una cafeteria qualsevol de Sant Cugat.

M’estic prenent un te i a la taula de la meva esquerra hi tinc una parella de no més de quaranta-cinc anys, tots dos han demanat un tallat amb sacarina i un croissant.
Els dos litiguen per llegir el mateix diari, des d’aquí m’arriba el flaire del croissant obert ara mateix pel mig. Ja és tard per esmorzar, suposo que al ser festiu s’hauran llevat molt tard. Qui sap a quina hora anit es varen ficar al llit o pot ser aquest matí s’hi ha entretingut molta estona fent sexe i després els ha fet mandra de preparar-se l’esmorzar.
L’home es treu un paperet de l’infern de l’americana i compara el seu número amb el que hi ha exposat a la pàgina del periòdic. Ara arrufa el nas, això vol dir que ja pot estripar el paperet.
La dona li ha pres els fulls de color salmó del diari, així també s’entreté.
La cambrera, vestida de dalt a baix tota de negre, no para de feinejar, de fer soroll amb les tasses, els platets i les culleretes i si no, obre i tanca la maquina registradora.
També se sent com esbufega el monstre que li regalima cafè pels narius com si fossin mocs, o bé se li estigués escapant el pixum d’una titola que ja té la molla fluixa.
Si vinc a aquesta cafeteria és perquè sé que aquí no em coneix ningú i no em cal posar una cara diplomàtica, fer-me el simpàtic i amable amb tothom que em saluda, aquí em puc aïllar del món, centrar-me en la lectura d0una entrevista, valorar els clients que hi entren i surten, muntar-me una fantasia amb alguna dona que la trobi força guapa, solidaritzar-me amb aquella noieta sud-americana, que serveix a les taules i té el cul gros, ja què és renyada pel seu encarregat, també és un sud-americà.
Ara arriba un altre solitari com jo, aquest prefereix seure davant la barra i demana un cafè amb llet.
Dues dones, d’uns quaranta anys, que s’esforcen per mostrar-se ben atractives i s’adrecen als lavabos, no poden evitar davant d’un oportú mirall al passadís, de fer-se un examen de reüll. Necessiten comprovar que continuen mantenint un bona pistonada i volen saber com els veuen els homes, si es senten desitjades, aleshores tot va bé i, si a més, són envejades per altres dones encara més bé.
Ara la noia sud-americana està repassant la comanda d’una taula amb la cambrera que duu la maquina de fer cafès, tracten de posar-se d’acord de què eren els entrepans per saber que és el que han de cobrar, veig que enllesteixen ràpid, ja hi estan avesades.
El que sembla més manaire, també va de negre, seu a la taula més arraconada amb un munt de papers i una calculadora, ara fa venir al que està confinat a la garjola amb els perols, la fregidora i els fogons, castigat a no veure mai la llum del sol i conformar-se amb la llum d’un trist fluorescent, discrepen de les despeses, els càlculs no són del gust del manaire i m’ensumo que avui li tocarà el rebre a tothom.
Ara m’ha llançat una llambregada recriminatòria, s’ha adonat que l’estic observant i jutjant. Si em tolera és perquè sóc un client i la pela és la pela.
Val més que ja foti el camp, m’hi he esta gairebé dues hores. M’alço de la cadira i adéu-si-hau.