una dansa

És curiosa la dansa eterna a que el sol i la lluna estan condemnats. El sol brilla imponent a les dotze del migdia, és el seu moment, està sol a la pista de vall i ha d'enlluernar. Els seus moviments van decreixent fins donar pas a la lluna, que majestuosa i elegant, apareix en escena amb un vel blanc. Dansa, per al seu enamorat, a ritme d'una melodia melancòlica, bonica, dolça, fins arribar al final del seu camí, i finalment sense poder-ho evitar, marcada pel ritme d'aquesta incansable melodia, deixa pas altre vegada al dia.

Però tota melodia té un moment expectant en que tot queda en silenci, retingut a l'aire, quan no se sent ni tan sols els batecs del ritme i tot s'atura, només per un instant, on dos línies paral·leles es creuen quan el punt àlgid de l'eclipsi deixa pas, altre cop, al ritme incessant que ens duu a que tot segueixi el seu ritme.