UNA CRIATURA DE L’ESPAI

Un relat de: Raül Gay Pau
La pluja queia incessantment des de l’obscuritat del cel. Era una pluja freda com el gel. Pareixia mentida que tan sols instants abans la lluna il·luminés la nit. L’aigua es movia pels seus cabells i li creuava la cara fins la seva roba. Estava completament mullat. Llamps seguits dels seus trons no paraven de tallar el cel, il·luminant fugaçment el lloc on es trobava. Al seu voltant els arbres ni es movien. Tot estava quiet i silenciós llevat la tempesta. L’olor a gespa mullada el rodejava, era un olor intensa, però a ell li agradava. No sabia que estava fent allí exactament, però ja no l’importava res. Aquella nit acabaria tot. El seu respirar ni s’alterà quan veié aparèixer la criatura. Era una criatura horrible provinent d’un altre mon. Inclús amb al seu aspecte, denotava intel·ligència. La cara la tenia tota deformà, com si la tingués cremada. Els ulls pràcticament se li eixien de les orbites. Quasi colgant en l’obscuritat. El seu cos encorbat i mig putrefacte es mantenia sòlid. Els seus llargaruts i esquelètics braços acabaven amb unes urpes de deu centímetres de llargada. Unes urpes afilades com una espasa. Aquella criatura havia sigut la causant de tots els seus problemes. Una nit, feia mes o menys un mes, el cel sobri en mig d’una llum encegadora. Segons després alguna cosa impactà a escassos quilometres del seu poblat. Ell junt, a una patrulla de seus millors homes i amics, s’aproximaren. El lloc del impacte estava devastat. On hi havia d’haver una vintena d’arbres sols hi havia destrucció. I allí al mig d’un crater hi havia una estructura metàl·lica fumejant. La seva forma era indescriptible, tenia angles impossibles de concebre al seu mon o tecnologia. Amb molta cautela ell s’aproxima a l’aparell i allí dins la trobaren. El pitjor dels seus malsons. Al principi cregué que aquest ser havia sigut atacat per mitjà d’algun conjur. Cosa que explicaria la llum i que la criatura paregués carbonitzada. Quant s’equivocava. S’acostà al cos i quan ja pensava que estava sense vida i lleu, però clar moviment, li feu pensar el contrari. El seu instint de guerrer l’avisà de que acabes amb allò, fos el que fos. No ho va fer. Sentí llàstima per aquella cosa. En moltes ocasions la seva compassió havia salvat al seu poble d’una massacre, així que no tenia motius per no confiar en ella. Així i tot, aquella vegada la sensació era diferent. Tot el seu cos es posava en contra de deixar amb vida aquell ser. El portaren al poblat. Ràpidament els metges dels poblat atengueren la criatura. No sabien que era. Però si digueren una cosa clara. La seva pell era de natural així, no s’havia cremat. Aquella nit la passà vigilant al ser cremat. No es fiava gens. I així durant una setmana passava cada nit a l’habitacle on dormia la criatura. Una nit obrí els ulls. I el mirà directament. Un somriure maliciós li aparegué a la cara. I en eixe moment s’adonà de l’error que havia comes en deixar-lo viu. La criatura el cridà pel seu nom i acte seguit desaparegué, amb àgils moviments, de l’habitacle. Ell ràpidament donà la veu d’alarma. Tots els guardes es posaren en peu i rastrejaren la zona. Ni rastre. Alguns, mes optimistes, cregueren que fos el que fos se n’avia anat una vegada recuperat i que no tornaria. No, no era així. Ho sabia. Li havia mirat directament a la cara. A l’endemà començaren les desaparicions. Cada dia desapareixien una o dos persones. Tot el poble estava alterat i ell començava a sentir-se’n responsable. Havia tingut que acabar amb aquella cosa. Els dies passaven i no avançaven en res, així que decidí començar a buscar per l’arrel. L’artefacte on havia trobat aquell ser. Agafà el seu fidel cavall i ell sol es dirigí cap a la zona del impacte. Començà a rastrejar. Definitivament, l’aparell no podia ser