Un viatge cap a Normandia

Un relat de: Marc Horneros Prunés
El soroll era implacable, avançàvem amb una velocitat i potència mai vista. L’aigua ens salpicava com si del cel caigués un fort aiguat. El impacte d’aquesta amb el casc produïa un intrigant avenç del combat. Assentats, esperant l’arribada a la costa, esperant el xoc contra l’exercit nazi. El definitiu deien, “aquesta serà l’ultimà batalla! Guanyarem la guerra! Salvarem Europa!”. Suposo que la seva feina era escampar l’optimisme entre les files, però difícilment la gent supera un pessimisme quan sap sense cap lloc a dubte que a cada segon que passa, que a cada metre que avançant, estan més a prop d’una mort no gens complaent. Però es cert que regnava un cert optimisme. Els paracaigudistes que havien arribat com avantguarda per aplanar-nos el camí havien tingut èxit. O això deien els alts comandaments. A més, l’estratègia d’enganyar al enemic pensant que no entraríem per Normandia havia resultat exitosa. Però malgrat tot aquestes bones notícies, el pessimisme només s’havia d’olorar. Por, temor, tristesa, tots s’havien que tant ells com els seus companys i amics perdrien la vida tan sols posar un peu a territori nazi. Famílies abandonades, viudes, nens que creixerien sense un pare per una lluita tan mesquina com per l’expansionisme, com per la mostra de poder i força. Però, al fi i al cap, quina guerra no resulta ser mesquina? Cada cop feia una olor més forta a pixum, a tot, la gent no se’n podia estar, els més joves, atemorits per una mort prematura es rendien, i es ficaven a plorar. Els més veterans intentaven ajudar-los, transmetre’ls una certa confiança, però al moment en que el record dels seus fills evocava en ells, poc podien fer si no volien enfonsar-se com a novells, i això no s’ho podien permetre.
Al meu costat, a la dreta, hi tenia un dels meus millors amics, un gran company que vaig conèixer en el campament de reclutament i que, des del primer dia, hem estat units en tots els conflictes als quals em participat. Em suposo que per vèncer la por i el temor de la llarga espera fins a la costa, va decidir encetar la conversació.
-Diuen que els soviètics han aconseguit recuperar les fronteres de fa 3 anys. Aquest comunistes al final ens salvaran el cul.
-Ens salvaran el cul?- Va dir un company situat just davant del meu amic.- Aquests fastigosos rojos l’únic que volen es contaminar tot el món amb la seva ridícula ideologia.
-Sense els soviètics ara mateix aquest desembarcament no seria possible! El 1939 el nazis van voler posar en marxa l’Operació Barba-Roja per ocupar la URSS. Estic segur que si els hel•lènics haguessin aconseguit aguantar les forces de Mussolini, els nazis no s’haguessin centrat en els Balcans i haguessin començat el 39 l’Operació Barba-Roja, no fa 3 anys. Així, els soviètics haguessin iniciat el declivi nazi amb anterioritat. Però, tot i així, quan els nazis van entrar a l’URSS fa tres anys amb la intenció d’ocupar-los, els soviètics van aconseguir mantenir-los a ratlla durant gairebé els tres anys. Fins que a la batalla de Stalingrad, l’any passat, els nazis es van rendir i van marxar amb la cua entre les cames!
De cop i volta, aquest crit del meu amic va donar una petita empenta d’esperança a tots els altres companys i van alçar un crit de victòria tot alçant els seus fusells.
-Bah, tampoc té tan mèrit. Va ser més causa del clima que del exèrcit. Aquell exèrcit roig no serveix per res, son uns salvatges. A més a més, pensa que en un principi estaven aliats. O no recordes el Pacte Germanosoviètic a amagades?
-Seran uns salvatges però amb aquesta rendició alemanya, aquests “salvatges” han aconseguit la primera derrota nazi i l’inici del seu declivi. I si els soviètics van signar aquell pacte era perquè no tenien més remei. Sabien que si la gran potència alemanya els envaïen no rebrien ajuda de ningú. No tenien més remei! A més, no em siguis tan americà. Saps perfectament que si en el seu moment haguéssim donat més força al socialisme i al sindicats en contes de donar-li a les ultradretes per frenar l'auge socialista, no haguéssim arribat a on hem arribat.
-Ts, tonteries.
-I no només vam deixar els capitalistes i democràcies que els feixismes avancessin sinó que en el moment que el nazisme va començar el seu procés d’espai vital i d'ocupació, el nostre gran president Chamberlain i els francesos van aplicar la política d’apaivagament. Deixant lloc a que els nazis anessin ocupant certs territoris sense enfrontar-se.
-Esperaven que els nazis tinguessin suficient amb la seva unificació ètnica i, així, cessessin l’expansionisme.
-Vinga va, no crec que siguem tan idiotes! Saps perfectament que amb aquesta política ens amagàvem com a covards que som i esperàvem que Hitler, com a un aliat indirecte, fos útil enfront l’URSS i els comunistes. Anem de sants i els capitalistes hem deixat un camí obert als nazis i als feixismes.
Ningú va voler comentar res sobre lo esmentat, estava clar que tothom tenia molt clara aquesta visió però ningú no pensava en opinar que s’hauria d’haver donat força al comunisme, que la democràcia i el capitalisme, entre el tractat de Versalles i la força transmesa a les dretes, va causar aquest auge feixista. Això, tanmateix, seria com dir que el capitalisme està més a prop dels feixismes que dels socialisme i del poble. Lògicament en aquests moments una opinió indirecta de tal mena havia de quedar frenada o ens podria portar pel mal camí.
