Una conversa en Falles. (Versió Hiper-surrealista).

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

Feia una vesprada calorosa de Falles, a Sueca. El sol era brillant, i li donava al
paisatge la típica lluminositat mediterrània que el caracteritzava.
Com tots els anys per esta època de festa, els xiquets estaven a tota hora tirant coets,
ja des d'abans del dia de la plantà (i fins la nit de la cremà), mentre que els majors, quan
podien, es dedicaven a visitar relaxadament les diferents falles de la ciutat, durant el curt
temps de vida d'estes.
També es veia als fallers i les falleres anant de cercavila pels carrers, o reunint-se en
el seu casal o xerrant al voltant de la falla, alhora que li donaven una ullada per a tindre
cura de què ningú arranqués els dits dels ninots. Tots esperaven que fos la seua falla la
que guanyés el primer premi, però la majoria no veuria complit eixe desig, perquè a
Sueca hi havia unes setze falles, i ninguna romania al marge del concurs.
De tota manera, una vegada conegut el veredicte del jurat, el desencant solia passar
prompte i no es tardava massa temps en deixar de pensar en tant de concursos i en tornar
a omplir de festa l'esperit; amb les tradicionals cançons que tocaven els músics de cada
falla; amb la beguda, abans vi, ara de tot; amb els balls en els casals, per la nit; amb les
paelles, els bunyols, les xocolatades; amb les mascletades i els castells de focs
artificials...
És la festa de la llum i el color, i també de la nit, de la foscor, de la música i el
soroll, de les traques, de la pólvora, de l'olor, de vetlar i de matinejar, de beure i de
menjar, de xerrar, de ballar, de donar voltes per la ciutat, passejant, de mirar i
contemplar...
Són temps despreocupats, en els quals es pot albirar la tranquil·litat, i viure.
Però, a mesura que s'acosta la nit de Sant Josep, el denou de març, es percep en
l'ambient com naix i augmenta una certa inquietud. Tots esperen i temen alhora la
cremà de les falles, clímax d'esta festa i moment apoteòsic, però que també marca el
final de la diversió i la tornada a la quotidianitat.
No obstant, aquella vesprada encara faltava bastant de temps per a la nit del foc, i
l'ambient faller, pel moment, era molt distés.
Immerses en aquest ambient, Imma i Maria es trobaven xerrant en un banc de la
Placeta del Convent. Ninguna de les dues era fallera (encara que Maria ho havia sigut de
menuda, però ja no), i, malgrat això, a les dues jóvens se'ls havia contagiat l'aire de
festa que es respirava pertot arreu, sobretot per la flaire a pólvora, però també per moltes
altres coses, inclòs l'oratge.
Mentre parlaven entre elles, al mateix temps també es dedicaven a percebre i sentir
el món que les envoltava, gaudint del sol i del dia. Per a elles, estos eren uns d'eixos
pocs moments radiants que es donen al llarg de l'any, i en el futur els recordarien amb
una gran sensació de benestar.
Però, justetament, la seua conversa tractava, més que res, sobre l'ambient nocturn
de les Falles, molt diferent al que estaven vivint en aquells instants.
A pesar de no pertànyer a ninguna falla, la nit anterior (i l'altra també) havien eixit
de marxa pels casals amb les altres amigues (les quals tampoc eren falleres). Estes festes
són bastant obertes (almenys a Sueca), i tothom pot entrar tranquil·lament als balls que
es fan cada nit als casals de les diverses falles.
Les dues amigues estaven comentant que els agradava molt l'ambient que hi havia
pel dia durant les Falles, els encantava el canvi que introduïa la costum fallera en la
monotonia de tot l'any, i s'ho passaven molt bé en eixes festes, durant el dia.
Però deien que per la nit era altra cosa. I és que, al no ser falleres, se'ls produïa una
discontinuïtat entre el ritme diürn i el nocturn, i es prenien les nits de Falles com una
cosa separada del dia i no massa diferenciada respecte a les nits de festa de la resta de
l'any.
Per a elles, anar de casals començava a resultar-los paregut a anar a les Tasquetes, o
al Café Llarg, o al Pimwi's, o al Sol, o al Poc Cervell, la marxa de pubs que solien fer
tots els dissabtes per la nit, fins ben entrada la matinada. Sols diferia en què en Falles
era com viure tres o quatre dissabtes seguits, tots junts, un al costat de l'altre. Esgotador.
Notaven, amb temor, que, llevat de la de la cremà, les nits de Falles també se'ls
anaven fent monòtones i sense atractiu, com quasi totes les altres.
¡I pensar que, fins feia pocs anys, per a elles, en Falles, les nits eren màgiques!
Una vegada es fartaren de criticar i matxacar la monotonia, passaren a xerrar sobre
altres assumptes. Hi començà Imma, queixant-se. I, sense tindre-ho previst, encetà un
tema amb molt més de suc i emoció per al seu gust, i sobre el qual també solien pensar i
conversar molt sovint durant tot l'any.

