant ràpida la penúltima fase d'obres de l'eterna Sagrada Família:
a base de contractes precaris de magribins precaris que busquen una segona oportunitat.
I tots els assistents van començar a demanar la dimissió d'en Vilajosefa. Dimissió! Dimissió! I el Molt Honorable, que ni es va immutar, va fer callar a tots els assistents i va fer el seu particular discurs:
"Catalans! Aquest pobre noi és una víctima més de la retallada de diners que ens fan des de Madrid. La culpa, compatriotes, és del govern central que no compleix els pactes com Déu mana! I això, no ho podem consentir! Els impostos recaptats a Catalunya s'han de quedar a Catalunya i nosaltres els hem de poder repartir a la nostre manera i com ens agrada i poder-los utilitzar per subvencionar obres monumentals com aquesta. I també ens han de servir per poder pagar aquest pobre noi que ha perdut l'Oremus per culpa dels pressupostos."
I tots els assistents van aplaudir el brillant discurs del Molt Honorable que portava més de vint anys al càrrec i ja havia entrat al llibre dels rècords Guiness. I el Molt Honorable va prometre que pagaria els sous endarrerits als pobres magribins i els no magribins també. I el xoricet magribí va quedar com un heroi i ningú s'enrecordava ja del pobre Guillem i de la seva espectacular i dolorosa patada als ous. I els becaris precaris ho varen gravar tot. I després dels aplaudiments que els assistents otorgaren al seu President, tothom va sortir d'aquella xafogosa i estreta entrada. I tot seguit s'encaminaren pel recinte monumental per veure in situ les noves aportacions arquitectòniques a l'obra gaudiniana. I la comissió pro Sant Gaudí va argumentar que gràcies a Déu no hi havia hagut cap desgràcia i que Sant Antoni Gaudí havia fet de mitjancer per donar el poder necessari per què el nostre petit periodista, heroi per uns minuts i per un dia, havia evitat la desgràcia. I així només es podia declarar, catalogar, classificar com un miracle.
Miracle! Un miracle! I els de la comissió "pro Sant Antonius Gaudí" ja tenien un miracle per incloure'l en l'informe que havien de presentar al Vaticà. I el pobre Guillem tenia la gran impressió que havia fet el més gran dels ridículs.

Però no es va desanimar i amb el material gravat pels becaris varen elaborar un fantàstic i meravellós reportatge sobre les condicions dels obrers estrangers a Catalunya posant especial èmfasi en el tema dels obrers de la Sagrada Família. I l'entrevista al xoricet magribí va sortir a tots els Telediarios i a tots els Telenotícies i gràcies al reportatge dels obrers estrangers va guanyar un premi "Actual" i a la BTV li varen pujar el sou. I el conseller Vilajosefa, tot i el mullader causat pel reportatge i la mala imatge que li havia suposat aquella inaguració, en el fons se sentia agraït al Guillem perquè si no fos per ell, el xoricet magribí potser l'hauria disparat i potser, ara, no ho podria explicar. I la millor forma de compensar al Guillem pel seu heroic paper aquell dia era oferint-li un càrrec en el gabinet de premsa del departament de cultura i arquitectura i no sé que més de la Generalitat i en Guillem no sabia què fer, si ho havia d'acceptar o no. Ell pensava que no havia fet res d'especial per què li oferissin aquell valuós càrrec a l'administració pública. Ell només havia donat una patada als ous d'aquell individu. Però les imatges de la tal patada havien fet furor en els millors programes de reportatges sensacionalistes televisius. I fins i tot les velles agències de detectius privats atura-xoriços es varen quedar meravellats davant la seva minuciosa investigació del "cas obrers estrangers a Catalunya" i fascinats el volien tornar a contractar. I les escoles de guàrdies jurats, d'agents de seguretat el volien contractar per ensenyar als seus alumnes classes de com donar la mítica patada als ous. I els contractes li començaren a ploure que dóna gust. I no sabia que fer. La patada li havia recordat massa els vells temps. I com els vells temps estava fet un mar de dubtes. I com els vells temps tornava estar estressat davant tanta oferta. De nou, s'havia sentit un heroi, un gran investigador privat, un gran agent secret, un gran detectiu que investiga un gran cas, que esquiva tots els perills i havia tornat a sentir l'adrenalina, l'emoció dels grans casos. Però també creia que tot plegat es podia considerar com un instant anècdotic de la seva vida. Un instant d'aquells en que es troben el passat i el present junts i posen de manifest el futur.
Ho tenia clar. Havia començat sent un mediocre advocat criminalista, per passar a ser un prometedor detectiu i per reciclar-se com a nou periodista de successos i cultura fins aconseguir ser el que volia: un professional de prestigi, un periodista respectat al nou gabinet de premsa del depertament de cultura i arquitectura de la Generalitat.
I reflexionant, reflexionant va arribar a la conclusió que els temps cada dia estan més difícils i que no podia perdre una oportunitat d'or com la que li prestava en aquesta ocasió el conseller.
I així, en Guillem va deixar de ser un intrèpid periodista de la BTV per convertir-se en un avorrit però respectat periodista subordinat a l'administració.
La plàcida plaça a l'administració li ha deixat lliures unes hores. Durant aquestes hores es dedica a oferir classes de defensa personal als Casals de cultura de barri, com el barri de Sant Gervasi-La Bonanova on han triomfat les seves lliçons magistrals davant les sen
yores del partit que han après nous mètodes d'autodefensa contra els xoriços que volen robar el bolso al metro. Ah, també imparteix classes de karate al Jofre Vilajosefa entre altres. Sempre pensa que no hi mal que per bé no vingui o… potser era al revés?
I després de molts anys, sempre que passa per davant de la Sagrada Família recorda els vells temps i aquell petit moment de glòria.