UNA DE BRUIXES...... DIGUE'S QUINES VÍDUES EREN AMB TU

Un relat de: ramon verdaguer pous
DIGUE’S QUINES VÍDUES EREN AMB TU...........

Sembla evident que en molts indrets hi havia dones grans i
sobretot vídues que vivien molt pobrement i es reunien per
passar-se remeis i conjurs contra malalties o per
«solucionar» a la seva manera problemes i preocupacions
de la gent d’aquella època. També és molt probable que,
per donar-se importància, envoltessin les reunions d’un
cert secretisme; algunes potser es servien de pràctiques poc
ortodoxes. Per aquesta raó eren temudes però a la vegada
consultades per persones angoixades a causa de mals físics
o psíquics, cosa que els devia proporcionar un mitjà de
viure. A més, el fet de ser temudes i sol·licitades els
donava un cert prestigi o categoria en la societat d’aquella
època. Sempre hi havia una bruixa que destacava, que en
alguns casos surt esmentada amb l’expressió l’abadessa,
amb què s’imita el llenguatge religiós o dels convents
Antoni Pladevall .
Cacera de Bruixes a Catalunya al llibre:
Per bruixa i metzinera (exposició al Museu d’Història de Catalunya Gener-
Maig 2007)
La bruixeria, al nostre país ha tingut (i potser, escadusserament encara te)
el seu pes específic.... fins i tot hem pogut constatar que, en temps reculats,
sobretot del barroc, va tenir carta de naturalesa, i era perseguida. Però no
ho era, curiosament, no en èpoques més reculades.
No em voldria estendre en la bruixeria en general. Ni la d’Europa, ni la de
la resta de l’estat espanyol ni la del País basc, on, en tots aquests indrets
es van donar processos sonats sobre bruixeria.... S’entenien per bruixes
aquelles dones que havien tingut tracte amb el dimoni. I això les feia
suspectes de bruixeria, i per tant, de poders malèfics contra Déu i la religió
i a l’ensems contra la resta de la humanitat.
No és el motiu d’aquest escrit el fet d’analitzar la bruixeria de manera
global .
Voldria només fer una llambregada a la nostra bruixeria, o sigui, la
catalana, o sigui, la que tenim més propera i si molt fa al cas, de la
bruixeria del Montseny.....
De primer, cal emmarcar-la:
Als segles XVI i XVII bàsicament, o sigui en ple barroc, l’època on el
nostre país ha estat més enfangat, quan el nostre país ha estat més
desballestat, on la misèria campava arreu.... Recordem que Serrallonga –i
els altres bandolers- eren fruit d’aquest desori de misèria i de pobresa,
econòmica, social i també moral. No hi havia cap (o quasi cap) eixida per
a poder sobreviure...
I si bé ja es parla de bruixeria al nostre país, en temps més reculats (segles
XIII i XIV ), com que no amoïnava ni poc ni gens, ningú en feia cabal,
ningú hi prestava massa atenció....
Però ai las ! que en l’esdeveniment de la misèria més paupèrrima, es donen
les característiques per a començar-se a preocupar....
El fet de la bruixeria ja comença a preocupar, es posen en qüestió massa
coses, es posa en qüestió la pròpia religió.... el diable es fa massa present...
comença a preocupar a les autoritats (les civils i les eclesiàstiques) .... i és
llavors que es comença a perseguir el fet de la bruixeria.... i arreu es
munten judicis flagrants i s’arriba a cremar bruixes a les fogueres.
Recordem Alemanya, Zagarramurdi a Navarra........
Quin mal neguit porta que la bruixeria, faci pactes amb el diable i,
sobretot espanti al poder establert ?...
Però crec, que a Catalunya, la bruixeria pren, o te les seves causes, en uns
fets més explicables, més casolans, més prosaics.....
En la cita de l’encapçalament de Mn. Antoni Pladevall, expert en el fet de
la bruixeria a Catalunya, ja posa de manifest un dels motius que propicien
la bruixeria.
Vegem-ho:
Al barroc, època de misèria, com ja hem dit, Catalunya era un país quasi
despoblat (unes 400.000 persones segons Reglà) i dins d’aquest
despoblament, és al camp on encara hi ha els reductes més vius del país.... I
òbviament el reducte més viu son les masies i masoveries que aixopluguen
a la major part dels habitants del país.
I és al camp, (i amb molta misèria), on es dona més mortaldat és en el
gènere masculí. Sí, és cert que el gènere femení, degut als infantaments,
moltes dones morien a causa de tenir molts, massa, fills..... Però els homes,
son els que surten al bosc, els que fan de llenyataires i bosquerols, amb els
perills que comporten treure la llenya i la fusta dels boscos, van a fer el
carboneig, a fer pous de glaç, en fi... l’home està molt exposat i òbviament,
molts, fan l’estella....
I un cop mort el cap de casa, amb el sistema d’herència català, la dona és la
que, amb la niada moltes vegades encara per pujar, i amb un sentit tancat
de les relacions, (i de les herències) les dones no tenen gaires sortides a la
seva vida personal.... Com a molt, es poden tornar a casar amb el cunyat –
