UNA COMANDA NO GENS HABITUAL

UNA COMANDA NO GENS HABITUAL



Ni el radar de Capitania ni el del Govern Militar no van detectar absolutament res. Val a dir que tampoc cap satèl-lit no va captar cap mena de senyal i, per tant, cap potència no s´adonà de què havia succeït. En un obrir i tancar d´ulls van ser burlats tots els sistemes de seguretat que envolten el planeta.

Eren les dotze del migdia d´un dia fred i clar de mitjans de desembre. A la plaça de Sant Jaume es va fer de nit en qüestió de segons. Els que estaven dins dels edificis de la plaça es van llançar com coets a les finestres. Els que estaven al carrer van apretar a córrer, cames ajudeu-me, a aixoplugar-se als portals de la Generalitat i de l´Ajuntament. Els mossos d´esquadra i els membres de la guàrdia urbana van oferir pas franc als esverats vianants que, a aquella hora, caminaven pels voltants, alhora que tots ells sortien, les armes a la mà, a observar el cel.
L´oficial de guàrdia dels mossos, un extremeny alt i cepat, no va ni agafar el telèfon. Amb quatre gambades s´enfilà escales amunt i, sense cap mena de protocol, es precipità dins del despatx de l´Honorable. El trobà palplantat a la balconada principal envoltat per quatre consellers.

-President, cal avisar tot seguit a Capitania-, cridà un conseller
-Sí, i digueu-li al Pasqual que vingui tot seguit.

No fou necessari avisar-lo perquè, en aquell mateix moment, entrava al despatx amb el cap de la guàrdia urbana trepitant-li els talons.

-Senyor President, estic en contacte amb Capitania des del primer moment, i no tenen notícia de cap moviment de forces aèries pel damunt de la ciutat. Està ben clar que es tracta de naus extraterrestres. Sembla ser que estan concentrades sobre la plaça, perquè tots els altres carrers tenen el cel clar i net. No sé si hi ha d´altres concentracions enlloc més.

-Què diuen els teletips?- preguntà el President.
-Completament muts, però, els telèfons no paren-, algú li contestà.
-Ginestà, mana que tallin tots els carrers que donen a la plaça, tant per a vehicles com per a peatons, que tothom tanqui portes i finestres i que ningú no surti al carrer. Aviseu a Protecció Civil, als bombers, a la Creu Roja i a la Delegació de Govern. Que tothom enviï els efectius disponibles. Tot i que vinguin pacíficament, hi ha perill d´alguna mena de contagi. Truca des d´aquí mateix- Era el Batlle el que aixi parlava, assumint la seva responsabilitat com a representant de la col.lectivitat que tenia encomanada.

-President! hi ha moviment a fora-, xisclà un conseller.

Efectivament, del ventre de les petites naus que, en nombre de més d´un centenar cobrien tot el perímetre de la plaça, començaven a baixar unes escales que s´aturaren a mig metre del terra.
El Batlle sortí esperitat del despatx del President i, sense fer cas dels crits dels mossos que maldaven per aturar-lo, travessà la plaça i entrà a l´Ajuntament on, esverats, l´esperaven els regidors.

Uns personatges d´alçada mitjana i aspecte estrany, però no massa sinistre, baixaren de les naus, un de cada una, i posaren amb naturalitat els peus a terra. Tot seguit s´arrengleraren en una filera que cobrí tota la llargària de la plaça.
Els visitants es capicularen amb un moviment automàtic i ràpid. Els que ocupaven els llocs parells, de cara al Palau de la Generalitat, i els que ocupaven els llocs senars, tot mirant cap a l´Ajuntament. Algun d´ells emeté una mena d´ordre amb veu rogallosa, i tots feren una lleu inclinació de mig cos amunt. Tot seguit donaren mitja volta i tornaren a inclinar-se.

-Si això és una salutació, aquesta gent saben on són!- digué el cap Ginestà que no s´havia adonat de la sortida precipitada del batlle.
-Ben cert. I són més diplomàtics que els jugadors d´un equip que jo conec, quan venen per aquí a lluir les copes que guanyen- li contestà el President.

Al cap dels mosos d´esquadra se li ficà al magí que algú se´ls hi hauria d´adreçar, i tot decidit avançà cap al mig de la filera.

-Requena, no facis l´ase!-, bramà des del balcó el President.

Quan l ´interpel.lat anava a parlar amb el personatge que li semblava que havia donat les ordres, aquest tornà a cridar unes paraules inintel.ligibles, i la filera, fent un quart de volta i una mitra variació esquerra, enfilà el carrer de la Llibreteria.
En Requena començà a còrrer tot avançant els forasters i cridà als badocs que hi havia al carrer perquè tothom s´amagués. L´Antoni Peligrós i en Gabriel Ortega es ficaren com un llamp darrera la barra del Mesón del Café.
La filera de visitants continuà avançant i, tan bon punt arribà a l ´alçada de la cafeteria, el capdavanter féu un crit, i la filera s´aturà. Els deu primers, davant la sorpresa d´en Requena i dels badocs que s´ho miraven de les botigues estant, entraren dins del local. Les cares de l´Antoni i d´en Gabriel eren de primer premi de concurs fotogràfic.
De la Via Laietana estant, arribaven, llunyans, els udols de les sirenes.

El caporal Requena, cap dels mossos d´esquadra, fent el cor valent i despreciant heroicament qualsevol possibilitat de, qui sap quina mena de contagi, es precipità també a dins, disposat a defensar amb la seva vida, la dels esverats cambrers.
Es féu un silenci d´aquells que es tallen. El capdavanter s´acostà a un pam de la barra i, amb una mena de somriure, digué amb una veu clara i entenedora:

-Trenta set cafès sols, quaranta dos tallats, vint-i-dos amb llet i… un milió de litres per emportar.

Jo no sé com acabà l´incident, però em temo que, durant una bona temporada, haurem de prescindir del deliciós cafè del Mesón del carrer de la Llibreteria. Suposo que l´Antoni i en Gabriel deuen estar treballant de valent i a porta tancada. Tampoc no és qüestió de fer-lis cap retret. Al cap i a la fi, una comanda com aquesta no els hi fan pas massa sovint.

Espulgues de Ll. any 1995