Una carta per dir adéu

Un relat de: olguiles10
Fa temps que molta gent m’incita perquè escrigui aquesta carta i, al final, m’he armat de valor i coratge i l’he aconseguit escriure.
Dos anys… Sí, pensa quant de temps fa ja. Porto dos anys aguantant que surtis amb altres noies davant dels meus nassos, una de les quals era amiga meva, i mai t’he dit res. He seguit en silenci i en la penombra.
Han sigut dos anys molt durs, pensava que no me’n podria sortir, era com una mena de cicle sense fi: em sentia als núvols, m’estampava contra el terra d’una manera molt brusca, m’aixecava i tornava a enfilar cap al cel. M’assemblava a una petita cuca que va cap a la llum perquè és el lloc que li agrada i pensa que no es cremarà, que sempre hi ha una oportunitat de no morir en l’intent.
Durant aquest llarg període de temps, he aconseguit moltes vegades arribar al límit de voler fer les coses més estúpides del món només perquè em veiessis amb uns altres ulls, amb els ulls amb què mires a totes les demés. Jo només volia aconseguir un petit fragment de tu.
No saps les vegades que vaig estar pensant en tu. Sí, això ho diu tothom, però jo em represento més amb aquesta frase: Jo no entro en la teva ment i tu no surts de la meva. Era ben bé així. Quan no era perquè estaves al davant, era perquè escoltava el teu nom, notava l’olor de la teva colònia, sentia la teva veu a qualsevol lloc o, simplement, la teva presència estava rondant pel meu cap com aquell qui res.
Però des de fa uns quants dies i gràcies a la insistència de persones que potser em valoren molt més que tu, tot s’ha de dir, he decidit dir adéu al meu amor per tu, estic farta d’esperar una cosa que potser no arriba a passar mai. Jo tinc una vida i l’haig de viure amb tu o sense tu, entens? Si vols venir, sempre hi haurà un lloc per tu, potser no serà el mateix que ara, però sempre tindràs un racó per poder compartir moments amb mi. Bé, de moments n’hem compartit, encara que potser tu no te n’has adonat.
Doncs crec que ja arribo al final... Ostres, final, no m’agrada aquesta paraula, sona com a acomiadament per sempre, no creus? Millor posem al desenllaç de la que podria haver sigut una gran història.
Trobaré a faltar aquells ulls que em buscaven la mirada de tant en quan, aquell somriure trapella que em llençaves quan acabaves de fer alguna cosa de la que no es pot riure, aquella olor tan peculiar a colònia esportiva... Però bé, potser ho seguiràs fent, encara que jo ja no sentiré aquelles papallones que volaven com boges dins del meu estómac per poder sortir.
Adéu i, sobretot, sigues feliç.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

olguiles10

1 Relats

0 Comentaris

494 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor