Una bona tarda

Per no tenir, no tenia ni nom propi. Quan va néixer els pares van decidir posar-li Mariona, però el pare, en el moment d'inscriure-la, va dir-li al funcionari:
—Marilyn!
Estava boig per la Marilyn Monroe i, sense fer cas a la dona, li va posar aquest nom a la seva filla. La Marilyn feia vint-i-set anys que treballava de correctora a la mateixa notaria, tancada en una habitació grisa i avorrida que hagués deprimit a qualsevol. Tot i això, ella aguantava com una lleona sense entendre com el notari encara dubtava entre benedor i venedor en cada escriptura de compravenda. Seia a la mateixa cadira des del dia que va entrar en aquell traster reconvertit en despatx, els peus no li tocaven a terra i els farbalans de les mànigues li molestaven molt, tant com abans, quan corregia amb llapis com ara, que ho feia amb ordinador. La roba massa ajustada per com era de grassa i unes sabates de taló alt i de deu temporades enrere, junt amb el maquillatge cridaner, li donaven un aspecte còmic que produïa un efecte hipnòtic pel qual ningú podia deixar de mirar-la.
Soltera i sense expectatives de tenir parella, ja rondava la cinquantena, filla única, ja que el seu germà petit va morir feia ja una pila d'anys, i amb els dos pares contínuament malalts a casa... El futur no era massa engrescador.
Tenia els ulls vermellosos de tanta estona davant la pantalla de l'ordinador, ja eren quarts de vuit del vespre. Habituada a quedar-se a fer hores extres, no podia parar ni un moment. Les escriptures, sense excepció, sempre eren urgents, per a l'endemà al matí. Aquell dimarts, ordinari i avorrit com la resta de la setmana, ja estava arribant al final quan, en girar el full del plec de paper oficial, va veure «Abinguda Maria Cristina», ja era massa per aquell dia, no va poder seguir treballant i allà es quedava tot fins a l'endemà.
En sortir del seu cau va revisar al taulell de la recepció els documents per corregir que li havien deixat per a l'endemà, amb l'extraordinària sorpresa de trobar, entre el feix de carpetes i la columna de fusta, una pistola. La va agafar al·lucinada i va seure en una de les butaques de cortesia que omplien aquell espai.
—Una pistola —va murmurar—. Carregada, plena de bales. Qui la pot haver deixat aquí?
Aquella arma, lluny d'espantar-la, la va fer sentir poderosa, la va besar i, en un camí de baixada, la va fregar entre els seus pits, el ventre i entre les cuixes. Era l'amant que no havia tingut mai, el que la protegia dels altres, el que la feia estar per damunt de tots. Era el seu home, el company... El revòlver li donava plaer en aquell tacte fred amb l'entrecuix tebi i, per primera vegada, imaginava i sentia el que creia que era el més semblant a jeure al llit amb un home.
Passat aquell acalorament inicial i la sorpresa de la troballa, la va guardar dins de la bossa de xarol color rosa brillant i va decidir que, si l'havia trobat ella, era que el destí havia fet que fos així. No sabia encara què faria, si anar a la policia o quedar-se-la i no dir res. Si algú buscava la pistola els pròxims dies per la notaria, ella no en sabria res.
Com sempre era l'última que marxava de la feina, va tancar la porta de fusta gruixuda de la notaria amb tres claus diferents. Estava al quart pis i, en pitjar el botó que cridava l'ascensor, va sentir com la maquinària vella i sorollosa de l'aparell es posava en marxa. Va obrir la reixa de l'ascensor vetust, la porta interior de fusta es va tancar i, mirant-se al mirall interior mentre baixava a la planta baixa, es va posar unes desproporcionades ulleres de sol de pasta negra. Havia nascut una nova Marilyn.
El garatge on guardava el cotxe estava només a dos carrers, era públic, però la notaria tenia un acord i tots els treballadors hi tenien plaça reservada. La seva, com no podia d'altra manera, era la més allunyada i estava a la planta menys cinc.
De nou en un avorrit ascensor va baixar, tota altiva, fins al pis on l'esperava el seu petit cotxe utilitari. Va seure damunt de dos coixins que li permetien una moderada visibilitat dels carrers, i a l'extrem del seient, per poder arribar als pedals.
El cotxe es va posar en marxa i suaument va sortir de la seva plaça d'aparcament. En anar a creuar per davant de les escales per pujar o baixar a peu, una dona jove en va sortir de sobte, ella va poder frenar quedant a dos dits de les cames de la noia, la qual va començar a cridar-li tota mena d'improperis i insults. La Marilyn va baixar el vidre donant voltes a la maneta.
