Un tren que no es deté

De vegades em pregunto que ens sosté lligats a aquest tronc inanimat cridat vida.
L'interregant reflexió m'envaeix davant la sobtada aparició del dolor més profund,
en forma d'adéu inesperat, i etern.

Una nit busques el descans,
per a despertar,
a la meitat del mateix,
amb la mort d'un ésser que,
a partir d'aquest moment,
i des de les seves cendres,
donarà forma als teus millors records.

¿Quina raó m'empeny a continuar creient en una vida desigual, arbitrària i cruel? .

¿Quins motius es dibuixen en el meu horitzó per a aixecar-me al sol d'un nou dia? .

¿Quin aire respir en l'agonia d'aquesta estança,
per a seguir alimentant la velocitat en les meves venes? .

¿Quina vida em dóna vida en aquests instants de desànim?.

Quan no contemples alçar la vista a un cel absent i buit,
tot es redueix a una terra rodona i blava.
Miró al meu voltant,
i la vida segueix sense objeccions ni advertiments.

Torno a engaxar-me a aquest tren que mai es deté,
mentre penso en el somriure del pròxim innocent que dirá adeú a aquest mercaderies de la vida.
Es la vida.