un viatge inesperat

Els ulls clucs se m' obren pesadament; després d' haber fet una llarga migdiada, el meu entorn se'm fa borròs i fonedis, un mareig lleuger m' ocupa la ment; mai m' ha anat bé fer aquests sons de mitja tarda, malgrat que avui no em trobo malament l' he hagut de fer perquè m' hi han obligat, o si més no m ‘hi he sentit d ‘obligat.
Anem amb el cotxe del pare,i anem d'excursió o no sé on, perquè no m' ho han dit, tan sol la mare m' ha intentat especificar què i com haig de fer les coses ,m' ha dit: Adrià... rei, posa't les bambes, ràpid que marxem!,Adrià ,corda' t els cordons...T' has rentat la cara? Però com?, encare no has fet el llit...I ha insistit cada vegada més repetitiva.
I jo coneguent com conec la mare no li he fet massa cas perquè quan se'm posa així de pesada, sé que està nerviosa o que realment en passa alguna de grossa; però he seguit les seves instruccions sense dir ni piu, com un nen maco i trempat.
El pare també estava nerviòs quan hem sortit de casa,però ara està nerviosissim i a més a més està conduint el cotxe, quan està així, agafa les curves com quan es queixa, es discuteix amb la mare , em renya a mi,o quan , cridant intenta de fer callar l'Eduard; el pitjor és quant plora l' Eduard,perquè del crit del pare s' espanta i llavors encare plora més. Com que el pare la mare estan nerviosos, l'Eduardet i jo callem, però no sé pas què passarà, perquè entre tant silènci a l' ambient hi ha més nerviosisme.
Això comença a ser perillòs de veritat, el pare té les mans ben subjectes al volant va pensant i es mossega les ungles amb l' afició d' un mort de gana, i la mare no fa més que queixar-se i rondinar ,amb el que arriba a ser tranquil.la la mare! L' Eduard va xarrupant el seu "pipu"i em mira amb una cara d' espantat i de no captar res del que està passant que em fa reaccionar i per fí m' atreveixo a preguntar: On anem?-La mare, es gira cap a la part de darrera del cotxe i amb tota la serietat i parssimònia del mòn respon : A València, a veure la tieta Maruja Emília.
Maruja Emília?-És la senyora d' aquell paper tan importat, alló, un document...La vella que va venir amb avió...me'n recordo perquè aquest nom és realment estrambòtic i aquella dona és d' aquelles que em veuen i comencen a dir que sóc molt bufó, i després els hi haig de fer un favor o un encàrrec com si pel sol fet d' elogiar-me ...els hi hjagués de tornar o pagar l' esforç que han fet, i per acabar-ho d' adobar encare haver de resistir un petó repulsiu ,i escoltar un gràcies encant amb la falsedat que solen emprar els adults poc relacionats amb gent de la nostre calanya. Fuà! Quina visita que hauré de suportar, i el viatge és molt llarg; ja els comprenc al pare i a la mare...
A mi no m' agrada anar a fer excurcions o de viatge, perquè cada dos per tres faig parar al pare dient-li que tinc mal de panxa i li insisteixo amb l' excusa de que si no para treuré tot el que he esmorzat; però com que avui és una emergència després de la notícia que m' han donat he hagut d' utilitzar el repertori de mentides que tinc i que normalment no faig servir, vaja si més no en presència dels pares,perquè sinó no tinc temps d' ajupir-me per esquivar la bufetada que m' etziva a l' acte el pare. Primer he dit que tenia mal de panxa, però a la quarta vegada jha no m' han fet cas;com que no se m' acudia res més intel.ligent per retassar l' arribada a València, li he "fotut" un cop de puny a l' Eduardet , que pobret ,evidentment s' ha posat a plorar.
La serenata de l' Edu ha durat com a mínim vint minutsi jo ja no he sabut què fer. La mare no diu res més que: Joan, vés més depressa, que els abogats no esperen, si no som puntuals...Eduard què et passa? Què tens? Para de plorar fill... Advocats?...-Mare què són advocats? Mare que no em sents?... Jooo... mare!!-Calla Adrià!.
La qüestió és que jo no ser què cordons són els advocats i la mare no m' ho vol dir, així que no penso insistir més. El pare i la mare van conversant, vaja si més no criden , discuteixen i padeixen de nervis, l' Edu plora i jo...no sé si plorar o posar-me nerviòs.
Mare, m' avorreixo... - Dorm i calla! I dit i fet, jo que callo, i he quedat ben adormit...Fins que hi avia tant silenci, que l' Edu s' ha adormit, la mare també i al pare se li tancaven els ulls... I com havia de passar segons els meus plans...(però no pretenia que fos tan greu), el pare s' ha adormit i ...bumba!
Hem anat de dret al marge de la carretera i el cotxe he quedat súper "aprítxat".
El meu son es veu que ha estat tan profund que no m' he destpertat fins que la policia ha arribat, i m' he fet càrrec de la compromesa situació que ens trobàvem...
Polis uniformats...com mola! He mirat de reüll a la mare i té l' Edu a coll, el pare telefona amb el telèfon mòbil.Son les dotze del migdia i per sort no hem arribat a València.
El pare li diu alguna cosa a la mare a cau d' orella i la mare li passa l' Edu al pare , es posa les mans als ulls i comença a plorar... Jo com que no capto res, li pregunto al pare què carai són els advocats que haviem de veure.
Ara ja estic content, els advocats són els senyors testimonis de l' herència de la Maruja. Mare... au no ploris, què et passa, li dic jo tot atent...-Ai! Adrià...la tieta Maruja s' ha mort; per dintre meu em poso content perquè la senyora s' ha mort i no l' hauré d' aguantar,però com que no entenc què passa li dic a la mare que encara plora si això és greu...-La mare diu: Haviem d' arribar a les onze a València per veure la tieta i els advocats i dir que nosaltres som els parents més propers i haviem de firmar i cobrar una herència de molts mil·lions.
Tot ha sortit malament...fora mil·lions, sense cotxe... i haurem d' anar a València amb els polis ,perquè potser tancaran al pare a la presó per no portar cinturó , per desordre i provocar trànsit a una autovia privada i li posaran una multa.
Sort que no aprofitarem el viatge per veure la tieta Maruja Emília...