Cercador
Un tauró diferent
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un gran blanc tacava de vermell les aigües per on passava per matar i atipar-se o per matar i entretenir-se, que també tenia aquesta vessant.
Però un dia va tenir un flash. Quines coses de tenir! Però aquell flash d'aquell dia va tenir repercusions.
El gran blanc va com entendre que cada peix o foca o lleó marí o gavina que liquidava deixaven de viure i va començar a deprimir-se. Tant, que l'aleta tallant amenaçadora que avisava de la seva veloç presència es va pensir.
Un pescador menut negre va copsar el problema del gran blanc.
Aquell humà sabia que tot té dret a la vida però que hi ha vida que s'ha de sacrificar per a la vida.
Va intuir que una dieta a base d'albergínies seria bona cosa per a l'esqual i en va arreplegar una munió.
Amb la barca a vessar d'hortalisses va buscar el gran blanc i les va llençar a l'oceà. Semblaven una mena de peixos desescuats amb nassos pinotxians. Al gran blanc li van fer gràcia i va comprendre que eren per a ell. No en va deixar cap.
Però un dia va tenir un flash. Quines coses de re-tenir! O és que era l'anterior flash ben colgat i retingut? Tant se val. El cas és que aquell re-flash o flash condensat revifat va tenir repercusions com el so musical de les ones que van arribar-li diferent. Seria degut a la ingesta de productes de la terra?
El gran blanc havia tacat d'un to vi negre les aigües, cosa que produeix la pela d'albergínia i com que ell havia estat un golafre amb el dentam megatriturador...
Li va semblar que ell no era cap gran blanc, sinó un gran sang. Va desanimar-se brutalment. Va sentir pena per les albergínies consumides.
El menut negre ho va re-intuir. O és que era l'anterior intuïció ben colgada i atipada?
Aquella nit el tauró va morir d'inanició.
Aquella nit l'humà va morir per tornar-lo a trobar en una altra vida.
Però un dia va tenir un flash. Quines coses de tenir! Però aquell flash d'aquell dia va tenir repercusions.
El gran blanc va com entendre que cada peix o foca o lleó marí o gavina que liquidava deixaven de viure i va començar a deprimir-se. Tant, que l'aleta tallant amenaçadora que avisava de la seva veloç presència es va pensir.
Un pescador menut negre va copsar el problema del gran blanc.
Aquell humà sabia que tot té dret a la vida però que hi ha vida que s'ha de sacrificar per a la vida.
Va intuir que una dieta a base d'albergínies seria bona cosa per a l'esqual i en va arreplegar una munió.
Amb la barca a vessar d'hortalisses va buscar el gran blanc i les va llençar a l'oceà. Semblaven una mena de peixos desescuats amb nassos pinotxians. Al gran blanc li van fer gràcia i va comprendre que eren per a ell. No en va deixar cap.
Però un dia va tenir un flash. Quines coses de re-tenir! O és que era l'anterior flash ben colgat i retingut? Tant se val. El cas és que aquell re-flash o flash condensat revifat va tenir repercusions com el so musical de les ones que van arribar-li diferent. Seria degut a la ingesta de productes de la terra?
El gran blanc havia tacat d'un to vi negre les aigües, cosa que produeix la pela d'albergínia i com que ell havia estat un golafre amb el dentam megatriturador...
Li va semblar que ell no era cap gran blanc, sinó un gran sang. Va desanimar-se brutalment. Va sentir pena per les albergínies consumides.
El menut negre ho va re-intuir. O és que era l'anterior intuïció ben colgada i atipada?
Aquella nit el tauró va morir d'inanició.
Aquella nit l'humà va morir per tornar-lo a trobar en una altra vida.
Comentaris
-
Genial![Ofensiu]aurora marco arbonés | 14-05-2015 | Valoració: 10
S'ha de veure què bé t'empatolles històries i què bé ens les transmets. Aquest tauró tan compassiu, que té flashos de tant en quan, és realment encantador, com el menut negre que, en comunió amb els animals de la natura, comprén la pena del gran blanc. Però ja ho dius tu prou bé: és un tauró diferent. En la vida real, tant animals com a humans ens mengem els uns als altres per a sobreviure o per afany de poder. Els teus protagonistes són una excepció.
Petonets
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436337 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com