d’aquell planeta. Però sinó d’on? Quan ja començava a perdre l’esperança de trobar alguna resposta, distingí les marques d’un potent conjur. I sols coneixia un poblat que ho pogués aconseguir. Aquest poblat es trobava a uns dos dies de camí. Decidí dirigir-se cap allí el mes ràpidament possible. Eixe va ser el seu segon error, anar-se’n del poblat. Parant sols el necessari per a que el cavall descansés i menjar alguna cosa arribà al poblat. En veure allò es quedà pàl·lid. El que antigament havia sigut un meravellós poblat rodejat d’una exuberant naturalesa, ara era pols i cendra. Tot estava devastat. No quedava ni un alè de vida. Començà a inspeccionar el terreny. Res. Abandonà el poblat. I allí a un quilòmetre del devastat poblat hi troba un cos. Tenia tot l’aspecte de ser d’un mag. Estava mort. Havia mort pels múltiples talls que hi tenia al cos. A les seves mans encara detecta les restes d’un poderós conjur. El mateix conjur que havia colpejat aquell aparell. I al seu costat un petit diari. Ràpidament el fullejà. Contava una historia pareguda a la seva. Com havien trobat aquell ser. Dins l’aparell. Encara que aquella vegada estava conscient. S’havia presentat com a Borfutel, una criatura de l’espai. Deia que venia en so de pau. Començà a ajudar-los, fins que començaren les desaparicions. Aleshores, un mes justet d’haver-lo trobat, començà la destrucció. Amb un gran poder, cap d’ells hi pogué fer res. Destruí el poblat. Però el mes impactant era com es menjava als humans que capturava. Al diari no ho descrivia. Finalment contava com aquell mag havia parlat amb la criatura i li havia contat els seus plans. Era un explorador d’una altra raça que buscava un planeta del qual ells podien alimentar-se. Li contà amb un malèvol somriure les tortures a les quals sotmetia als sers dels planetes que buscaven per alimentar-se. Deia que una vegada la seva nau tocava terra necessitava un mes per a que es recuperés l’energia i anar-se’n del planeta a per els seus companys. La criatura l’atacà, però no se’l menjà, estava satisfeta. El que no sabia es que encara estava viu. El mag en un últim intent de salvar el planeta d’aquella amenaça llançà el conjur que tomba la nau. I així trobaren ells a la criatura. Ell començà a pensar. Un mes... Faltaven dos dies per a arribar al mes. Si era veritat el que deia al diari i estava segur de que sí, no tenia molt de temps si volia salvar al poblat i al planeta. Traient el màxim rendiment al seu cavall començà el viatge de retorn. Així i tot tardà mes del compte. Arribà el dia que feia un mes que havia trobat a eixe tal Borfutel. El poblat estava arrasat, la seva dona, els seus fills, els seus amics tota la gent que coneixia i en la que confiava. No quedava res. Havia perdut tota la seva vida. Sols li quedava un cosa. Acabar amb Borfutel. Un ombra passa ràpidament pel seu costat. Es miraren al ulls. Ell notà la malèvola mirada d'aquell ser. Borfutel notà la mirada de fúria d’ell. I s’espantà. No havia vist aquella mirada en cap criatura a les que havia matat en aquell o altre planeta. Era una mirada gelada, tranquil·la, del que va a per totes o res. Borfutel s’havia que tenia les de perdre si lluitava contra ell. Mai havia conegut a cap que no s’espantés amb la seva presencia. Excepte aquell humà. La primera vegada en veure'l alguna cosa havia notat. Tenia que fugir i tornar amb reforços. Ràpidament s’allunyà cap al bosc. Cap a la nau. En arribar s’adona espantat de que alguna cosa faltava. La bateria energètica no mes gran que una nou que posava en moviment la nau. Ell abans d’arribar al poblat havia passat per l’aparell i havia agafat la font d’alimentació per si de cas. I finalment la criatura havia tornat al clar en busca de l’energia. Sols quedaria un dels dos.
FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer