Una de barques

Pel bell mig mig d'una verda i frondosa selva transcorria un riu d'aigua clara, transparent i fresca. Aquest riu era però sinuós i caudalós, i a mida que avansava el seu corrent es feia més fort. Per aquest motiu solament podia ésser navegat per unes barques molt sigulars. Aquestes barques a les que em refereixo estaben concebudes per a dues persones, doncs tenien un rem a cada banda, tan separats l'un de l'altre, que per poder remar amb tots dos alhora i, per tant, fer avansar la barca en línia recta es requeria l'ajut duna segona persona que s'ocupès de l'altre rem.

Fa poc baixava aquest riu en una d'aquestes barques. Aquella noia portava un rem, jo l'altre. Remàvem però en sentits diferents, sense direcció comú. Vaig prendre doncs la determinació de saltar de la barca i nedar tot sol fins a la ribera del riu, afrontant els perills que això comportaria. Vaig entendre que tenia que ser així. Tornaria a endinsar-me a la selva. Caminaria i exploraria de nou el que el futur a la selva em depararia, tot sol. Després d'un cert temps, el camí em duria inexplicablement de nou a la ribera del riu, on et trobaria a tu. Tu que vas ser algú tan especial. Un somni devant meu.

Tu baixaves el riu amb la teva barca, i en aquesta tu tampoc hi navegaves sola (doncs era impossible per les característiques de la barca). Hi havia algú més. Pel que vaig poder veure tots dos tampoc remàveu en la mateixa direcció ni sentit. La corrent era forta i el riu es bifurcava contínuament, portant-te inexorablement a remar cap a la dreta o l'esquerra, si no volieu estabellar-vos, evitant el precipici.

En trobar-te, em vas oferir una barca especial per a mi solet. Hi pujaria, doncs era una barca preciosa i nova, difícil de dir que no. La barca, com totes les altres, necessitava d'un segon tripulant que no tenia. Aquesta, per postres, anava lligada a la teva i per tant arrossegada riu avall. Però, si ni tan sols tenies control de la teva, com podries arrossegar una segona?! En pujar a la barca vaig ser conscient des del primer moment que algú sortiria mal parat, no obstant, em vaig arriscar. La barca era tan bonica… El corrent era cada cop més fort, i com no volia prendre mal vaig discernir entre les següents alternatives o possibilitats:

1. Em deixaria arrossegar per la teva barca. No em va convèncer. Tard o d'hora es trencaria la corda i llavors ja no tindria salvació, doncs la barca no la podria governar jo sol. Aniria directe a la cascada. O, encara pitjor, si la corda no es trenqués és possible que acavés arrossegant-te amb mi, o, pot ser, tu a mi.

2. Saltaria a la teva barca. No seria just. No era la meva barca. Aquella no era la meva barca.

3. Tallaria la corda ara que encara la corrent no era tan forta. Deixaria que intentessis governar la teva barca sense més càrregues que les que ja tenies, mentres jo saltaria de la meva nova barca per nedar fins a la ribera. Allà t'esperaria tot desitjant que nadessis fins a la ribera fins a mi, i aconseguir una barca nova per a tu i per a mi, per navegar junts.

Crec que en aquestes últimes setmanes hem estat en la situació 1., amb l'agravant de que l'acompanyant de la teva barca no sap que arrossega una altra barca. No ens enganyem més i no convertim tot plegat en una gran mentida. Tallaré doncs la corda, saltaré i nedaré fins a la ribera. Ho faré perquè t'estimo, perquè sempre t'estimat. Rebré un parell de queixalades de les piranyes del riu que em farán molt de mal, però arrivaré a la ribera. Si espero més a saltar el corrent potser serà massa fort, no arrivaré a la ribera i seré arrossegat fins a la cascada, amb el perill de que ens arrossegui a tots. Crec que és sensat ara doncs tallar la corda. No em veuràs ni em sentiràs, perque ja tindràs prou amb governar la teva barca o decidint fer el salt. Però jo estaré allà, a la ribera, si em volguessis veure solament hauràs d'alsar el cap. Si em necesitesis, jo estaré allà, disposat si m'ho demanes a ajudar-te a nedar fins a la ribera. Quan de temps? No ho sé.

És una decissió dolorosa per a mi, a contrapel, però sensata, crec. Voldria lluitar, però no puc lluitar. No dec lluitar, no és just. No puc fer més. No puc salvar-te, si ni tu mateixa saps si vols ser salvada, perquè potser penses que de moment ja estàs en una barca prou segura.

Curiosament, de vegades, si estimes algú de veritat, l'has de deixar marxar, com aigua que s'escola entre els teus dits. I sí, ho faré, però romandré allà, a la ribera, esperant a que algun dia em regalin una bonica i preciosa barca amb acompanyant. I desitjant amb tot el meu cor que l'acompanyant siguis tu.