Un vas d'aigua

Hug era fill únic. Afalagat de la seva mare, sempre anava cosit a les seves faldilles. Vivia en una casa mal enginyada i incòmoda. El pare, un home nerviós i dispèptic, sempre enquimerat, mantenia esporuguits l'esposa i el fill. Per no res ho tirava tot en bandera. Les seves ires, sempre imprevisibles, feien tremolar n'Hug. Sa mare plorava quan son pare proferia els seus vituperis, que sempre acompanyava de teatre i de malediccions. Els únics moments de tranquilitat d'Hug i sa mare, eren els que son pare passava fora de casa.
Hug, a més de desgraciat, se sentia sempre malalt. Tenia picor, una picor terrible que no el deixava mai. De vegades era a l'esquena, a la qual, com que no s'hi arribava, el feia arronsar-se contínuament d'espatlles, amb admiració de propis i estranys. De vegades, la picor es produïa a l'engonal, on, com que s'hi arribava, es rascava ampul·losament i freturós, amb el consegüent estupor de la gent que tenia la mala sort de trobar-se a prop d'ell, maleïnt la seva grolleria.
El pare, un dia, rarament distret de les pròpies cabòries, observà les contorsions incomprensibles del seu fill. I l'advertí: "El rascar-te al meu davant, s'ha acabat! De vicis estúpids no en vull a casa!" Però el vici, que no semblava vici sinó malatia, estava massa arrelat en el capteniment de n'Hug perquè les amenaces del pare produïssin cap efecte. I n'Hug rebé plantofades.
La vida en família, que de sempre havia estat difícil, esdevingué insuportable... per la malaltia del noi. Dinaven, i, naturalment, el noi es rascava. El pare l'escridassava i el treia de taula. Sa mare plorava i intentava fer posar seny a tots dos. Però el pare cridava amb més força, hom pot suposar que perquè no se sentís res més que la seva veu, i el fill gratava amb més delit, per allò que es diu: "pels nervis".
La mare soportava el marit sense entendre'l, suportava la seva dura vida sense comprendre tanta malaurança, i feia el que podia per guarir el seu fill de la funesta dèria de gratar que el dominava. Sense solució ni esperances...

Fins que un dia un entreparent que visità la família, home entès en medicina, va donar el consell que ells tres tot sols no s'havien sabut donar:
─ Porteu el vostre fill a l'hospital, que li guariran la malaltia.
─ La malaltia? -preguntà el pare amb sorne-gueria.
─ De més rares n'he vist, creieu-me. Pot ser una cosa que en diuen vírica, que pica molt. O un bacteri, que desficia qui l'allotja. O un microbi, que excita irritant l'hipocondri...
─ Voleu dir, doncs, que el nostre fill té motius "reals" per a rascar? -insistí el pare.
─ El vostre fill té un mal que es guareix... un mal estrany que és guarible, si ho sabré jo... De malalties més rares he vist, i medicades i sanades... Si falla la medicina, no fallarà un remeier, que remeiers hi ha que guareixen allò que els metges desconeixen...
─ Voleu dir, mestre Rigau? - s'atreví a preguntar aleshores la mare, quan el pare, de tant riure's dels remeiers, no podia seguir la conversa.
Mestre Rigau, ofès, s'aixecà d'una revolada i, sense acomiadar-se, se n'anà d'aquella casa de descreguts.
Tanmateix, emperò, home i dona convingueren, sense discutir, que portar el noi a l'hospital no el podria perjudicar, ni els costaria res, que la salut és, avui, gratuïta. Del concordat paterno-maternal en sortir una ordre, del pare, naturalment:
─ Demà al matí duràs n'Hug a l'hospital, a urgències.
─ A urgències? -intentà aclarir la mare.
─ A urgències, dic! Demà mateix! Si no es va a "urgències", als hospitals es pensen que no tens res.
Hug, assabentat de la decisió familiar, mentre es rascava, acotat, els dos bessons alhora, assentí, pensant que l'hospital li evitaria classes. El xicot, als seus disset anys complerts, ja estava ben segur que seguir anant a l'escola no li podia portar cap més coneixement útil que els que ja tenia. I prova d'això era que feia dos anys que repetia curs sense novetats: ni s'adonava que repetia!
L'endemà, doncs, ben de matí, la mare acompanyà el malalt a "urgències". Hi havia molta gent esperant, però tots feien cara de comformitat: cara de malalts d'urgència sense presses. El difícil era destriar quins eren els malalts i quins els acompanyants, quin era el personal sanitari i quin era el personal subaltern. Hug, rascant-se la pitrera obsessivament, observava i estudiava la gent. Mentre sa mare feia mans i mànegues per ser atesa, el noi arribà aviat a una conclusió filosòfica: tots, en aquest món, som iguals. En tot cas hi pot haver una diferència, apart de tenir o no tenir picor, i és aquesta: que hi ha gent que té ciutadania de pacient i gent que no la té. Aquesta, tanmateix, per tal com veia l'hospital, devia ser molt poca, i aquella, molt nombrosa.

A les tres de la tarda del mateix dia, Hug va poder ser atès.
Després que el metge escoltés pacientment -de la mare-, els símptomes de la dolència de n'Hug, dolència que Hug ara patentitzava rascant-se frenèticament els contorns del melic, diagnosticà, després d'un examen exhaustiu:
─ Al·lèrgia atòpica. Aquest xicot deu haver respirat polsim d'enduridor no polimeritzat de resina epòxida aerotransportada, i si no ho ha fet, vol dir que és ultrasensible a l'àcar de la pols domèstica dermatofagoidespteronyssinus...
─ Doctor... -intentà explicar la mare.
─ No m'interrompi, senyora...L'al·lèrgia de la pell es pot manifestar sota un gran nombre de quadres diferents, i molt distints els uns dels altres, i quan el pacient es grata ,l'èczema subjacent empitjora, manifestant-se psoriasis encobertes... Li recepto aquesta pomada...
El doctor escriví quelcom en un paper, el doblegà, l'entregà a la mare, i es retirà recomamant al noi que, sobre tot, no es gratés...
Els resultats de la consulta, com acreditaren les perpètues frisances d'Hug i les seves esverades gesticulacions per gratar-se on no arribava amb facilitat, foren tan nuls com els resultats de les diàries aplicacions de la pomada arreu del seu cos, i tant com les diàries plantofades del pare i els plors de la mare. El pare decidí, al cap de dues setmanes del fracàs, d'acompanyar personalment el noi a veure el metge, i cantar-li les quaranta. Perquè el noi , si es pot dir així, enrogia i s'inflava.
L'hospital era on era, però el metge culpable del fracàs, el nom del qual desconeixien, no fou possible de ser localitzat. I els rebé un altre metge.
─ Curiós, curiós... digué el nou metge per tota salutació, en veure l'entrada del malalt al seu despatx. Aquest noi necessita tractament immediat, im-me-di-at! L'ingresarem!
Entrà una infermera i rebé les oportunes ordres. El pare, admirat per tot el que succeïa sense que ningú demanés el seu parer, s'arraconà i emmudí. N'Hug sortí amb la infermera cap al seu nou destí, tot gratant-se el cap com un pollós.

L'estança d'Hug a l'hospital començà d'una manera ben singular. Dues infermeres molt jovenetes el despullaren i el posaren sota la dutxa tot fregant-li amb força una esponja arreu del cos. Es veu que el volien ben net. Al noi, mentre es deixava ensabonar, li va agafar una terrible picor, i les noies, potser esporuguides en veure el que feia la picor, van acabar de seguida l'ensabonament i l'acompanyaren al llit. Això, a les quatre de la tarda. Al cap de cinc minuts entrà una enfermera que es veia veterana, extragué sang del pacient i sortí amb presses. Cinc minuts després, Hug veié entrar dos homenots vestits de blanc amb una llitera de rodes. Agafaren el noi, el col·locaren a la llitera i se l'endugueren. Sempre, tot això, sense pronunciar ningú una sola paraula.
El noi passà successivament per una sala d'aparells que semblaven de ciència-ficció, on va sentir alguna paraula semblant a "ràdios", per una sala on hi havia un gran aparell en forma de canó de gran cuirassat, on hi va ser embotit sense que ningú fes cas de les seves pors ni de les seves protestes, i, finalment, per una saleta molt fosca on un home vestit de blau cel li passà deu vegades per tot el cos una mena de pera de plom, tot esguardant les pantalles d'uns ordinadors que dibuixaven gargots.
A les nou del vespre el tornaven a la seva habitació, li donaren un vas d'aigua i un entrepà assèptic que el xicot engolí amb desfici malgrat tenir gust de cuques de llum ofegades amb llangardaix, més tard entrà l'infermera veterana per desitjar-li bona nit i, sense esperar resposta, sortí deixant-lo a les fosques.
Hug no se'n sabia avenir. Mentre pensava, gratant-se el què tenia més a mà, sentia plors llunyans, planys histèrics i sorolls de cadires de rodes. Ell tenia consciència de ser a un hospital, sabia que no podia pas posar-se a demanar ajut perquè l'hospital ja se sap que existeix per ajudar. L'únic que hagués desitjat era una simple explicació, ni que fos amb renecs i cops com els de son pare. Però no fou possible, i, gratant gratant, s'adormí.
L'endemà permeteren que sa mare el visités una estona, i el deixaren llevar. A mig dia el tornaren a punxar, a la seva hora pogué dinar, i al vespre arribà la sentència del metge en persona:
─ Una falsa alarma: això ha estat tot. Te'n pots anar, noi. No tens res.
─ Però...
─ Sense peròs. No et gratis perquè ni tens picor ni cap causa que la produeixi. Un vici com el de menjar-se les ungles, això és el què tens.
El pobre Hug es quedà d'una peça, els ulls humids, i la picor que no el deixava.
El retorn a casa seva fou humiliant. El pare l'avergonyí i la mare el compadí.
I així seguí la seva trista vida: humiliat i gratant. Però ell no s'hi conformava. Ara i adés anava a clíniques i hospitals a explicar el que li passava. I arreu se'l treien de sobre. Al final l'arribaren a conèixer tots els serveis mèdics de la ciutat, i la ciutat en pes. El "Picós" -que amb aquest malnom fou arribat a ser conegut- era befat i escarnit a l'escola i als centres concorreguts pel jovent. I ell seguia patint... i gratant.

