Una antiga llegenda

Un relat de: llàgrimes de neu

Una antiga llegenda de la meva família explicava que quan la terra era jove i els arbres aprenien a créixer, i els grans rius encara no havien desembocat en mars, el sol i la lluna no coneixien el seu camí. El sol jugava amb els núvols i el vent, sense pensar en cap moment que potser existia per una altra cosa. Amb la il·lusió i la ingenuitat d'un nen, es distreia i jugava descobrint l'hivern, la primavera, lestiu i la tardor. La lluna, mentrestant, es cobria de fosc i es preguntava perquè havia d'estar sola. Cada un anava al seu aire, sense mirar enrere ni endavant, fins que, sumits en els seus jocs i pensaments, es van xocar, esquena contra esquena. La sorpresa va ser que del xoc, petits trossets van sortir volant, puntets que il·luminaven i que des de llavors van acompanyar la lluna perquè no es sentís sola en la foscor. Tots dos, sorpresos, es van descobrir i van veure el que tenien en comú i el que els feia diferents. Però feia molt temps que estaven tots dos sols i ja començaven a avorrir-se, quan ja ho havien descobert tot, i van decidir fer petits éssers per observar-los i jugar-hi. El sol va fer aus que volessin, animals terrestres com cèrvols i serps; mentre que la lluna feia peixos, llops i rat-penats que la saludesssin de nit. Els dos es divertien, enviant rajos d'escalfor i llum als animals i bestioles i observant-les de més a prop. Però el temps va seguir passant, i van decidir tornar a trobar-se, perquè tornaven a avorrir-se mirant. Després de molt parlar sense decidir, van arribar a una idea: crear un ésser entre tots dos, que admirés el sol i estimés la lluna, i que no els fes avorrir mai. I dit i fet, van començar a reunir material per fer aquell ésser tan desitjat. El sol va portar foc i escalfor. La lluna va pensar que l'aigua i el gel anirien molt bé. Però no en tenien prou. El sol va portar plantes i flors, i la lluna aire i vent. Finalment, van convenir a portar també una mica de terra, sorra i roques. I amb tot això van donar forma a una figura humana, després de treballs i esforços, amb dues cames, dos braços, un cap, cabells, ulls, nas, boca i tot el que té un humà. Però van veure que així seria algú com els altres animals, sense que els pogués treure del comportament previsible que tenien. Els faltava alguna cosa però no sabien què. Les estrelles, que s'ho havien estat mirant fins ara, hi van voler intervenir: elles també volien afegir el seu toc perquè quedés algo excepcional, al cap i a la fi, elles havien sortir de la mescla entre el sol i la lluna, il·luminaven com el sol i vivien com la lluna. I van fer l'iris dels ulls, i són elles les que van posar-hi els colors, perquè a cap dels seus descendents els repetís el color dels ulls. Però l'ésser encara no s'havia acabat. El sol va donar-li l'escalfor del cos, la lluna va otorgar-li la reflexió de la ment i la intel·ligència...però les estrelles...bé, les estrelles els van infuflar una mica d'alè d'elles mateixes, com si fos pols d'estrelles. I així van crear el primer ésser humà, i és per això que el sol se'l venera pel cos, a la lluna per la ment i a les estrelles per l'esperit. Ara que el sol i la lluna estaven satisfets, es van limitar a donar voltes, separats per poder vigilar i admirar tots els éssers del món i jugar amb ells.

Comentaris

  • Hola!!![Ofensiu]
    ROSASP | 17-10-2005

    M'encanten les llegendes i els contes fantàstics, perquè ens fan somiar desperts i donar sentits diferents a moltes coses que no tenen resposta.
    És bonic obrir la ment a tot allò que pot tenir ànima.
    M'agrada aquesta energia positiva que embolcalla el relat...

    Benvinguda a RC!
    Una abraçada i fins la propera!

  • Endavant![Ofensiu]
    Nitserena | 16-10-2005

    Molt bé company/a jo també udolo a la lluna i sovint amb els de casa i d'altres li fem omenatges. Al sol li agraïm cada dia l'escalf i els creixement dels sembrats i els estels ens guien i transporten en els nostres deliris d'alliberament de les ànimes.

    Moltes gràcies! i endavant!
    Salut!

  • una rondalla[Ofensiu]
    Lavínia | 16-10-2005 | Valoració: 10

    molt bonica, noia! Es veu que te la sabies perquè l'has relatada molt bé.

    Un petó.

    Lavínia.

  • molt maco[Ofensiu]
    somriure | 16-10-2005 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el teu relat té la màgia que solament el sol i la lluna junts aconsegueixen reunir.Felicitats

  • Gràcies[Ofensiu]
    Yurral Salocín | 16-10-2005

    Ja tinc un nou conte per enllitar els meus fills.

Valoració mitja: 10

l´Autor

llàgrimes de neu

4 Relats

18 Comentaris

6027 Lectures

Valoració de l'autor: 9.13

Biografia:
per a comentaris, crítiques, missatges d'esperança, ànims, curiositats, i més:

kira.lalaith@gmail.com