Un succés de mort

Un relat de: Llum fosca
Tot hi era perdut, tant de temps intentant que l'univers estigues en equilibri, i aquí hi sóc, a una batalla perduda just en el punt on es va formar l'univers, contra els meus quatre germans, sense armes, forces i cap tipus d'ajuda. Va ser en aquest precís moment en què em vaig preguntar si quan vaig trobar-me amb els meus germans podria haver-ne fet que no acabéssim aquí. El primer que em vaig trobar va ser Guerra...
Estava tan tranquil·lament pensant en l'última gran batalla que hi va haver a la Terra, la qual em va donar bastant més treball de l'esperat, quan de sobte va aparèixer Guerra, el meu germà.
-Quant de temps, germà.- em va dir.
-No fa tant, des de l'última guerra que vas provocar.
-Ostres és veritat, que hi eres aquí per acabar amb la diversió.
-No hi era aquí per aquest motiu, i tu el saps!
-Si, tens raó -va dir sarcàsticament-. Sense la mort no es podria morir..., podria provocar la fi de l'univers...
-És totalment veritat.
-En això t'equivoques.
-Jo no ho veig així.
-Dona igual -va dir tallant- Jo no he vingut aquí per això.
-Si, a què has vingut?
-He vingut a dir-te que hem de parlar sobre un problema molt important.
-Tenim?
-Sí. Tu, jo i els nostres tres germans.
-I que es tracta si es pot saber?
-Ja ho descobriràs.
Aquesta última frase la va dir en un to que no em va agradar res, però coneixent al meu germà, no hi significaria res.
-I on, si es pot saber, hem quedat?
-Al primer lloc.
-Primer lloc?
-Si -va somriure- El primer lloc físic de l'univers.
-Com no.
Després d'arribar al lloc acordat, no és que rebés una càlida benvinguda, ja que el primer que vaig rebre dels meus altres germans va ser un cop de puny a l'estómac.
-Però que fas!!!
-Eliminar el que em fa nosa - va dir sofriment.
-Però que dius!
-La veritat - aquesta veu sonava estranya i vella.
-Sense tu les coses serien molt més fàcils.
Aquesta veu sí que la vaig reconèixer.
-Caos.
-Molt bé germà, encara et recordes de nosaltres.
-No de tots pel que veig.
Aquesta última veu, si només estaven els meus quatre germans, havia de ser de Vellesa.
-A vegades és millor oblidar les coses que et fan sofrir, no creus germà?
Com a resposta, Sofriment em va colpejar una altra vegada.
-Jo crec que t'equivoques - va dir sofriment.
-I no només ell -va dir Vellesa- sense tu les coses serien molt més divertides i duradores.
-Com???
-Si tu no estiguessis tot el temps llevant-nos les ànimes dels éssers vius -va dir Guerra- les guerres podrien no tenir fi.
-I si hi ha guerres - van dir Caos.
-El caos estaria per totes parts i el sofriment podria ser etern!!-va dir sofriment.
-No puc creure'm l'estúpid que sou. Sobretot tu, Vellesa.
-Si la gent no pot morir... sempre hi serien envellint.
-Si, i si la gent no pot morir, al final hi hauria massa persones perquè es pogués realitzar qualsevol cosa.
-Sinònim de caos.
Va ser en aquest moment en el qual varen començar a atacar. Primer em va atacar Caos pel front, però jo ja estava preparat. Vaig esquivar el seu atac de tal manera que va donar a guerra en el braç i vaig treure les meves dalles.
-Imbècil!!
-No et queixis i ajudam amb Mort.
-No em vull barallar amb vosaltres.
-Això és perquè saps que vas a perdre. -va dir sofriment- però no et preocupis, jo m'encarregaré que pateixis molt.
Dit això em va llançar un atac amb el seu fuet. La bona notícia, el vaig esquivar; la mala vellesa m'estava esperant.
-Això només et farà sentirt-te més vell estimat germà.
I em va donar un cop amb la seva maça al braç esquerre, el que em va fer perdre la dalla que portava al braç i impossibilitar-me utilitzar la doble. Després d'això, hi va haver uns quants minuts molt intensos de batalla, en els quals cadascú utilitzava totes les habilitats que coneixia de combat i tota mena de poders per matar-me, i a jo em costava molt resistir els seus constants atacs, a més, ells eren quatre, per la qual cosa un d'ells podia estar descansant, mentre que jo havia d'estar tot el temps concentrat en com para la següent estocada. En un intent de contraatacar, Caos em va donar un cop amb la seva destral a la cuixa dreta, en aquest moment, guerra em va llevar la dalla i sofriment em va agafar amb el seu fuet pel coll. Va ser en aquest precís moment, en el qual tot hi era perdut. No podia fer-ne més, ja hi era derrotat.
-Unes últimes paraules abans d'anar-te al teu regne per sempre? -va dir Vellesa.
-Sí. "La mort no és una cosa dolenta o catastròfica, la mort és un element essencial per al desenvolupament dels éssers vius, pot ser injusta o temorosa, però necessària".
-Oh! Que polit -va dir Caos amb sarcasme- Jo no ho veig així, com ja t'he explicat abans.
-Gràcies a tu els nostres poder i les nostres habilitats es multiplicaran i aniran creixent amb el pas del temps.
-Has estat un idiota, a vegades el teu enemic està en les persones més properes a tu.
- I de vegades a l'inrevés.
No sé qui hi era més impressionat, si jo o els meus germans.
-Quant de temps Mort. Fa temps que coincidim.
El èsser que hi era parlant era al que més coneixia, amb el que sempre he estat enfrontat i l'únic que no esperava trobar-me. Era Vida.

Comentaris

  • No entra a concurs[Ofensiu]

    Benvolgut relataire, has clicat a la pestanya de participació del VIIIè Concurs ARC de micro relats a la Ràdio, en penjar el teu relat, i creiem que ha estat un error.

    Un cop revisat hem vist que no compleix les bases del Concurs, ni en extensió ni en temàtica.

    Si la teva intenció és participar, et demanem que ens enviïs un altre relat que s'avingui a les bases del concurs.

    Gràcies!

    Associació de Relataires en Català (ARC)

l´Autor

Llum fosca

1 Relats

1 Comentaris

538 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor