un vespre sense matisos

Gargots a una fulla en blanc,
l'esbós d'una paraula que no sé determinar,
m'envaeix i es refrega en mi, un sentiment,
una frustració dona lloc a una reflexió,
un futur plè d'il.lusións i projectes, una familia bonica,
present feliç..., un amor real, una gran persona per company,
i potser per això, per haver conegut la felicitat,
aquell Déu en qui alguns creieu,
m'assenyala amb el bastó, és vell , és savi,
per què aprengui,
per repartir els mals,
i no rebre sempre els mateixos….
I doncs, perquè ens dones tant i amenasses de treure'ns?
O ens treus.
Perquè neixem...en una mà la vida, i a l'altra la mort,
la vida, no és més segura que la mort, ni més important,
perquè ens espanta?
Perquè sentim tant si potser hem de perdre…
Tandebo hi hagi un valhalla, allà ens veurem senyor