Un vespre llunyà

Un relat de: Josep Gros i Prim

No era res d'especial,
potser un matí o bé una nit,
potser un vespre callat,
un instant trist d'una vida
que hores d'ara tothom
ja haurà oblidat.
No hi havia res d'estrany,
la pluja queia, el sol,
dalt del cel, surant,
una nit freda sense estrelles
i l'ombra d'algú que se'n va.
Però dins la meva memòria
hi ha un espai reservat
al sentiment d'aquell vespre
que mai més he retrobat.
No era joia, no era felicitat,
no hi havia dolor ni rancor
en aquell comiat;
no vaig tenir por ni recança,
ni tampoc la sensació de voler plorar.
No pensava, no patia,
però ara crec que era capaç d'estimar,
de valorar la vida sense pressa,
aturant-me tot i seguint caminant,
de ser sincer amb mi mateix
i a ningú voler enganyar.
I ara dins la meva memòria
hi ha un record inesborrable
del sentiment que aquell vespre
em va mostrar l'autèntica realitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer