Una canya d'aranya

No hi feia res que l'escena es repetís des de feia ja uns mesos: quan el drac treia la seva esgarrifosa testa per l'entrada de la cova, als habitants del llogarret, parapetats darrera els merlets de la muralla, se'ls posava la pell de gallina en contemplar la flamarada que exhalava aquella boca farcida d'ullals i els enverinadors fums sulfurosos que es desprenien d'aquells narius enormes. Si aquesta visió ja era colpidora, la figura del capità de l'exèrcit del rei avançant en solitari dalt del seu cavall blanc cap a la bèstia enutjada posava els pèls de punta a l'ànima més flegmàtica: s'engegava una altra vegada el ritual d'entregar-li al monstre una ovella per apaivagar la seva sed de sang. L'anyell a sacrificar belava trist, com si fos conscient del seu destí, encamellat al damunt de la sella de muntar, mentre el genet s'acostava cap a la bèstia a pas lent però ferm, talment com el condemnat s'atança al botxí. I si fins aleshores aquestes imatges ja provocaven el silenci més pregon entre els aterrits vilatans, el clímax arribava quan el cavaller desapareixia per l'entrada de la cova, deixant al respectable sense alè en començar a imaginar-se el terror que suposava ficar-se ben bé al niu d'aquell ésser mitad rèptil, mitad au. Les dones iniciàven uns lletanies per l'ànima d'aquest home valent, mentre la resta del poble mantenia un silenci només trencat pels esgarips sinistres dels negres corbs voleiant sobre el camp de batalla, vaticini de mort cruenta. En Jordi, que així s'anomenava el cavaller, intentaria de nou d'atestar un cop mortífer a la bèstia aprofitant la seva distracció cap al xaiet, tot i que, fins aleshores, havia estat debades.
- Bones, i perdona'm si les meves flamarades no han estat a l'alçada de les circumstàncies; arrossego un mal de coll des de fa uns dies i no acabo de fer net. M'has dut les verduretes? - va deixar anar el drac d'una tirada.
- Sí, les duc al sarró; per cert, si mai perdo un pebrot pel camí mentre m'acosto a casa teva, ja em diràs com els explico després el perquè d'aquesta càrrega, a veure si seré jo l'escalivat per connivència amb l'enemic… Com has cuinat el xai, aquesta vegada, a les fines herbes?
- I què vols que hi faci, si un és vegetarià! Digue'ls que t'han caigut els pebrots a terra en veure'm, que segur que ho entendran! La carn d'ovella te la guiso com a deferència, que ja saps que a mi em fa venir bàsques, aquesta pudor de llana. Avui te l'he cuita a foc lent, ben torradeta per fora i ben crua per dins, talment com si fos un roast-beef, a veure si t'agradarà.
- Ep, no oblidem la comèdia - i en Jordi va deixar anar un Per tots els sants, mort al diable! que va ressonar per tota la cavitat i fou perfectament audible des de fora,mentre feia petar l'espasa contra el seu escut. A la vegada, el drac va deixar anar una nova llambregada de foc per la part alta de la cova, l'extrem de la qual va arribar a sortir per l'entrada. Així que els crits del poble espectador van arribar a les oïdes dels nostres protagonistes, aquests van continuar amb la seva xerrada com aquell qui no vol la cosa.
- Escolta Paff, el meu rei m'ha dit que la situació al poble és crítica pel que fa a la carn de xai: un seguit d'avortaments inesperats en ovelles que havien estat cobertes per primera vegada ha provocat una situació de carència insostenible, i si el poble comença a patir gana, podries ser blanc d'un atac massiu com a responsable directe d'aquesta situació, i a mi m'agradaria estalviar-me la carnisseria.
- Desagraïts! Doncs digue'ls que em duguin més llegums, què carai!
- Com vols que entenguin que t'alimentes de grana, com un vulgar pollastre! Ja m'empescaré alguna cosa…
- Ah, no, això sí que no! Com a garant de la saviesa oriental mil·lenària, sóc jo qui et proporcionarà una sortida digne a aquest atzucac, i ara t'explico el meu pla. Per cert, abans de marxar, recorda de fer la jugada, que la partida d'escacs està d'allò més emocionant i jo diria que estàs en posició de zugzwang. Ah, i no t'oblidis dels efectes especials!
En Jordi va fer el que li havia dit i, després de cruspir-se el guisat, de moure la peça que tocava, i d'escoltar atentament el pla de l'animal (una animalada, evidentment), va sucar l'espasa en un bol ple de sang de xai, se n'esquitxà per sobre de la cota de malla i es disposà a sortir al galop de la cova, moment en què el drac treia de nou el seu cap amenaçador a l'exterior, amb un bram eixordador que deixava clar als ingenus assistents les seves males puces. El poble es sentia alleugerit en veure aparèixer amb vida al seu heroi, qui exposava la seva carrera (artística, més aviat) per a mantenir a ratlla l'amenaça del monstre.
El cavaller, després d'inacabables converses amb el rei, el va aconseguir convèncer de lliurar la seva filla a la bèstia, la bellíssima princesa Griselda, a canvi de restaurar la pau en el seu reialme lliurant-lo definitivament d'aquest malson. Els detalls del que havia rumiat el drac, per raons òbvies, no podia revelar-los, però la confiança del rei en un home que demostrava el seu valor d'aquella manera va estalviar-li d'haver de donar més explicacions.