-Per cert, -de cop i volta un novell assegut al meu costat esquerra va decidir encetar una altre conversació- heu sentit a parlar d’en MacArthur?
-MacArthur?-vaig fer jo tot sorprès.- Un americà?
-Efectivament, l’any passat els americans van conquerir Guadalcanal als japonesos. I ara MacArthur, un general americà, està centrant una nova ofensiva contra l’exèrcit nipó.
-Ho porten clar...- el meu amic, informat fins als genolls, mai se’n estava de ficar-se en totes les converses.- Aquests nipons no estan ve del cap. Si no m’equivoco, vaig sentir a parlar-ne una vegada, i es veu que van sense to ni so amb la seva avioneta. La seva única quimera? Estampar-se contra l’objectiu.
-Estampar-se contra l’objectiu?
-Efectivament, aquesta gent no tem a la mort, al contrari, sembla que la busqui. Crec que ho fan per l’honor o una tonteria d’aquestes.
-S’hi deixen la vida?
-Si, per això son tan perillosos. Com pots enfrontar-te a un enemic que no té por a la mort, si no que la busca? Un enemic que s’estampa contra tu per aconseguir el seu objectiu, exterminar-te.
-No m’ho puc creure.. Estan més anats que els nazis aquests grocs.
-Però.., perdoneu la meva incompetència, que collons és el Guadalcanal?- la veritat es que jo mai estava informat sobre res, em passava més estona rondant les estones lliures per endinsar-me en els meus pensaments o en la riquesa de les clàssiques lectures.
-Mare de Déu, suposo que deus saber que els americans es van implicar a la guerra oi?
-No te’n burlis de mi collons!
-D’acord, d’acord. Podríem dir que la batalla de Guadalcanal va ser la de Stalingrad però contra els japonesos.
-Va ser la primera derrota nipona?
-Bueno, depèn de com tu miris. Els japonesos ho conquerien tot, ens van conquerir les nostres colònies asiàtiques, i també les dels francesos i holandesos. Van aconseguir arribar fins a Filipines els molts cabrons. Però desprès, quan van intentar anar cap a l’ocupació de Nova Guinea i Austràlia els americans els van frenar els peus i els van aconseguir contenir.
-La batalla de Guadalcanal?
-No, aquesta batalla va ser al mar del Corall i a Midway fa dos anys. Però l’any passat els nipons van caure davant les forces americanes a la batalla de Guadalcanal, al febrer diria, i això, com a Stalingrad amb els nazis, va provocar el declivi nipó.
-És a dir, que tots aquests successos ens estant portant aquí, amb uns dos anys hem aconseguit fer enrederir a l’enemic, no?
-Clar, som, amb els americans, els herois recordes?
-I els francesos també.
Tothom va esclatar a riure i el novell, avergonyit, va abaixar el cap.
-A veure novell, els francesos, amb el seu accent..., deixem-ho així, amb el seu accent. És van ficar, des de el primer dia, les calcetes de tanga.
-Bueno, però hi havia el De Gualle. Va estar el nostre país aclamant una resistència.- vaig esmentar amb l’intent de demostrar que no estava tan desinformat.
- Cert.
-Doncs així, perquè et..
-Calla novell, no acabis la frase. No vull pensar que he de combatre junt amb un incompetent. A veure, els gavatxos, van ser ocupats fa quatre anys pels nazis, i en res, uns 8 dies aproximadament els francesos es van rendir i el mariscal Pétain, veterà de la 1a G.M., va signar l’armistici. Amb aquest tracte, la zona nord francesa quedava a mans directes de la força nazi, mentre que la zona sud, resultava ser un Estat titella col•laboracionista d’Alemanya, la qual, amb capital a Vichy, governava Pétain.
-Ah, no sabia això. Però i lo de aquest tal De Gualle?
-El meu amic no anava mal encaminat. Charles De Gaulle és un general que va emigrar a Londres i des de allà, a través de la radio, enviava missatges de resistència contra la força nazi amb l’anunciament d’una “França lliure”.
-I va funcionar?
-La veritat és que no en tinc molt coneixement d’aquest resultat. Perquè els francesos mai m’han cridat l’atenció. Però es cert que va haver-hi una certa resistència. Encara que dubto que aquells anys la resistència conjunta de comunistes i anarquistes funcionés amb gaire èxit.
-Vaja..
- No sé que més te’n esperaves dels francesos.
De cop i volta, enfurismat, el general va aixecar-se i va adreçar-nos un crit advertint, amb tot el seu afecte, que si no callàvem i ens concentràvem pel cada cop més proper combat ens fotria el fusell pel cul.
Ningú va tornar a obrir la boca, cada cop estàvem més a prop del desembarcament. Tots esperàvem veure ja la costa, i al mateix temps no arribar-hi mai. Es dur el moment de la impaciència, aquell moment en el qual vols arribar quan abans millor per donar fi al patiment d’aquella llarga i interminable espera i al mateix temps el temor d’arribar al que possiblement seria el últim moment de pensaments, de records, d’estimar, de respirar.
Que Déu ens acompanyi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer