Cercador
Un únic viatge
Un relat de: ConnectA- Compartir:
Fa molts i molts anys, al cel no hi havia Sol ni Lluna, no existien els dies ni les nits, només estrelles per tot arreu. Miressis on miressis hi havia estrelles que ho il·luminaven tot. Però sembla ser que aquestes estrelles no hi estaven massa a gust. Passaven hores i hores mirant-se unes a les altres i intentaven jugar, però estant quietes era massa difícil i avorrit. No entenien per què estaven quietes, segur que seria molt més divertit ajuntar-se, podrien fer moltes més coses.
Durant molt de temps van estar buscant la manera de moure’s, però res, impossible. De cop, un dia, un dels estels va aconseguir fer una volta sobre ell mateix, i es va adonar que així es feia cada cop més gran. Va decidir no dir res a la resta. I quan no el miraven feia una volta, i una altra, i una altra. A poc a poc, la seva llum va començar a cridar l’atenció de les altres estrelles, que curioses li van preguntar com ho feia. Però l’estel ja era massa gran per sentir-les, s’havia oblidat d’elles. I ara només pensava en ell, en fer-se més i més gran i en donar més llum que cap altre.
Tan gran es va fer que ja no s’assemblava en res a qui era feia un temps, ni tan sols ell es reconeixia. Tantes i tantes voltes, que quan es va aturar no va ser capaç de saber d’on venia. Quan va voler mirar al seu voltant, la seva llum no deixava veure la resta d’estrelles.
Però li agradava la sensació, era únic. A més, havia descobert que ara sí que podia moure’s, i jugava a sortir pel mar i a amagar-se darrera de les muntanyes més altes. Un i altre cop, com si es tractés d'un joc. El més gran de tot el cel, el que més il"luminava, però també el més Sol. Què passaria quan recordes que el seu veritable desig era jugar amb les estrelles?
El que ell no sabia era que cada cop que s’amagava darrera les muntanyes, les estrelles es tornaven a veure al cel. Algunes estrelles volien perseguir-lo, volien explicar-li el que estava passant. Però tornava a ser impossible moure’s. Carai, com era tan fàcil pel Sol? Quina enveja…
Les estrelles es passaven tota la nit mirant cap abaix, cap al mar, sabien que abans o després sortiria el seu antic amic i les enlluernaria, tot i que en aquell moment elles desapareguessin. Un preu massa car. Però una nit d’agost, just quan totes miraven cap al mar, del fons de l’oceà va sortir una esfera blanca, brillant, elegant. I no, no era el Sol, era una esfera que a poc a poc s’elevava fins a posar-se al costat de les estrelles. Era impressionant, màgia pura. No cremava, ni desenlluernava el cel. Era perfecta per conservar la foscor i acompanyar a les estrelles.
La Lluna al veure que totes la miraven va explicar:
“Estic aquí perquè vosaltres m’heu creat. No sóc com vosaltres i no sabeu la ràbia que em fa no poder quedar-me aquí per sempre. Sé que el vostre amic, el Sol, va marxar fa temps i no ha tornat. Jo sé cap a on va, i com torna, així que us prometo que el perseguiré durant tot l’any i li diré que seguiu aquí, esperant per jugar amb ell. Però totes vosaltres teniu un desig molt més fort, un desig que porteu tota la infinitat somiant, un desig que podré fer realitat una nit l’any, una nit com aquesta. No us espanteu si tremoleu, estareu a punt de viure el vostre viatge. Jo m’encarregaré de donar-vos tota l’energia que calgui perquè viatgeu, sense importar la meta, gaudiu del camí, canvieu d’aires, deixeu petjada a cada pas que avanceu, i somrieu els desitjos d’aquells que creguin en vosaltres. Recordeu, molts anys de somnis en un sol viatge. Gaudiu.”
A partir de llavors, cada any, una nit d’agost com la d’avui, les estrelles esperen impacients el seu torn. Ja ho saps, elles van desitjar fort i van complir el seu somni, ara és el teu torn. No et perdis el seu únic viatge i fes-lo teu.
Durant molt de temps van estar buscant la manera de moure’s, però res, impossible. De cop, un dia, un dels estels va aconseguir fer una volta sobre ell mateix, i es va adonar que així es feia cada cop més gran. Va decidir no dir res a la resta. I quan no el miraven feia una volta, i una altra, i una altra. A poc a poc, la seva llum va començar a cridar l’atenció de les altres estrelles, que curioses li van preguntar com ho feia. Però l’estel ja era massa gran per sentir-les, s’havia oblidat d’elles. I ara només pensava en ell, en fer-se més i més gran i en donar més llum que cap altre.
Tan gran es va fer que ja no s’assemblava en res a qui era feia un temps, ni tan sols ell es reconeixia. Tantes i tantes voltes, que quan es va aturar no va ser capaç de saber d’on venia. Quan va voler mirar al seu voltant, la seva llum no deixava veure la resta d’estrelles.
Però li agradava la sensació, era únic. A més, havia descobert que ara sí que podia moure’s, i jugava a sortir pel mar i a amagar-se darrera de les muntanyes més altes. Un i altre cop, com si es tractés d'un joc. El més gran de tot el cel, el que més il"luminava, però també el més Sol. Què passaria quan recordes que el seu veritable desig era jugar amb les estrelles?
El que ell no sabia era que cada cop que s’amagava darrera les muntanyes, les estrelles es tornaven a veure al cel. Algunes estrelles volien perseguir-lo, volien explicar-li el que estava passant. Però tornava a ser impossible moure’s. Carai, com era tan fàcil pel Sol? Quina enveja…
Les estrelles es passaven tota la nit mirant cap abaix, cap al mar, sabien que abans o després sortiria el seu antic amic i les enlluernaria, tot i que en aquell moment elles desapareguessin. Un preu massa car. Però una nit d’agost, just quan totes miraven cap al mar, del fons de l’oceà va sortir una esfera blanca, brillant, elegant. I no, no era el Sol, era una esfera que a poc a poc s’elevava fins a posar-se al costat de les estrelles. Era impressionant, màgia pura. No cremava, ni desenlluernava el cel. Era perfecta per conservar la foscor i acompanyar a les estrelles.
La Lluna al veure que totes la miraven va explicar:
“Estic aquí perquè vosaltres m’heu creat. No sóc com vosaltres i no sabeu la ràbia que em fa no poder quedar-me aquí per sempre. Sé que el vostre amic, el Sol, va marxar fa temps i no ha tornat. Jo sé cap a on va, i com torna, així que us prometo que el perseguiré durant tot l’any i li diré que seguiu aquí, esperant per jugar amb ell. Però totes vosaltres teniu un desig molt més fort, un desig que porteu tota la infinitat somiant, un desig que podré fer realitat una nit l’any, una nit com aquesta. No us espanteu si tremoleu, estareu a punt de viure el vostre viatge. Jo m’encarregaré de donar-vos tota l’energia que calgui perquè viatgeu, sense importar la meta, gaudiu del camí, canvieu d’aires, deixeu petjada a cada pas que avanceu, i somrieu els desitjos d’aquells que creguin en vosaltres. Recordeu, molts anys de somnis en un sol viatge. Gaudiu.”
A partir de llavors, cada any, una nit d’agost com la d’avui, les estrelles esperen impacients el seu torn. Ja ho saps, elles van desitjar fort i van complir el seu somni, ara és el teu torn. No et perdis el seu únic viatge i fes-lo teu.