—Perdona, has sortit de sobte i no t'he vist. Estàs bé?
—Bé, de miracle! Qui et penses que ets tu? Com vas així per dins del pàrquing? Estàs cega o què? —no deixava de cridar la noia, sense escoltar les disculpes.
Un tret amb un soroll apagat es va sentir per tota la planta, la noia va caure a terra amb un forat al front, morta i dessagnant-se. La Marilyn, des de dins el cotxe amb les ulleres de sol posades al cap, somreia. Ja havia trobat una utilitat a la pistola. Mira que fàcil, prémer el gallet i tot havia acabat. Silenci, ara ja ningú l'escridassava.
Mirant-se la noia ara muda i fa un moment cridant com una boja, va decidir no deixar-la allà tirada, la portaria a algun carreró per deixar-la i que tardessin una mica a trobar-la.
En baixar del cotxe va ser conscient de com era d'alta la noia, va cavil·lar com podria fer-la cabre dins del maleter. Era el primer tret i se sentia poderosa, ni espantada, ni amoïnada, ni gens de por. Ara tenia el poder ella.
Com va poder, va encabir-hi la noia, que va acabar en una postura esperpèntica. Sagnava de tal manera que es va xopar el vestit, però lluny de penedir-se pensava que ja el rentaria, que de vestits n'hi havia molts, però eren ínfimes les possibilitats de trobar una pistola carregada, i per tant havia de gaudir-ne.
Va tancar la porta del maleter del cotxe, ajustant-se el vestit es va mirar al retrovisor i va tornar a engegar el cotxe. Lentament va anar avançant, donant la volta a la planta fins a arribar a la rampa de pujada, on un conductor novell estava fent una sèrie de maniobres per encabir el seu cotxe enorme en un lloc evidentment més petit.
La Marilyn es va aturar, pacient, fent-li senyals al noi perquè no anés de pressa i no és poses nerviós. El noi li va agrair també fent gestos. «És bufó, aquest xicot» va pensar ella. «Té pinta que podria arribar a ser un bon marit.»
Els minuts passaven i el noi, molt maldestre en la conducció, cada cop quedava més travessat al mig del passadís. La Marilyn va baixar del cotxe i es va acostar al noi.
—Hola, em deixes donar-te un cop de mà? Són difícils aquests cotxes tan grans.
El noi se la va mirar bé, ara que era fora del cotxe i li va recordar l'agent de policia que feia d'informàtica a la sèrie Ments criminals, que emetien a la televisió passades les dotze de la nit.
—Eh... i tant! Em faràs un favor, perquè jo no me'n surto —va dir el noi intentant no mostrar sorpresa.
—Au! Tira cap a l'altre seient, que jo te'l poso a lloc en un moment.
El noi va passar per damunt el canvi de marxes i va seure al costat. Ella, amb un gran esforç, va pujar al cotxe enorme i es va aposentar al lloc del conductor. Va treure la pistola i un tret al cap del noi el va matar instantàniament.
«Llàstima de mascle» va pensar ella, mentre amb gran agilitat aparcava el cotxe en un lloc adient a la seva mida. Se'l va mirar de dalt a baix, fins i tot en aquella posició tan estranya en què havia quedat després del tret, tenia cara de bon noi. Va decidir deixar-lo allà, treure'l amb el poc espai que hi havia entre els cotxes i pujar-lo fins al maleter del seu cotxe era gairebé impossible de fer. Va treure la clau del contacte i es plantà altre cop davant del seu volant. Un cop de porta i endavant per donar la volta a la planta i pujar tranquil·lament dues plantes més.
En arribar al final de la rampa va veure dos companys de la notaria parlant al costat del cotxe d'un d'ells. La recepcionista i l'encarregat en escriptures de caràcter empresarial. Estaven un pèl massa junts per ser només companys de feina. Ella, joveneta, rossa i exuberant, portava una faldilla impossible de no fixar-s'hi de curta com era, quan s'ajupia se li veia tota la roba interior. Ell un quarantí casat i amb tres fills, fart de la família i que, tot i que ja tenia una panxeta més que prominent, encara es creia un home seductor com pocs a la ciutat.
La Marilyn va aturar-se al costat i amb un esforç notable va baixar el vidre de la finestra.
—Hola, nois, encara no marxeu cap a casa? —va preguntar-los intentant iniciar una conversa.
—Sí, sí. Ara marxem ja. Mira, eh... Aquí comentant les últimes trucades del dia —va respondre esquiu ell.