el germà del seu marit mort- però si no ho fan així, han de tirar endavant
sigui com sigui , no fora cas que els sogres li tornessin la dot del casament i
les retornessin a ca seva .......
I elles soles han de fer front a tota la feinada de la masia, son les qui han de
portar el pòndol de la casa.....de les collites, dels boscos, ..... en fi, un
neguit!. Un neguit no compensat per altres alegries que el calvari de cada
dia.... I si a això hi afegim els coneixements que, de mares a filles, s’anaven
passant d’herbes remeieres, de conjurs per foragitar les maltempsades....
d’un mon desconegut per la gent de les Viles i ciutats, desconegut pels
representants de l’Església i mal vist pels poders públics..... ja teniu un
caldo de cultiu fet.
Fixeu-vos que quan parlem de bruixeria, òbviament que hi ha alguns
bruixots.... (pocs i maldestres: en Cufí, en Tarragò i pocs altres) que no
fan altra cosa que ser les eines i martell de bruixes, les delaten i a l’ensems
s’ofereixen per provar que son bruixes, fent-les despullar davant dels
tribunals, per trobar-los-hi les marques del dimoni .... No es altra cosa que
satisfer els seus baixos instints sexuals.
Es aquí on crec que la nostra bruixeria, la casolana, la del Montseny i altres
muntanyes catalanes, és una bruixeria a la que s’hi arriba més com una
necessitat de trobar una eixida a les miserioses vides de les vídues i dones
de camp, que no pas, per un pacte explícit amb el dimoni. Es una bruixeria
podríem dir-ne casolana, que si bé va ser perseguida (veieu Pladevall) No
ho va ser en la mateixa mesura que era perseguida en altres indrets....
Nogensmenys també és a Catalunya on la persecució no està menada per la
Inquisició, aquí es jutjada per tribunals de Justícia ordinaris i en alguns
casos, si podien, miraven d’escapolir-se de jutjar aitals fets.
La conseqüència d’aquesta manera d’entendre el fet de bruixeria a les
nostres contrades, la tenim en el fet que al nostre imaginari s’hi han
mantingut amb força les llegendes i contalles de les dones d’aigua, les
alojes, les goges, les paitides, les nàiades, les fades.... o sigui, les bruixes
bones, les que aporten vida, les que aporten fins i tot un esperit lúdic.... i si
bé també hi ha contalles de bruixes, aquestes han anat quedant en segon
terme, han quedat com a fets residuals, no com a primeres figures del
nostre imaginari popular.
Fins i tot, el dimoni, el “culpable” dels pactes que dugueren el propi fet de
la bruixeria, ha quedat, al nostre imaginari, com un sabatot, com un
maldestre esser que sempre, sempre, és vençut per la dona (quines bromes
te el nostre imaginari, eh?) Les rondalles de El Pont del diable, la del Pou
del dimoni del Pla de la Calma i altres indrets en el que, amb voluntat de
constructor, el dimoni sempre es motiu de befa per la mestressa del mas, o
qualque altre dona, que sempre li guanya la partida......
I les contalles de les dones d’aigua:
La dona d’aigua de Can Prat de Gualba, les dones d’aigua del prat del faig
gros. Les dones d’aigua del llac de Banyoles.... On les dones d’aigua, tan
pures i bellíssimes que han anat prenent el lloc a les contalles de les
bruixes.....
Si m’ho deixeu dir, al nostre país, hem positivat, potser com ho fem sempre
i en tot, el motiu de la bruixeria i ens ha pervingut en el nostre imaginari
com una forma de joia o de petita venjança...
La dona (la vídua) vencent al maligne . Mireu que és cas..........
Encara que, tot amb tot, en les nostres contrades i sense gratar massa, hi
trobem alguns signes de la nostra particular bruixeria... I així, com podeu
veure a les fotografies, encara hi ha indrets, on les creus conjuren els mals
fats de les Bruixes i així a l’entrada del Gorg Negre de Gualba hi ha una
creu a cada cimall que emmarca la sortida del gorg. L’una posada pels
propietaris de Can Prat i l’altra, a l’altre costat, posada pel Rector i el poble
de Gualba. Així conjurades, i comunides, les bruixes no poden sortir del
gorg i el poble de Gualba resta tranquil sabent que les dues creus els
guarden de prendre mal.
O al magnífic comunidor de Sant Esteve de la Costa del Montseny, al que
bé cal fer-hi una visita, i on comprendreu com, des del comunidor, els
representants de Crist comunien les bruixes i tempestes i feien que els
malignes no es llancessin sobre les sembrades fetes pels estadants de les
masies....
I allà on hi veieu una Creu, o el nom de la Creu surt: Collsacreu, el collet
de la Creu, la Creu de Sant Marçal, la Creu del Matagalls... no és altra cosa
que una reminiscència del nostre imaginari que, encara avui, malda per
comunir les bruixes i tots els altres esperits que, mireu per on , de vegades
ens vénen de no massa lluny....

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer