Una bona feina: Vuitè capítol: El ball de la dona

Finalment en Pere va arribar a destí. Va buscar aparcament infructuosament durant mitja hora. Finalment va poder deixar-lo en un lloc que no estava asfaltat després de discutir breument amb un altre candidat al lloc, que ja havia posat mig morro a dins. Tot i així encara estava a uns cinc-cents metres del polisportiu on se celebrava la festa. Es va posar l'abric i va introduir l'espasa a la beina. Amb el fred que feia, no era cosa d'anar per aquells carrers vestit només amb una casaca de Miguel Strogoff. Imaginava les noies que anirien amb aquells vestits d'època ensenyant aquells muscles delicats i una mica ossuts. Era hivern encara i qualsevol insinuació d'allò que estava tan amagat pels rigors de l'estació era benvingut amb fervor. A part d'aquestes petites concessions a l'exhibicionisme, probablement també es regalarien els seus ulls amb alguna disfressa de vampiresa o de diablessa, amb els quals alguna agosarada ensenyaria sens dubte les cames, cames llargues i embotides en mitges insinuants, xarxes de fondària rematades amb unes sabates de taló d'agulla, tot un lot de peces del joc tan antic del fetitxisme.
Va arribar una mica tard. Quan va creuar la porta del local després de comprar la corresponent entrada, l'orquestra, una formació d'aquelles de les que tothom n'havia sentit parlar, ja havia començat. Però encara no hi havia gaire ambient de ball, molt poques parelles havien sortit a la pista i la cosa tot just començava a escalfar-se. Es va dirigir a la barra del bar. Va demanar una cervesa. Va començar a mirar al seu voltant. Hi havia una mica de tot: Ossos polars, cavernícoles, vestits d'època, Napoleons, també hi havia algun grup graciós, com un que anava disfressat, si es podia dir així, de tots els elements del plumier: Un llapis, una goma, una esquadra, un tippex. Quan estava a mitja ampolla i ja havien tocat dues peces més, va sentir que l'orquestra interpretava una "ranchera". Al cap de pocs compassos va sentir la veu dolça d'una dona que li va dir "Balles?". Reposat de la sorpresa li va dir que sí. No estava la cosa com per donar carabasses a la primera que passés. La noia anava vestida de mexicana, cenyida de cintura cap amunt, ensenyant els muscles, el coll i la part superior dels braços. La seva pell era delicadament blanca. Se li notava que havia perdut la morenor de l'estiu al llarg de tots aquells inacabables dies de temps rúfol i desagradable, que ja semblava que s'acabaven. De cintura cap avall el vestit s'eixamplava i li arribava fins als peus. Era un hàbit amb molt de color i ple de volants. Portava una trena que deixava al descobert un coll deliciós. Una mitja màscara d'aspecte venecià la feia encara més enigmàtica i desitjable. Només se li podia veure la boca, que mentre varen ballar es va mantenir sempre oberta esbossant un somriure seductor.
La cançó va durar uns tres o quatre minuts, temps standard de la majoria de temes, durant els quals no varen parar de girar i girar. Li arribaven els efluvis del seu perfum, un perfum delicat i fonedís que l'embriagava. Quan va acabar la peça es va girar un moment cap a l'orquestra per aplaudir. Quan es va tornar a tombar cap a la seva parella, havia desaparegut. En aquell moment hi havia molta gent a la pista, però entre la munió de caps, molts d'ells amb barrets, va poder veure al fons com la seva balladora abandonava el local, seguida a poques passes per un individu vestit de "mariachi". Vés, ara resulta que ja tenia companyia i que tot era un joc, el ball de la dona, la transgressió de totes les regles i de totes les normes, la noia que ja tenia un home que compartia la seva vida i que només havia volgut passar-s'ho bé sota l'anonimat d'una màscara. L'únic que li quedava d'aquella trobada era l'aroma, un perfum intens i suggeridor amb reminiscències orientals.