Una bona mare

Un relat de: Pere Bartrés

Mai havia estat tant trista.

No, no te’n vagis. Queda’t, queda’t a parlar amb mi, escolta’m... Però tu no em fas cas. Un cop més te’n vas, marxes sense tancar la porta, sense mostrar cap respecte per casa meva, que és casa teva. Quan temps ha de durar aquesta edat tan difícil, ni jo, que sóc la teva mare, ho sé. L’únic que certifico és que la teva insolència, i el que comporta, m’està matant. Creix, fill meu, creix ja d’una vegada. Que no veus que ja ets massa gran? A la teva edat hi ha coses, moltes coses, que ja hauries d’haver deixat enrere. Vols ser adult, comportar-te com a tal, però ni t’hi acostes. Els qui han deixat l’adolescència a l’esquena, fill meu, escolten la seva mare. Li fan cas.

Recordo el dia que et vaig parir. Vas deixar el líquid vital que t’havia protegit fins aleshores enrere, sense cap remordiment. Vas lliscar cap a la superfície, vas xisclar i vas obrir els ulls a un nou món, a una nova vida. De seguida vaig creure en tu i en les teves possibilitats. Tu erets especial. Diferent. Vaig cuidar-te com el millor dels meus fills, protegint-te, alimentant-te, guiant-te, aconsellant-te... i un temps després vas començar a caminar. De petit ja eres entremaliat, però la teva indòmita supèrbia encara persistia oculta al pas dels anys i entre tu i jo hi havia un amor tant gran com profund. M’escoltaves, en aquells temps encara m’escoltaves; i em feies cas. Van passar els anys i tu cada cop corries més i més, però mai deixaves de mirar enrere per assegurar-te que la teva mare t’estava seguint, sempre ben a prop teu. T’ho vaig donar tot en aquella època. Tot. Vaig entregar-me a tu sense reserves, com només sap fer-ho una mare, donant-te el millor de mi. Tu em somreies, m’admiraves, intentaves entendre els meus consells, els meus secrets, jugaves amb mi... i m’estimaves, m’estimaves molt... Junts vam plorar, vam caminar, vam riure, ballar, cantar, pintar, descobrir, entendre, escriure, estimar… Quina edat més dolça... Confiava en tu i et vaig donar llibertat, i eines per gaudir-la. Vaig posar la meva saviesa al teu abast per qualsevol dubte que poguessis tenir i et resolia els problemes que t’anaven sorgint conforme creixies. Mai et vaig fallar. Mai et va faltar de res. Et vaig guiar, et vaig ensenyar què s’havia de fer i què no.

Però després, un dia, la revolució.

D’hòsties en tenies i en tens per a tots. Estàs boig, completament boig, fillet. Quin tracte tant ignominiós per una mare, aquest... sang de la meva sang... quina vergonya. Sóc una bona mare. Tu, fill meu, encara que t’estimo, un mal fill. Em destrosses. Em maltractes. M’humilies. M’enfonses. Em menteixes. Em traeixes. Em robes. Em menystens. M’enganyes. Em cremes. Em sulfures. Em colpeges. Em mates. Tu, qui ho havia de dir, el meu fill predilecte, convertit en un parricida. Això demostra no has entès res del que t’he explicat, res del que t’he dit. La meva vergonya hauria de ser la teva. Quan em mori, fill, cridaràs el meu nom, no ho oblidis. Ploraràs amargament la meva absència com mai ho havies imaginat, fins la fi dels teus dies. Aleshores sabràs per primera vegada el que és sentir-se sol, desprotegit, cohibit, insegur, indefens, marginat, exclòs... i aquets sentiments no t’abandonaran mai; seran com un nus permanent de nervis dins del teu estómac. Perquè tu, que et comportes com l’ignorant que no ets, encara no has après, encara no vols admetre, després de tant i tant temps, que estàs molt equivocat, que tot i que ets capaç de raonar amb intel•ligència, a la pràctica, fill meu, gairebé no fas res ben fet. No apliques bé les teves idees. Penses, però actues com si no ho haguessis fet. No recordes el que et vaig ensenyar, fill, No ho recordes. No en vols saber res dels savis consells de la teva infància. Quina vergonya. Quina vergonya. Això no se li fa a una bona mare. Mare, diràs brandant el fatídic punyal que em durà a un nou lloc, Perdona’m Mare, no volia fer-ho... No volia clavar-te’l... Perdona’m, perdona’m MareTerra... Ho sento molt... Mare, MareTerra... no te’n vagis, torna.
Però llavors ja serà tard, fill meu, massa tard... i tu? Et quedaràs sense planeta.

Pere Bartrés.

Comentaris

  • Que no sigui un vaticini.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 04-02-2012

    Em temo que, en lo referent a la mare Terra, tots tenim un mal comportament. No estem disposats a renunciar a cap de les nostres comoditats, tot i que en sabem les conseqüències.
    Molt encertat el paral•lelisme, ara que també està malauradament de moda el maltracte filial.
    Espero que el teu relat no sigui un vaticini.

  • Relat amb[Ofensiu]
    free sound | 03-02-2012 | Valoració: 10

    dos missatges clars,
    Cal cuidar a la mare i a les persones que ens estimen (o que en fan més dolç el viatge), i que cal cuidar també la Mare Terra que és la que ens alimenta, i oxigena...
    Peces vitals de la vida.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

11539 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!