Una casa al mig del bosc

Un relat de: tlasala
UNA CASA AL MIG DEL BOSC


Era un matí molt fred. Les passes de la noia feien cruixir la catifa de fulles.
La tardor havia arribat amb força i el bosc estava guarnit amb un mosaic de colors pastel: verd, ocre, vermell, gris, marró... Caminava lentament, absorta en els seus pensaments. Ells ocells refilaven entre les branques i el sol s’amagava al seu cau fent que el paisatge prengués un aspecte gairebé irreal.

Va arribar a la masia de la seva àvia que ja era fosc. La porta mai no era tancada. Va trucar i no va obtenir resposta. Va entrar. No hi havia llum. El foc cremava a la xemeneia i les flames feien aparèixer fantasmes de colors a les parets. De sobte, va veure a l’avia asseguda a la seva butaca i a un home al seu darrere amb un ganivet.

L’home estava visiblement nerviós. La noia el va mirar i li va preguntar:
- Qui és vostè?
L’home va contestar:
- Necessito diners.
La noia, amb calma va encetar una conversa:
- Per a què?
- L’hivern és a prop. No tenim feina ni jo ni la dona. Tenim una xiqueta de quatre anys.
- Ja li ha explicat això a l’àvia?
- No. La casa estava en silenci. He pensat que no hi havia ningú. En ser dins, he trobat a la senyora dormint. S’ha despertat quan m’hi he acostat.
L’home va deixar caure el ganivet.
- No sóc un delinqüent. Però passem necessitat: tenim gana i fred. Vaig pels masos i recullo tot allò que trobo.
- L’àvia no en té pas gaires de diners. Pot donar-li menjar i llenya, si li demana.

L’àvia, que no havia obert boca fins aquell moment, va parlar:
- He tingut un bon ensurt. Als meus anys, no em convenen aquests tràfecs. Vaig a fer cafè. Ens anirà bé. Segui, bon home. Com a dit la Núria, de diners no ens en sobren. Però el rebost és ple, gràcies a Déu. També tinc roba del meu home que fa cinc anys que és mort. Ja no la necessita.
- No avisaran a la policia? Va preguntar sorprès l’home?
- Per a què? Deuen tenir feina. I aquí no ha passat res. Va contestar la Núria.
- Vostès són molt bones persones.
- I vostè també. Només que nosaltres tenim una mica més de sort.
- Ja fa temps que no en tinc gaire, jo.
- Vostè té una família. Una raó per la qual lluitar. Per cert, com es diu?
- Joan. Joan Llop, per servir-les.

L’àvia va arribar amb el cafè. El seu aroma reconfortant va omplir de caliu la saleta.
- Segui, Joan. Anem a berenar. Després serà millor que vagi a casa. La seva dona passarà ànsia. Si ens deixa l’adreça, la Núria i jo vindrem a visitar-los la propera setmana. I veurem què podem fer.

Tres persones prenien cafè amb pastes al voltant d’una taula, a la vora del foc. S’explicaven experiències i feien plans de futur. Com a vells amics.





Teresa Lasala

Comentaris

  • Un conte[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-11-2019

    Un relat entretingut que comença amb una descripció molt maca. És ben bé com un conte. He vist que ja el vas publicar fa dos anys, suposo que li has fet canvis.

l´Autor

tlasala

2 Relats

1 Comentaris

611 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00