Una coneguda.

Un relat de: Massagran

Ella és l'amiga d'un amic que, al seu torn, és el cosí d'una noia que vaig conèixer per casualitat en una festa de la germana d'un vell company d'escola.

No em pregutéssiu mai, per l'amor de Déu, el seu nom davant d'ella perquè només podria respondre amb un somriure impregnat de culpa mentre el meu cervell busca una excusa o un canvi de tema el més brusc possible i esperant, des del fons del cor, que per cap raó del món ella recordi el meu nom, cosa bastant difícil de suposar veient com li brillen els ulls quan ens creuem cada matí de camí a la feina.
Quan li torno el cop de cap, en aquest curt interval en que sortim ambdós de l'anonimat per primer cop al dia, desvia la mirada cap als peus i se li posen les galtes vermelles.

Vesteix molt bé, amb molt de gust. Té un estil peculiar.
Combina bé els colors i escull les peces que li ressegueixen la silueta de lluny, les que diuen que sota els teixits s'amaga un cos esportiu i jove però que no deixen fer hipòtesis sobre la seva personalitat.
Els dilluns du pantalons però els altres dies va amb faldilles llargues de tota mena de dissenys, materials i retalls.
Porta sabates còmodes (deu caminar molt), sempre netes i de colors foscos per a poder-les portar amb qualsevol vestit.

Els dilluns sempre carrega alguna cosa molt pesada dins d'una bossa de roba sintètica subjectada amb una cinta que es passa per l'espatlla, a voltes la dreta, a voltes l'esquerra i la fa inclinar lleugerament cap al cantó contrari per fer el contrapès.

Els cabells els porta recollits en una cua. Els té llisos i brillants i negres i castanys fins a mitja esquena i es fa un serrellet que és més llarg d'un costat que d'un altre i li amaga l'ull esquerre com si volgués ser descoberta només la meitat, ser observada només la meitat o que, en mirar-la, no et quedis fixa't en aquests ulls grossos i del color de la mel i descobreixis un somriure de llavis carnosos i dents fines. I les galtes vermelles.

Camina ferma i lleugera, sense que cap peça del seu cos es desgavelli, excepte els dilluns, que carrega aquesta bossa de roba sintètica amb alguna cosa pesada a dins i s'inclina lleugerament cap un costat i li rellisca el serrellet a cada passa i em quedo fixat als ulls del color de la mel mentre li torno el cop de cap que em descobreix de l'anonimat i se li posen les galtes un pic més vermelles que la resta de dies de la setmana.

No porta maquillatge, si més no jo no li'l noto, ni es pinta les ungles, ni llueix joies a les mans. Porta al coll una cadeneta de color platejat i té passió per les arracades.
En té moltes, gairebé totes petites i en porta de diferents cada dia sempre combinades amb la faldilla.
Les meves favorites en són unes de rodonetes, com dues perles, que són d'un mineral del color de la mel que li queden meravelloses tan aprop dels ulls.
Però a ella no li agraden gaire perquè se les posa sempre el dilluns, el dia que la única nota de color és un cinturó gruixut i vermell que du ressegint-li la cintura per damunt del pantaló.

No utilitza perfum. La seva olor és dolça i quan passa l'extén pel meu cantó del carrer deixant un rastre que junt amb les galtes vermelles i el cop de cap, poc s'ho pensa, em regala cada matí el goig de tornar a passar per aquest trosset de ciutat, a peu, i arribar puntual a la feina.

Ahir vaig comprar unes arracades vermelles, petites.

Demà és dilluns.

Ja tinc pensada la frase:

"Per a que et facin joc amb el cinturó...(deixar temps prudencial per a que aparti la mirada cap als peus)...i amb les galtes. Gràcies per creuar-te amb mi cada matí. Per cert, no recordo el teu nom."

Comentaris

  • Yuna | 15-05-2007 | Valoració: 10

    Avui és dimarts .... ja saps el nom ???? :)

    Txell

l´Autor

Foto de perfil de Massagran

Massagran

18 Relats

34 Comentaris

20982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Qui sóc no té importancia.
Què sóc, m'ho diràs tu.
Com sóc, amb el temps canvia.
Per què sóc, això sí és fotut.

Però et dono quatre pistes de les que solem donar:

- Vaig nèixer amb la "democracia", el 6 de Desembre del 1978.
- Aficionat, entre d'altres coses, al cant, la literatura, el teatre, les llengües i les persones.
- La motivació per escriure me la va donar la incapacitat familiar de mantenir les coses al cap més de tres segons. El pare duia sempre un llàpis a la butxaca i algun paper i jo el vaig imitar.
- Escric quan estic molt content o quan estic ben desanimat. La resta de mesos sóc gairebé l'home més feliç del món.
- No tinc parella...i els meus amics no entenen perquè...jo tampoc.
- Per davant de tot: Gràcies.
- Per darrera: Ho sento.
- I mentrestant: un somriure.

El meu correu:
socasterix@hotmail.com