I així va arribar el dia més trist per al rei. Abraçà na Griselda amb llàgrimes als ulls i es dirigí al capità Jordi amb aquestes paraules: Fes el que hagis de fer.
Aquest cop, els gemecs de les padrines van començar molt abans, així que van aparèixer a cavall pel pont llevadís. Na Griselda va girar-se cap a la muralla, dirigint una mirada aterridora al seu pare anímicament destrossat. L'espectacle conmovedor dels mil·lers de mocadors agitant-se en senyal d'acomiadament seria recordat per sempre més per aquells verals.
Quan finalment van creuar l'entrada de la cova, na Griselda va notar quelcom estrany en l'amosfera quan en Jordi va dir:
- Hola, com anem? Vinga, et presento la princesa Griselda. Griselda, el drac Paff. Ep, nois, no perdem el temps i anem al gra. Griselda, dona'm la teva lligacama, si us plau. A punt de marxa, Paff? Si vols, rosega aquestes quatre pastanagues abans de sortir, que feia dies que no ens vèiem i la panxa ja deu tocar l'esquena.
- Parles amb un drac? La meva lligacama? Que potser sortim d'excursió? No entenc res de res.
El monstre va prendre la paraula:
- Benvolguda Griselda, em dic Paff i sóc un drac màgic que ve de l'extrem orient. Allà, a diferència de les vostres terres, els dracs són animals mitològics que desperten les simpaties de tothom, portadors de bones noves, savis reconeguts pels seus consells i animadors de festes de petits i grans, els quals em reben amb crits de joia cada vegada que em veuen aparèixer. Obligat a marxar del meu país per deslocalització de la producció, quina ironia del destí, la meva gran sorpresa fou que aquí erem vistos com a la reencarnació de tots els mals, la representació del dimoni i la font de tota desgràcia. Quina sort la meva en entrar en contacte amb en Jordi, valent cavaller i millor jugador d'escacs, qui va comprendre de seguida la meva situació deseperada i va trobar-hi una solució temporal més d'acord amb els vostres sentiments envers nosaltres.
- Atura't! No tenim temps per a tanta xerrameca, ja t'ho explicarà més endavant, Griselda, confia en ell i en la meva paraula. Va dona'm la lligacama i anem per feina - insistí en Jordi.
- Però això és increïble! Com carai vols que hi trobi cap i peus, a una situació com aquesta? - va replicar la princesa.
- És el meu pla, l'he rumiat molt i, si ni així te'n fas càrrec, no oblidis que, fet i fet, això no és més que un conte de fades - va respondre el drac.
Quan el poble expectant va veure eixir de la cova la princesa Griselda a cavall, menant el drac amb una corda que s'unia a la lligacama que envoltava el coll de la bèstia, i en Jordi a peu al seu costat, van dur-se les mans a la boca i van proferir un Oooooh! tan a l'uníson que semblaven dirigits per un mestre de cant coral. No n'hi ha per menys, donat que el que esperaven veure eren tan sols les sabates i la coroneta de la princesa sortint rodolant del refugi del drac. A pas lent però majestuós a l'hora, dama, drac i cavaller van arribar fins a la porta de la muralla, on en Jordi va dirigir les següents paraules al rei, astorat per una imatge que li semblava poc menys que prodigiosa:
- Benvolgut Rei i Senyor meu! La bellesa de la princesa ha fet l'efecte d'un encanteri sobre la ferotgia del drac, el qual, sota la influència màgica de la lligacama de la vostra filla, ha quedat amansit com qualsevol dels xais que s'ha cruspit en aquests darrers mesos. Doneu-nos pas al castell i comproveu Vos mateix la certesa de les meves paraules, perquè el monstre ja no ens atacarà més i només serà a partir d'ara font de benaurança per al nostre poble.
El rei, atordit encara per un desenllaç miraculós, va accedir a totes i cadascuna de les peticions del cavaller en Jordi. I així fou com el drac va ser instal·lat en un espai obert dins del poble amurallat, on els habitants podien contemplar-lo sense cap por. Quan la lligacama va començar a donar signes de deteriorament, les padrines cosidores del poble van esmerçar-se en fer-ne de noves, a quina més brodada i colorida, les quals, després de vint-i-quatre hores d'estar col·locades en la cama de la princesa, ja quedaven ungides de la màgia que feia amansir al monstre.
I no cal dir que l'animaló va atreure a un munt de visitants de totes les contrades, les divises dels quals van enriquir d'allò més les arques del reialme, que a la vegada va veure florir un negoci inesgotable de lligacames batejades amb les propietats fabuloses que els atorgava la princesa del regne i que competien en vendes amb d'altres objectes més propis del comerç de l'època (com les relíquies tipus l'ou dret de Judes, la cresta del gall que va fer plorar amargament a Pere o l'oliva que es va empassar el centurió quan va veure les monedes traïdores).
En Jordi es va acabar casant amb na Griselda, bàsicament pressionat per en Paff, que no volia perdre de vista al seu rival d'escacs. I si després el
van fer sant per haver obrat un prodigi com aquell (el d'aguantar la consentida i malcriada princesa durant tants anys, què us pensàveu?), això ja són figues d'un altre paner. Llàstima que només la part tètrica de les llegendes trascendeixi en el temps, quan, en molts aspectes, són una pura comèdia.

llpages