Un sonet per a mi

Ves per on, un grapat de coses senzilles que ve de gust compartir amb lectors desconeguts.
Ha estat com mirar per un forat de pany i descobrir els petits plaers d'algú. Un bon final de dia.

Un sonet ben escrit, sense cap mena de cotilla, només la mètrica i la rima, que aconsegueixes que sigui fresca. Amb paraules clares, sense floritures.

Bon Sant Jordi, mestre sonetista (ens veurem a Barcelona?), d.

Senzills, ràpids, directes, d'iddes marcades i fàcilment gravables a la memòria!

amb poca estona n'he llegit uns quants! Resulta que no fa gaire em van "proposar" o "suggerir" (diguem-ho clarament: va ser un repte) d'escriure sonets. No n'havia escrit mai (almenys que remotament pogués enquadrar-se al concepte de sonet), i ho vaig provar. Aquestes últimes setmanes n'he escrit uns quants, però m'han quedat, pobrets, tan forçats!

I mira, te'n llegeixo algun de teu i fins i tot fent servir versos de poemes d'altres autors de relats (em refereixo a "Un sonet eròtic de la Carme Cabús (re)escrit pel Bruixot"), veig que et surten la mar de bé! En qualsevol cas, tenen un sentit.

Aquest sonet parla de la senzillesa (que no simplicitat) de les petites coses, dels detalls que a simple vista no hi donem importància perquè els ofeguen les grans estadístiques, els percentatges i l'Agència Tributària. En qualsevol cas, no deixen d'ésser importants. I si no, només cal recordar els maldecaps per intentar quadrar el nombre de síl·labes o les rimes de cada vers (per cert, aquest "senzilles" repetit es nota molt, no? No em facis cas que és per ser una mica perepunyetes, que de tant en tant m'hi explaio [o això diuen els meus amics])

Res, que encantat de rellegir-te després de... bé, força temps i que espero gaudir de propers sonets!

Salut!!!

Vicenç

Què feríem sense les coses senzilles?? Son tant importants que cada petit detall t'omple la vida:: i que menys que dedicar-li un sonet i si a més és divertit i ben escrit resulta la combinació perfecte!

M'ha encantat... dóna un aire fresc a la poesia!!!

Per cert, fa temps que no llegeixo res del Boris Vian, no sé recordar cap títol.
No conec el sonet del Miquel Martí i Pol, però el teu està prou bé.

Salut.

Sergi.

comentari per que em dona més anims per seguir ercribint. Segurament no tinc més lectures perque tot i que llegeixo bastant de la web no faig gaires comentaris, de uns relats i poemes per que em diuen poc, i en molts d'altres perque em diuen tant que em deixen sense paraules.
Ara, ja que hi estic posada, et cometaré aquest poema teu: el títol sol ja és ben encertat,perque el que més necesitem és un "sonet per a mi", per seguir despertanos cada dia sense perdre la il.lsió de les petites coses tal com tú descrius.
Fins a la propera.

M'agraden aquestes paraules que ens fan sentir còmodes sense més pretensions...
Està clar que no portes cotilles escrivint i vas cercant cada cop espais més grans i alhora senzills per deixar respirar els versos lliurement.
La darrera part del poema del MMP dóna una idea de la immensa magnitud d'un sentiment, deixant tota la resta enormement empetitida, gairebé nul·la. La meva idea sobre l'amor ha anat variant amb el pas del temps i el que em van ensenyar i jo creia que era estimar sense mesura i amb una total dependència emocional amb l'altra persona, ara em sembla engabiar un sentiment que es pot expandir tant com vulgui i en totes direccions.
Però a la fi, el poeta és el que expressa el què sent en aquell moment i crec que moltes vegades són una fracció de temps que deixa una petjada.
Sempre penso que estem en permanent estar d'evolució i per tant no podem veure les coses sempre de la mateixa manera.

El teu sonet és planer, refrescant i gens transcendental. I al mateix temps ens obre les portes a la felicitat més quotidinana, a les petites coses que ens fan sentir com a casa al nostre interior. Aquelles que no van pas renyides amb d'altres molt profundes...
Crec que aprendre a assaborir la nostra pròpia companyia en tot moment, ens permet gaudir dels demés i donar el millor de nosaltres...
Però per arribar a aquesta percepció ha plogut molt i he hagut de desaprendre moltes coses...

Per cert, t'he dedicat el meu darrer relat (popurri de lletres). Volia intentar que les paraules es deixessin anar totes soles, a veure si sabien dir la seva.
M'apassionen els experiments, però crec que sempre valoraré molt més el context que la forma.
Com trobo a faltar poder parlar de totes aquestes coses en persona. Tots plegats esteu lluny!

