Un triomfador

Plànyer's durant hores era preferible que caure en l'autocomplaença. No volia veure's a si mateix com un individu acabat, existent, recol·lectador. Ell era un ens amb dimensió, tenia volum i tenia formes, els altres havien d'acabar acceptant la seva individualitat. Uns altres que no en tenien pas. No els podia convèncer amb paraules, havia de fer servir altres mètodes, expeditius potser, excitats, violents, per tal de fer'ls-hi entrar a la closca el que tenia pensat per si mateix. Ell era un triomfador, res no el podia aturar.

Perquè tenia el convenciment, i amb això no hi havia res que no s'ablanés al contacte de la seva pell, dura i opaca. "Planteja't el que vulguis fer i fes-ho", li havia dit el seu pare, en algun moment o altre del seu creixement. S'ho creia de veritat, no contemplava altres possibilitats, per tant els altres eren una desviació intolerable de la seva perfectesa. Calia acabar amb ells, per mitjans diversos, i tret d'algunes excepcions necessàries. No tots els altres eren altres. I cada cop més gent, amuntegant-se, demanant explicacions, volent la seva part, volent compartir la riquesa que no els pertany, perquè mai no l'han tinguda, esperen capgirar la truita, i ell no volia comprendre-ho, perquè era contrari a les seves conviccions, que hi hagués aquesta transformació.

Ell coneixia els seus límits, era una persona informada respecte a ell mateix, s'havia posat a prova en moltes ocasions, i decebut havia comprès que algunes coses no les podia fer. No tenia accions acabades, no feia res que fos un fi en si mateix, sinó que tot eren proves, per conèixer els seus límits, mitjans per assolir un altre estat, per pujar cap amunt, per fer-se amb el control de tal o qual ària. Instruments utilitzables, ell mateix es considerava un instrument, del que podia fer servir les capacitats, i se sentia llunyà a dins seu, els seus peus eren llunyans, les seves mans, tot el seu cos. Es trobava molt més enfora del que era la seva persona, ques reduïa a parts del seu cervell.

Tota la resta era del tot prescindible. Només ambicionar, i aconseguir allò ambicionat, i no afartar-se mai. Era un existir el seu tranquil, assossegat, necessari per a les seves accions demostratives, que prodigava arreu, li calia la calma per ficar-se en merders sense nombre, per enfrontar-s'hi a tothom i per dur la contrària en diferents fòrums, informadament, sempre matisadament. No era home d'oposicions. Perquè considerava que discutir no pagava la pena, i que un silenci a temps era una victòria, la victòria de la simpatia, de la inofènsia, del clientelisme. La seva agenda de contactes havia de créixer, com tota la resta, i només minvar-se en casos excepcionals, d'evolucions notables en el seu currículum. Tot seguia una pauta, l'home era un metrònom social.

I tanmateix es planyia. Perquè li mancava l'aire, perquè sentia que estava venent barata la seva voluntat, a d'altres que l'havien venuda més barata encara, però venuda era. I no hi havia marxa enrera, el camí era esquerpat, els cingles el vorejaven, l'alternativa era espenyar-se. No volia prendre una determinació, no volia enviar a cagar qui ho mereixia. Perquè no era el seu estil, i perquè ell construïa com un insecte, lentament, sense oposicions, anant sempre pel camí ja trepitjat, sense aventurar-se a tenir iniciatives, més enllà de les pautades, més enllà de les que a còpia de repetir-se per tothom més aviat són condicions. Volia desfer-se de tot el llast, de la seva maquinària ben engreixada, però grinyolant, i no pas per un grinyol estrident, sinó per una tremolor imperceptible, però que hi era. I es feia notar en actes quotidians, quan no comprenia res de res, quan se sentia estrany dins el seu cos, i li fes l'efecte que havia estat transportat dins aquella massa biològica, i que ell era en realitat un altre. La vida compassada el feia dubtar de la seva existència.

