Un tramvia anomenat paradís

Caminava per la vorera d'un carrer del qual no coneixia el nom. S'havia perdut. Va creuar el pas de vianants i aleshores el va veure. Un bitllet d'autobús ? Pel color semblava més aviat una entrada de cinema. Es va ajopir a recollir el misteriós paper. Aleshores se'n va adonar. Era un bitllet de tramvia. Un bitllet daurat.

Daurat ? Ben bé com aquell bitllet de les tabletes de xocolata, el que va trobar en Charlie. Brillava, semblava canviar de color. Com més el movia més coses estranyes hi veia. El fons onejava i …

De sobte es va fer fosc.

Va despertar en un carrer color avellana. Un carrer ple d'arbres. Les seves fulles parlaven de tardor i el terra, de tantes que n'hi havia, semblava una catifa tupida que feia crec-crec a cada passa. Bufava una brisa fresca, típica de l'estació, una brisa amb olor de mar. I encara tenia el bitllet a la mà.

El va fregar amb els dits i hi va veure unes lletres, "Vàlid per un viatge d'anada al paradís" deia. Es va tocar el cap, li feia mal, no entenia res. Era possible que s'haguès teletransportat d'un carrer a un altre?. Tot semblava color sípia, com les fotos antigues, dels anys 50.

Estava allà, palplantada al mig de la vorera, esperant que passés quelcom que la fes actuar. I de sobte va sentir un xiulet… Va girar la mirada i va veure el tramvia. "Tramvia Desig" s'anomenava… i anava ple de passatgers.

L'increduilitat la va fer fregar-se els ulls. Però allà estava el tramvia, i el conductor, un vellet de cara rodona i bigoti blanc, li va dir… "Senyoreta, no tinc tot el dia, faci el favor de pujar o marxarem sense vosté". I d'una revolada, sense saber perquè, hi va pujar.

-Destinació?
-Perdoni? No l'entenc
-Vejam senyoreta, aquest és el tramvia del desig, vosté escull el destí.
-Ah… doncs… bé… no sé…
-Pensi en el paradís, pensi amb totes les seves forces i tindrà la resposta…
-Ja ho tinc!
-Molt bé, ara escrigui-ho al bitllet i segui. Posi's còmode, trigarem una estona en arribar.

…

Un raig de sol la va despertar. S'havia adormit asseguda a la còmoda butaca del tramvia. Ja no hi quedava cap més passatger, només ella. Va mirar per la finestra, estava davant d'una platja de sorra blanca i mar blau-verdós.

-Ja hi som senyoreta. Ja pot baixar.
-Eh?... Sí sí… suposo que és aquí…

Va baixar del tramvia. Es va mirar el conductor, esperant alguna resposta a les preguntes que li creuaven la ment.

-No oblidi que som on vosté ha desitjat ser. Ara l'haig de deixar… espero que no necessiti bitllet de tornada. Passi-ho bé, que tingui un bon dia.

Va veure marxar el tramvia. No sabia què fer, així que va acostar-se a la platja… De sobte tenia moltes ganes de ficar-se a l'aigua per treure's de sobre la calor enganxosa. A la vora de l'aigua es va treure la roba i tot seguit s'hi va capbussar. No hi havia ningú més, només ella i el mar. Va nedar i nedar fins que els braços ja no li responien i aleshores va sortir. I el va veure…

Era ell, assegut al costat de la seva roba, somrient. No necessitava despullar-la amb la mirada, però ho estava fent igualment. I la va recòrrer un calfred. Ell es va treure la roba, amb ella allà, dempeus, sense saber què fer. La va agafar de la mà i la va portar fins l'aigua. I la va omplir de carícies i petons amb gust de sal…

…

Pip-pip-pip… un soroll insistent taladrant-li les orelles. La llum blanca del fluorescent fent-li mal als ulls.

-Està desperta! Pensàvem que no se'n sortiria...
-Eh? Què?
-No parli, no faci esforços. Va rebre un cop molt fort al cap. El conductor que la va atropellar diu que no responia al so del claxon i ell no va tenir temps de frenar. Ha estat vosté en coma.