Abraçades d'anar per casa!

jo tampoc he llegit la introducció... i potser el meu comentari no és l'adient, perdó...
Xiquet, caiem com mosques i t'has quedat amb tots nosaltres je je... ( i això que jo sóc un antirimesfaciletes... )

MMP? MiP? Man in Purple? Divertit...
Els teus ulls em recorden aquest versos de MiP:

"Quan em mori, caveu un clot profund
i enterreu-m'hi dempeus, cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
-Mireu, un mort amb la mirada viva."

-Mireu, el bruixot quina mirada més viva.

els imperis dels mots suprems cauen en runes, quan la trascendència dóna pas a l'anècdota diària, quan l'humor és torna spray i desmitifica l'essència sofisticada, quan la poesia balla samba, quan l'arrogant sabata de taló d'agulla és suplantada per la sabatilla domèstica, quan riure és més important que decrets escriure, quan els ulls veuen a través des vestits barrocs, quan el tanga poètic desvesteix la cursi literatura, quan és més bàsic i saborós que el caviar, la confitura... quan hi ha poetes com tu que deixen que els mots "rompan filas", quan els moments són més importants que els dies, quan el darrer dia sigui tan important com el primer... llavors la princesa poesia es casarà amb un poeta de carrer i entre quartets i tercets, el teu SONET tindrà un digne paper.
Gràcies pel teu comentari... com sempre, original, amb ADN especial i sincer.
Una abraçada, company!

Ostres, en veure aquet títol als últims comentats he sabut que era teu... jeje. La veritat és que m'has sorprés (gairebé caic de la cadira). I jo que esperava una reflexió profunda, un mirall de sentiments, llàgrimes de soledat o d'amor perdut!! (vés a saber!) I em trobo amb això:

"Un sonet per a mi que vull recordar
tant el cafè bullint com les natilles,

[...]

Un sonet per a mi, sense cotilles,
fet talment com si anés amb sabatilles,
...

Un sonet fet per mi, com les burilles,
per recordar les coses més senzilles."

Simple, divertidíssim, gairebé com si et volguessis burlar... de tu mateix? Dels teus altres sonets?? (bé, no sé si en tens més jojo!)

Ara, el final m'ha semblat genial. Una gran reflexió "...que sense elles no ens queda res de res. " I és que, moltes vegades, oblidem les coses més senzilles (potser per quotidianes) i, de vegades, són les millors.

Petons!

l'habilitat i la destresa teves a l'hora de fer sonets, haikús i el que calgui... Et confesso que no hi entenc, amb això de l'estructura de 5-5-3-3, o 5-4-4-5, etc. però en llegir els teus versos hi veig la rima a la perfecció i la trobo admirable, perquè prou que em suposo que no és ens senzill trobar la paraula adequada per al lloc adequat.

Gràcies pel teu suggeriment de llegir aquest sonet. M'agrada la seva senzillesa i la quotidianitat dels objectes que hi empres.

A mi sí que m'agrada, i molt, en MMiP, però estic perfectament d'acord que tots els gustos han de ser vàlids i que hi hagi algú a qui no li pugui agradar. Si no, seria molt avorrit!

Una forta abraçada matemàtica!

Confesà en veu alta que no agrada un poema de MMP, et puc assegurar que entre els pocs compradors de poesia que passen per la llibreria aixó és una autentica blasfemia.

Que hi farem, a mi tampoc m'agrada tot MMP, però no ho direm gaire alt, no sigui que s'empreny un possible comprador.

Pel que respecta al teu sonet (doncs és teu en la mesura que l'has transformat i apropat) m'agrada el to riallé amb que comtempla les accions més cotidianes, ironies diaries.

Una savia transformació.

El sonet del dia a dia, d'anar fent; el sonet casolà del 'carpe diem', d'eixes coses que diuen "sense impotància", però que en tenen a cabassos. Un humor personal, germanet del de 'Pere Quart' -i no Joan Oliver
Salut i rebolica, xicot!

una negada per la poesia agraeix els sonets, per cert ahir no et vaig dir "adeu", que vagi per dit.

Una aferrada

Conxa

El poema d'en MMiP no m'agrada sobretot pel final... Aquest sense tu no sóc ningú, no m'agrada com a final de "missatge".

El teu sonet és divertit, fresc i alhora melangiós, ple de "gust" per les coses palpables, relativitzant-ho tot...
És tot un poema d'amor pel dia a dia ! (si m'ho permets).

Els tres darrers versos són un autèntic regal, un regal per a tu i que em permeto de tafanejar treient-ne el llaç...

petons

angie