No serien els altres els que existien per ell, i ell només una suma, un espai vectoritzable, unes coordenades dins un sistema aliè? Aquesta pregunta li foradava el cap, sense que hi ragés sang o altres líquids interiors. Rajava la seva personalitat però, perquè en foradar-li el crani trobava punts de la seva ment que desconeixia, i que li parlaven de les alternatives vitals que havia desestimat, de les persones que havia menyspreat i de tots els moments en que en lloc de revoltar-se havia assentit. El seu camí ascendent es desdibuixava, no trobava la raó de tot plegat. Si n'hi havia, s'hauria de poder trobar, mitjançant un procediment, amb anàlisi, amb pauses llargues. Així se solucionaven tots els problemes de la seva vida, l'existencialitat també hauria de tenir una explicació.

Mes no la tenia, al contrari, per a ell no hi havia agafalls dignes, tot tremolava, li semblava que les parets s'havien d'esfondrar, que els seus esforços eren endebades, que res no el podia salvar d'una caiguda futura, d'afrontar una singular desgràcia, de trobar-se desemparat i abandonat d'altres que ara li feien costat. Aquesta certesa el foradava, el seu crani no podia més de forats. Però havia de seguir endavant. Qui minut empeny, hora aixeca. Tenia una exposició públic, havia de defensar la seva tesi, projecte o el que coi fos. Havia de parlar ininterrompudament, fer ús del seu bagatge, del que havia après en cursets i tallers d'oratòria, en les jornades i en la seva experiència sobre el terreny. Mentre parlava sentia la buidor que se'l menjava, la que provocaven els forats al seu crani, per on escapava la matèria gris, que era purulenta i que formava un mòrbid bassal a terra. Havia d'explicar el seu projecte en aquestes circumstàncies. "Qui minut empeny", pensava. No havia de fer cas el que era sense dubte només un mal moment, que se li perllongava ja per alguns dies, ell era més fort que tot el que fos exterior a ell, impenetrable, un home d'acer, que no es podia foradar.

Tanmateix el seu crani no estava d'acord. Un cop acabada l'exposició començà el torn de preguntes. Eren les de sempre, les dels neòfits, les dels sorpresos, ell podia automatitzar tot aquell procés, del començament al final. No li calia pensar per donar una conferència, tampoc no volia sorprendre, ni escandalitzar, no s'havia d'esforçar en tensar les emocions dels seus auditors. I tot i això sentí que no havia fet correctament la seva feina, que callava massa coses, que no tenia presents els inconvenients, que senzillament ignorava, i que responia amb evasives davant les preguntes més incisives del públic eventualment informat. No abraçava el problema en tota la seva diversitat, només mirava una cara del prisma, la que l'interessava, la que quadrava en el seu plantejament, la que no presentava obstacles. Ell volia un camí pla i pavimentat, sense cap revolt i amb indicacions a cada pas de quina direcció seguir, i de baixada. Volia la facilitat al preu que fos, àdhuc al preu d'ignorar la realitat.

Per això els seus parlaments eren soporífers, més efectius quel làudanum, superiors a la valeriana, el seu públic no esperava pas una altra cosa.

Però això ens allunya del veritable objectiu d'aquest relat, que és el seu sentiment interior, la buidor densa que havia de soportar, els forats al crani i d'altres marranades del seu sistema pensamentós. En efecte, després, rellegint l'informe de la seva conferència, en el que estava basada, observava molts punts contradictoris, aspectes que no s'havien tractat a fons, suposicions de tota mena, superficialitats que s'alçaven en teoremes, afirmacions categòriques sense cap fonament real. Tot allò era una enganyifa, el seu objectiu era entabanar amb explicacions aparents el seu auditori, una martingala, vaja. I sempre hi havia d'haver els que no s'ho empassaven, els que pensaven que tenien alguna cosa a dir, sobre un tema gris, sense profunditat, que no pot donar peu a cap debat, farcit de la fredor de les dades, sobre les que no es pot discutir. I encara hi havia qui demanava el micròfon, per dir bajanades, les mateixes que deia ell. Començà a plorar.

De primer fou una llàgrima, i la xopor als ulls. Pensava que li havia entrat un bri a l'ull, però no podien ser tots dos alhora, després sentí que la tristesa entrava pels seus forats del crani, i prenia possessió tirànica del seu cos. S'assegué, les ganes de plorar havien passat, només havien estat tres o quatre llàgrimes. El sentiment no era el que estava buscant, era una altra cosa, de més calat, que pogués transformar-lo, en un ésser nou, sense els problemes que ara el feien trontollar. Potser havia arribat el moment de fer un gran canvia a la seva vida, de tenir nous horitzons, de rebel·lar-se contra el seu destí, i desfer-lo, per bé que no coneixia el resultat. Les seves accions s'havien d'encaminar en provocar alguna mena de mutació en ell, que el fes més fort.