L'aire de superioritat que tenia la parella sobre qui consideraven una persona estranyota amb què els havia tocat treballar, va salvar la Marilyn que es fixessin amb la sang del vestit, que, per altra banda, com era tot florejat quedava bastant dissimulada.
Ella, dins del cotxe, va notar aviat aquesta tibantor i alhora que anava fent preguntes per establir una mena de lligam també pensava com hauria de ser assassinar gent coneguda. Mentrestant, un formigueig li recorria el ventre i l'entrecuix, va treure la pistola i dos trets encertats un al front del company i un altre al damunt de l'orella de la noia li van contestar la pregunta.
Tampoc va sentir res d'especial. Esperava una mica més d'emoció, de culpa potser, però és que només sentia plaer. Aquest parell sí que els hauria de carregar al maleter del cotxe. Va encarar una mica el cotxe perquè no fos tan difícil l'operació. Va obrir el maleter i va col·locar-hi la noia, que tenia menys envergadura. Estirant pels peus el noi, va rodejar el cotxe i fàcilment el va posar estirat al seient del darrere.
«Quina pena de parella, però bé, el seu destí era morir avui» pensava ella mentre tornava a pujar al davant del cotxe. «Mai havia tingut una sortida de la feina tan divertida. Quina emoció!» pensava en donar de nou la volta a la clau de contacte.
Gaudia de la tarda encara que fos en un ambient tan fred com la d'un aparcament, el qual no distava tant en fredor de la seva petita habitació grisa a la notaria. Va tornar a conduir a velocitat de passeig fins a arribar al piló on havia d'introduir el tiquet de l'empresa. La casualitat va fer que aquell dia, precisament aquell, l'aparell no li acceptés la targeta. Un home que devia estar a punt de jubilar-se va conèixer el cotxe i la noia i, pesadament, va anar a trobar-la.
—Bona tarda, senyoreta. No li reconeix la targeta? —va dir l'home.
—No, no hi ha cap manera que ho faci —va dir amb una veu ensucrada.
—Deixi-me-la, si us plau, que provaré jo.
Va introduir el cartó obrint-se el pas a l'instant, però en tornar-li va veure el cos del noi al seient del darrere i, espantat, es va fer enrere. Àvida d'experiències, la Marilyn va sortir del cotxe pistola en mà i sense donar temps que l'home fes cap pregunta, un tret entre ull i ull el va deixar estès a terra panxa amunt.
Aquesta part era la més desagradable i pesada, això de carregar els cossos al cotxe hauria de ser d'alguna altra manera. Després de cinc assassinats ella portava sang a les mans i als braços, al volant, els seients del darrere estaven xops, igual que el maleter, que semblava una petita piscina on suraven els dos cadàvers en un llit de sang.
Ajustant-se les ulleres de sol, va pujar al cotxe per sortir ja definitivament de l'aparcament i va encarar, feliç, l'àmplia rampa de sortida, veient el sol com ja s'amagava darrere dels edificis.
Avançava pel passeig cantant una cançó que sonava a l'emissora quan una parella de Mossos d'Esquadra la van fer desviar i aparcar al costat de la vorera. «Tan bé que anava la tarda. Què voldran aquests ara?» remugava mentre abaixava el volum de la ràdio.
El mosso es va acostar i donant uns copets al vidre li va fer senyals que el baixés.
—Bona tarda, em permet els papers del cotxe i el seu permís de conduir? —va dir-li mentre feia la típica salutació militar.
—Ara mateix, agent —va respondre ella.
El policia es va posar dret mentre ella buscava els papers, en donar-los-hi, va reparar que estaven tots tacats de sang igual que les mans.
El policia, sorprès, però ben entrenat, va mantenir la calma, es va fixar en el volant i en la noia tota xopa de sang fresca. En mirar al darrere va veure els dos cossos dels homes, va acostar-se al vidre posterior per poder veure-ho millor i fer-se una idea de què anava tot allò. Va ressonar un tret a tocar d'ell.
—Maleïda assassina! —va cridar traient la seva pistola i apartant-se del cotxe convençut que havia intentat matar-lo a ell o al seu company.
El silenci, per al mosso, era absolut. Durant uns segons només sentia un soroll agut per haver-li disparat tan a prop seu.
Apuntant la conductora, va acostar-se de nou al cotxe, guaitava amb cura què passava en l'interior fins que va estar prou a prop per poder veure l'escena.
La Marilyn jeia morta, estirada al seient del davant amb un tret al seny que s'havia fet ella mateixa.
El mosso mirava el seu company amb cara de no entendre res, però el que més el va sorprendre és que aquella dona somreia. Semblava que havia tingut una bona tarda.