- No follem, ¿eh?
- ¡¿Que no?! Si, anit, mentre totes estàvem ballant en el casal, tu et passares a vora
tres quarts d'hora enrotllant-te amb un.
- ¿De veres? ¿Aleshores no era un somni? És que havia begut tant, i anava tant
garrofa, que ara no sabia cert si havia passat de veritat. ¡I això que he estat pegant-li
voltes tot el dia!
- ¡¿Què?! ¿T'enrotlles i quasi no ho recordes? ¿Però tu estàs idiota? Ja t'he dit
moltes vegades que no begues. Segur que jo no oblidaria cap rotllo amb ningun tio.
...Si algun dia aconseguís enrotllar-me.
- Ja, però... segur que allò d'ahir es tractava només un rotllo passatger, i ja està.
- ¡¿Només?! ¡¿I ja està?! Doncs jo no he tingut mai ni això. ¡I mira que ho he
intentat amb molts tios! Però no hi ha manera, ningú vol. ¡Fotre!
- No t'angoixes. Pel que puc recordar, anit tampoc era una meravella.
- La veritat és que tens raó, no estava massa bo.
- ¿Veus? I, a més, jo també estic en la mateixa situació que tu. Potser sí molt de
rotllo, molt de rotllo, però de polvos res, igual que tu.
- Ja ho sé, ja. El pitjor és que les altres amigues de la colla també estan per l'estil. I
també moltes altres xiques que conec. Encara que algunes d'elles ja ixen amb un xic des
de fa temps, i diuen que estan molt enamorats (o almenys que es volen), i que tenen
prou confiança de parella. Doncs res. Elles tampoc follen. ¡Això és passar-se'n! ¡És
inhumà! ¡Vaja expectatives tenim! Potser nosaltres estem massa eixides, però.. ¡¿És que
els hòmens no tenen gens de fam?!

- No ho sé, xe, no ho sé. Però, realment, és preocupant.







Sueca, a 12 de setembre de 1998.
Joanjo Aguar Matoses.
A les meues amigues.


3


Comentaris

  • Fotos meues de Sueca, València i voltants[Ofensiu]


    ____________________________


    Podeu veure fotos meues de Sueca, el meu poble, i dels seus voltants, en esta pàgina:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618477002096/



    Imatges de València Ciutat, també n'he publicat ací:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/72157618387881753/


    Sou lliures de baixar-vos-les a tamany original, si us agrada alguna per conservar-la, difondre-la o, fins i tot, emmarcar-la al corredor o al saló de casa. Per mi, seria un goig. ¡Total!

    Bon profit al visionat.


    MÉS FOTOS MEUES:


    http://www.flickr.com/photos/joanjo_aguar_matoses/sets/


    ____________________________

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

246 Comentaris

248773 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).