Créixer encara! Volia estirar-se dels cabells, els seus sentiments eren la ràbia, la impotència i la ira. No volia congraciar-se amb el seu jo interior, refusava destruir-se per renovar-se, no volia sentir la pudor de les voreres, ni sentir l'olor de les aglomeracions, a les que no estava acostumat. Volia per sempre gaudir de la solitud, que s'havia creat al seu voltant, encara que fos despoblada i trista, el seu sentiment de dissensió amb la humanitat, de descartament dels camins ordinaris, i d'exploració de mons encara privilegiats, era incompatible amb un canvi imprevist, sense pla director ni ordenació. Ell havia de saber en tot moment quins riscos assumia, tenir riscos que no fossin riscos, esdeveniments optatius si de cas, que conduïssin al mateix lloc de totes maneres.

Aquest era el seu sentiment, i malgrat això també sentia que no podia esperar la perpetuïtat de la seva condició, quel canvi era inevitable, que no hi havia manera de deslliurar-se de la fatalitat, podia ser qualsevol cosa, no ho tenia clar, alguna havia de ser, necessàriament, perquè hi hagués un sentit per a tot plegat, inclús, havia de passar-li una desgràcia. De fet ja li estava passant,
era la dissort d'haver de pensar en si mateix i en la seva trajectòria, en les angoixes de la consciència d'un mateix, es veia submergit, sota l'aigua, sense aire i sense mitjans per surar. Havia de concentrar-se en sortir d'aquell pou, que era un parany, havia de trobar una llum quel guiés, un taller o curset podien ajudar.

Però només accessòriament. Perquè el problema del que estava tractant era el del seu final, la seva mort. Això era el que l'amoïnava. Perquè el moment havia d'arribar, i segons els seus càlculs, no només no estava més preparat que anteriorment, sinó menys, i tenia moltes coses a fer que no podia abandonar. S'agenollà i cridà: "No vull morir!". Ningú no l'escoltava, les parets del despatx que li havien deixat eren gruixudes, l'edifici de conferències tenia envans d'obra, i estaven aïllats per garantir la confidencialitat de les converses. Ningú no podia escoltar la seva angoixa. No hi havia res a fer. I per altra banda, hi havia la possibilitat que fos ell qui es llevés la vida. L'angoixa era ja insuportable. Ell posar fi a la seva brillant carrera, a la seva partitura vital, en un acte d'irracionalitat que ningú no comprendria? Allò era un disbarat. Ell no seria l'acabador dels seus dies, de cap manera.

"L'homosexualitat és anterior a l'heterosexualitat". Aquest pensament començà a créixer dins el seu cap, no sabia el seu significat, ell no era homosexual. Què volia dir? No ho sabia. Per altra banda el que volia dir dallar ell mateix la seva vida ho tenia del tot present. Un error conceptual, una bajanada estètica, un paroxisme intolerable. Ell no havia de ser la causa de la seva mort. Aquest no podia ser el missatge que li volia trametre el seu cervell. Així doncs, la seva activitat neuronal s'havia de suspendre d'una manera o una altra, pel mitjà que fos, per arribar de nou a la calma. L'objectiu era no pensar, oblidar la facultat mateixa del raciocini, tenir a dins un blanc extens, i un pensament que acudís quan hom el necessités, i no espontàniament. Aquest era l'objectiu. S'ho proposà fermament.

En pocs dies havia recuperat l'alegria. Ja sentia que podia controlar-se, que no es jutjava, que podia actuar sense remordiments, fer les coses que tenia mecanitzades sense preguntes, ni interiors ni exteriors. Potser havia passat una estranya malaltia, una malura dels seus òrgans interiors que s'havia psicosomatitzat en una reacció al seu temps malaltissa del seu pensament. Aquesta havia de ser l'explicació, perquè raons per qüestionar-se a si mateix no tenia, i la confiança en la bondat de les seves accions no podia dubtar-se. Les conferències eren ara molt diferents, havia recuperat la seva energia.