Cercador
Una casa enmig del bosc
Un relat de: tlasala- Compartir:
UNA CASA AL MIG DEL BOSC
Era un matí molt fred. Les passes de la noia feien cruixir la catifa de fulles.
La tardor havia arribat amb força i el bosc estava guarnit amb un mosaic de colors pastel: verd, ocre, vermell, gris, marró... Caminava lentament, absorta en els seus pensaments. Ells ocells refilaven entre les branques i el sol s’amagava al seu cau fent que el paisatge prengués un aspecte gairebé irreal.
Va arribar a la masia de la seva àvia que ja era fosc. La porta mai no era tancada. Va trucar i no va obtenir resposta. Va entrar. No hi havia llum. El foc cremava a la xemeneia i les flames feien aparèixer fantasmes de colors a les parets. De sobte, va veure a l’avia asseguda a la seva butaca i a un home al seu darrere amb un ganivet.
L’home estava visiblement nerviós. La noia el va mirar i li va preguntar:
- Qui és vostè?
L’home va contestar:
- Necessito diners.
La noia, amb calma va encetar una conversa:
- Per a què?
- L’hivern és a prop. No tenim feina ni jo ni la dona. Tenim una xiqueta de quatre anys.
- Ja li ha explicat això a l’àvia?
- No. La casa estava en silenci. He pensat que no hi havia ningú. En ser dins, he trobat a la senyora dormint. S’ha despertat quan m’hi he acostat.
L’home va deixar caure el ganivet.
- No sóc un delinqüent. Però passem necessitat: tenim gana i fred. Vaig pels masos i recullo tot allò que trobo.
- L’àvia no en té pas gaires de diners. Pot donar-li menjar i llenya, si li demana.
L’àvia, que no havia obert boca fins aquell moment, va parlar:
- He tingut un bon ensurt. Als meus anys, no em convenen aquests tràfecs. Vaig a fer cafè. Ens anirà bé. Segui, bon home. Com a dit la Núria, de diners no ens en sobren. Però el rebost és ple, gràcies a Déu. També tinc roba del meu home que fa cinc anys que és mort. Ja no la necessita.
- No avisaran a la policia? Va preguntar sorprès l’home?
- Per a què? Deuen tenir feina. I aquí no ha passat res. Va contestar la Núria.
- Vostès són molt bones persones.
- I vostè també. Només que nosaltres tenim una mica més de sort.
- Ja fa temps que no en tinc gaire, jo.
- Vostè té una família. Una raó per la qual lluitar. Per cert, com es diu?
- Joan. Joan Llop, per servir-les.
L’àvia va arribar amb el cafè. El seu aroma reconfortant va omplir de caliu la saleta.
- Segui, Joan. Anem a berenar. Després serà millor que vagi a casa. La seva dona passarà ànsia. Si ens deixa l’adreça, la Núria i jo vindrem a visitar-los la propera setmana. I veurem què podem fer.
Tres persones prenien cafè amb pastes al voltant d’una taula, a la vora del foc. S’explicaven experiències i feien plans de futur. Com a vells amics.
Boira
Era un matí molt fred. Les passes de la noia feien cruixir la catifa de fulles.
La tardor havia arribat amb força i el bosc estava guarnit amb un mosaic de colors pastel: verd, ocre, vermell, gris, marró... Caminava lentament, absorta en els seus pensaments. Ells ocells refilaven entre les branques i el sol s’amagava al seu cau fent que el paisatge prengués un aspecte gairebé irreal.
Va arribar a la masia de la seva àvia que ja era fosc. La porta mai no era tancada. Va trucar i no va obtenir resposta. Va entrar. No hi havia llum. El foc cremava a la xemeneia i les flames feien aparèixer fantasmes de colors a les parets. De sobte, va veure a l’avia asseguda a la seva butaca i a un home al seu darrere amb un ganivet.
L’home estava visiblement nerviós. La noia el va mirar i li va preguntar:
- Qui és vostè?
L’home va contestar:
- Necessito diners.
La noia, amb calma va encetar una conversa:
- Per a què?
- L’hivern és a prop. No tenim feina ni jo ni la dona. Tenim una xiqueta de quatre anys.
- Ja li ha explicat això a l’àvia?
- No. La casa estava en silenci. He pensat que no hi havia ningú. En ser dins, he trobat a la senyora dormint. S’ha despertat quan m’hi he acostat.
L’home va deixar caure el ganivet.
- No sóc un delinqüent. Però passem necessitat: tenim gana i fred. Vaig pels masos i recullo tot allò que trobo.
- L’àvia no en té pas gaires de diners. Pot donar-li menjar i llenya, si li demana.
L’àvia, que no havia obert boca fins aquell moment, va parlar:
- He tingut un bon ensurt. Als meus anys, no em convenen aquests tràfecs. Vaig a fer cafè. Ens anirà bé. Segui, bon home. Com a dit la Núria, de diners no ens en sobren. Però el rebost és ple, gràcies a Déu. També tinc roba del meu home que fa cinc anys que és mort. Ja no la necessita.
- No avisaran a la policia? Va preguntar sorprès l’home?
- Per a què? Deuen tenir feina. I aquí no ha passat res. Va contestar la Núria.
- Vostès són molt bones persones.
- I vostè també. Només que nosaltres tenim una mica més de sort.
- Ja fa temps que no en tinc gaire, jo.
- Vostè té una família. Una raó per la qual lluitar. Per cert, com es diu?
- Joan. Joan Llop, per servir-les.
L’àvia va arribar amb el cafè. El seu aroma reconfortant va omplir de caliu la saleta.
- Segui, Joan. Anem a berenar. Després serà millor que vagi a casa. La seva dona passarà ànsia. Si ens deixa l’adreça, la Núria i jo vindrem a visitar-los la propera setmana. I veurem què podem fer.
Tres persones prenien cafè amb pastes al voltant d’una taula, a la vora del foc. S’explicaven experiències i feien plans de futur. Com a vells amics.
Boira