Una conversa pendent

Havia estat llegint contes d'indis americans a les seves bessonetes, l'home de cinquanta-tres anys. Tenia el rostre ben bé amb la configuració d'aquella edat i, dins del gran assortiment de variants, havia fet sort: canosisme mitjaner; bosses normaletes sota els ulls que encara no requerien ulleres; pell que encara no cedia; dentadura de bona herència...i una expressió entre preocupada i afable.

Quan van ser immerses al regne de Morfeu els va fer un petó mentre alhora, i impensadament, pregava al Gran Esperit que les fes ser amoroses, senzilles, coherents...que d'aquí venia la sort. I que trobessin sentit a la vida.

Va tancar el llum i, tot i avançant cap a la butaca orellera on escarxofar-se per televisar el que fos, va sorprendre's del que 'havia demanat'.

D'on havia tret aquella tirallonga de bons desitjos? De la lectura d'un conte en què els gossos que havien tingut la facultat de la parla l'havien perdut per no saber guardar secrets, tergiversar-los i atabalar amb una xerrameca fora límits? De certes vacuïtats comunicatives?

No va engegar la màquina tonta. No s'hi distreuria, volia treure l'entrellat del que acabava de passar. Tampoc, però, s'hi podia estar massa: l'endemà tenia molta feina. Li havien afegit vint carrers més per a escombrar i el sou romania igual.

La mare de les nenes havia trucat per saber si les 'duia com cal'. Si hi trobava cap fluixesa mínima, exigia més ampla custòdia amb ella que en sabia més, al·legava, mostrant aquella expressió que s'alegrava, la de 'batalla vençuda'.

Però les nenes, de mica en mica, havien deixat de voler-se pintar les ungles i de posar-se les sabates de taló de la progenitora, tant si eren les de cada dia com les d'actuar quan s'obria el teló i ballava amb poca roba -que augmentava a cap peça- per a comiats de solters i festes d'empresa.

Tot havia començat aquell dia que va marxar la llum i que, mentre sopaven truita i pa amb tomàquet, minsament il·luminats per un grapadet d'espelmes d'olor de maduixa que els antics propietaris del pis de lloguer no s'havien endut, el pare els havia explicat un conte. Però si allò només es feia a l'escola!

Es va adormir en aquell comfortable seient amb braços. La musculatura es queixaria l'endemà, com tenia per costum. Però l'home, que no era esquenadret, no hi faria massa cas i plantaria cara al dia deixant les nenes a la portera, que li feia el favor de dur-les al col·legi a canvi d'algun caleró i de converses de cinc minuts sobre escales, parets, ascensors, antenes i escarabats, bàsicament. Després xiularia múrriament entonant cançonetes contra res que no fos el present: les fulles que sabia greu llençar -sers que s'enfrontaven a peripècies aventureres- perquè feien nosa i embussaven boques de clavagueres; comptaria burilles amb què el vici augmentat a deixadesa infestava els paviments; no desenganxaria xiclets allisats i ennegrits esdevinguts taques mig-eternes; trobaria algun cèntim i se'l quedaria...i res li faria perdre el somriure de treballar entomant els elements, contaminació inclosa.

Ja no dinaria, com cada dimarts i dijous, amb una dona que havia conegut el vint-i-nou de febrer, feia quasi un any. Collia fulles un dia de plugeta fina. Cadascuna contava una història, li havia dit. Durant l'àpat deixaven que cada representació vegetal parlés i ells callaven mirant-se-la i mirant-se. Els del restaurant mexicà ho mig entenien i mantenien el silenci.

L'home, de cop, va recordar la besàvia rebregada com una pansa que li havia desat molt endins alguna cosa que ineludiblement resorgia. Aquelles contalles vora el foc...si feia gairebé mig segle! No s'havien calcinat. Aquell saviesa farcida de detalls i d'exemples. I se li van aglomerar tot ple d'imatges de calaixos molt ben guardats.

-Tenim una conversa pendent.


Es va girar. La dona havia estat donada d'alta del centre-residència. La medicació li havien ajustat. Ell no entenia el perquè, perquè l'entenia molt bé.