Acabà els estudis i el posaren a treballar. I n'Hug deixà els
llibres i es posà a fer feina amb una mà tot gratant-se amb l'altra, dissimulant sempre, això sí, que en aquest art de dissimular el pobre "Picós" n'arribà a ser un mestre.
S'enamorà, i l'enamorada l'abandonà aviat perquè li encomanava la picor.
Anà a sessions de psicopaties, provant, a base de confessions en grup, de treure's el vici de tenir picor i rascar-se, però en va ser expulsat aviat perquè, segons el Psiquiatre-Cap, els grups sencers podien arribar a ser dominats pel vici del "Picós".
Als vint-i-cinc anys, el pobre "Picós" era una desferra humana. Sol, abandonat, ja ni parlava. Es gratava, trist i plorós sempre, pensant més en la mort que en la vida. Un dia el va trobar pel carrer mestre Rigau, aquell conegut del seu pare, que es va ofendre perquè es va riure d'ell quan parlava dels remeiers en els que creia.
─ Tu ets n'Hug dels Quintana, no és ver? - digué al noi en reconèixer-lo.
Hug no el recordà, tot i que es rascà el clatell per ajudar-se.
─ Tu ets n'Hug de la picor! -cridà mestre Rigau, semblà que amb alegria per un fet tan intranscendent com aquella trobada.
─ Sí... espero que un dia em passi el vici...
─ Quin vici?
─ La picor que no em deixa viure...
─ N'he guarit un, fa poc, de picós. Ben fàcil...
─ I com?
Mestre Rigau somrigué amb suficiència. Aixecà el cap com si això l'ajudés a recordar, i contestà:
─ El remei consisteix en prendre un vas d'aigua, ple fins dalt, cada matí a les set. A glopets: un glopet cada mig minut. Amb la sentència.
Hug callà en comptes de respondre. I s'acomiadà de mestre Rigau, agraïnt-li seriosament la seva ajuda.
─ Teniu telèfon, mestre, per si un dia us torno a necessitar?
Mestre Rigau li entregà una tarja que deia: Heribert Rigau i Pou, Nigromàntic i Remeier, amb adreça i telèfon.
Hug, l'endemà al matí, encara que sembli estrany, feu la prova del remei. I la repetí tota una setmana. Sense èxit, naturalment. No hi creia.
Hug telefonà a mestre Rigau al cap de deu dies per explicar-li el fracàs de la prova. Mestre Rigau se'n feu creus.

─ I la sentència, la frase, entre glop i glop, ja la declameu bé? -preguntà.
─ Quina frase, mestre Rigau?
─ ¡Què vol dir "quina frase"! Això era el més important de tot! ¿És que no heu recordat que cada mig minut, entre glop i glop, heu de recitar la dita...
─ Quina dita, mestre Rigau? -
─ Aquesta: RISUM TENEATIS, CAUSA FINITA.
Hug, l'endemà a les set del matí es prengué el vas d'aigua a glopets, declamant entre glop i glop, cada mig minut, el "RISUM TENEATIS, CAUSA FINITA" de precepte. Ara sí que creia en el remei perquè aquella expressió pressentia que era miraculosa. I oh virtut de la frase! : CAUSA FINITA. Hug es reféu, i sanà per sempre més.
Havien passat un parell de mesos quan Hug es trobà amb el "Nigromàntic i Remeier".
─ Encara no em puc avenir del bon resultat del vostre remei, mestre Rigau. I, per cert, què volia dir aquell llatinòrum que em fèieu recitar?
─ Amic meu: En els remeis, cal creure-hi. Ni que sigui un vas d'aigua, si creus que et sanarà, et sana.
─ Però, i el llatinòrum?
─ Vol dir això mateix: Si no te'n enfots, problema resolt....

- o -